Com hem vist amb els resultats PISA, la lectura va de baixa entre els adolescents. La lectura a fons, concentrada, sense interrupcions. En realitat, esclar, els nois i noies són el nostre mirall. També els adults, salvant totes les excepcions que calguin, cada cop dediquem menys temps a asseure’ns en un sofà durant unes quantes hores per devorar un llibre. El ritme i l’estil de vida ens ho posen difícil: els mòbils, sí, però també la mobilitat frenètica i el lleure exponencial. Tenim tantes possibilitats que la pressió social converteixen en obligacions. No has vist aquesta sèrie? (per cert, no us perdeu El encargado). No has anat a aquest restaurant? (per cert, apunteu-vos Ca l’Amador de Josa de Cadí). On has viatjat aquest Nadal? Etc. El temps és finit i el temps per llegir s’ha anat reduint dràsticament. La competència és fabulosa.

Jordi Llavina (Gelida, 1968) tenia el costum de sortir a córrer fins que un genoll se li va començar a queixar. Aviat farà una dècada que va substituir aquesta activitat per fer passejades. "Surto de casa a tres quarts de cinc del matí, i camino uns vuit quilòmetres fins a dos quarts de set –explica–. El recorregut habitual és per un topant molt fressat al voltant de Vilafranca del Penedès que es coneix com les Cabanyes. Si soc a la Selva del Camp, el poble de la meva mare, camino fins a Almoster". A més a més, Llavina té el costum de llegir passejant mentre es fa clar, però no abaixa la guàrdia, i qualsevol observació, per mínima que sigui, pot acabar formant part d'un dels seus llibres.

L’Anna i en Tom, que són parella, protagonitzen aquesta història. Ells dos i la ciutat de Berlín, que és on s’han instal·lat. Som a la segona dècada dels dos mil (la història s’acaba el 17). Treballen com a creatius: és a dir, com a dissenyadors gràfics. Mengen sa, abracen idees progressistes, consumeixen cultura pels quatre costats, són —no només per feina— addictes a les xarxes socials. Com una mena de hipsters que, tot i això, fan cara de poder-se fotre dels hipsters. Viuen la vida que han triat (¿qui ho pot dir, això?). L’excepció entre la seva colla d’amics de sempre i la parentela: “La forma de vida adulta suggerida per les seves famílies i tan escrupolosament escenificada per les seves amistats era el guió d’una altra generació”. Ells són molt del segle. El negoci els rutlla. Però es comencen a avorrir: “Feien per diners allò que temps enrere havien fet per passió”. Llavors tenen l’oportunitat de passar uns mesos a Lisboa i, d’aquí, saltaran a Sicília. En el fons, però, senten que la seva ciutat és Berlín. De moment, no tenen problemes de calés, malgrat que la feina sembla que disminueixi. Al final, l’Anna heretarà una mansió d’un oncle seu. El lector pensa (o aquest lector, si més no, pensa): qui pogués plorar amb els seus ulls!

"No ploris, si la història et desempara", demana Jordi Llavina (Gelida, 1968) a un nen ucraïnès que fuig amb la mare i l'àvia del seu país en plena guerra amb Rússia. El poeta, que amb Un llum que crema (Proa, 2023) ha guanyat l'últim premi Carles Riba, s'aplica aquesta divisa a ell mateix en un llibre on el jo líric es deixa inspirar per les passejades en entorns naturals. Animals, plantes i fruits motiven reflexions sobre el pas del temps, el desig i l'absència.

“M’he adonat que la malenconia no duu gaire enlloc, i que recrear-te en el dolor tampoc: és per això que aquest nou llibre tanca un llarg cicle en la meva obra”, explica Jordi Llavina, que acaba de publicar L'anell (Meteora), un poema narratiu de 1695 versos que parteix dels dies que va passar a París, el novembre del 2018, per fer una visita a la seva filla, acompanyat d'una de les seves millors amigues. "No és la primera vegada que la itinerància m’estimula la creativitat: la passejada exterior convida al viatge interior”, admet.

“La poesia moderna seria difícil d’explicar sense un autor com Charles Baudelaire. Utilitzant formes clàssiques va aconseguir dir coses que fins llavors no s’havien pogut llegir”. El poeta, novel·lista i dietarista Pere Rovira parla amb la saviesa de qui ha llegit i rellegit Les flors del mal al llarg dels anys. El va descobrir “de molt jove”, però hi va tornar amb més profunditat “i traient-me un profit més gran” quan ja havia superat els trenta anys: “Per llegir-lo bé necessites que t’hagin passat unes quantes coses a la vida”, assegura. Rovira va explicar Baudelaire als seus alumnes de la Universitat de Lleida durant diversos cursos i mentre treballava en els seus llibres el va començar a traduir: va publicar Vint-i-cinc flors del mal el 2008, només un any després que n’aparegués la versió completa de Jordi Llovet. “He anat traduint més poemes de Baudelaire i actualment en tinc una cinquantena -recorda-. La intenció és fer-los tots. Hi vaig treballant”.

La mort de Jaume Vallcorba ha sacsejat el món de la cultura catalana. Diversos escriptors i editors ja han mostrat el condol públicament:

El primer sonet que Jordi Llavina (Gelida, 1968) va escriure, fa aproximadament dos anys i mig, tractava sobre retirar-se del món. "Basteix la casa lluny de la ciutat, / de cels nocturns il·luminats d'escòria", comença. "Mirat en perspectiva, m'adono que el llibre funciona com un dietari poètic. M'he dedicat als sonets perquè volia textos que pogués controlar molt bé del principi al final. Quan he escrit novel·les o contes sempre he tingut la sensació que hi havia coses que se m'escapaven", explica l'autor. Després de Ningú ha escombrat les fulles i Londres nevat -publicats per Amsterdam el 2008 i el 2009-, Llavina va tornar a la poesia. País de vent (Lleonard Muntaner, 2011) i Vetlla (3i4, 2012) van precedir la molt esperada novel·la de l'escriptor i periodista, El llaütista i la captaire , que va arribar a les llibreries aquesta primavera. "Si fas sonets, encara hi ha gent que arrufa el nas. És per això que a sota del títol de Contrada hi poso poemes . És impossible trobar el text perfecte, però em fa l'efecte que un sonet es pot controlar lingüísticament i formalment", explica Llavina.

"Escric sobre experiències personals, obscenes i honestes. El meu terapeuta no m'aconsella publicar els llibres que escric, perquè diu que podria fer-me mal, però jo necessito fer-ho". Charlotte Roche acaba de passar per Barcelona per presentar Furores íntimos (Anagrama), una novel·la que ha estat precedida per Zonas húmedas , una de les últimes revelacions de la literatura alemanya, traduïda a 25 països i amb dos milions d'exemplars venuts. Quan Roche, fins llavors presentadora de televisió a Viva, Arte i ZDF, va recórrer tot el país fent lectures públiques, alguns dels assistents perdien el coneixement mentre escoltaven el relat de les experiències sexuals extremes i les autolesions que l'autora confessava.

Un dels estats d'ànim del jo líric de Vetlla (Edicions 3i4) són aquelles paraules de Ramon Llull: "Mon cor està casa de plors". És a partir d'aquest malestar que el personatge comença a reconstruir la seva història d'amor.

«Aquell que oblida les arts i els costums de l'antigor oblida la vida mateixa, feta de la lluita dels homes i els seus afanys», va escriure el cretenc Pandelís Prevelakis en la seva Crònica d'una ciutat. El llibre que aquesta tarda es presenta al Palau Robert (18 h) aplega el testimoni de vint personalitats del nostre país que excel·leixen en camps tan diversos com la literatura, la ciència, l'art, la teologia, l'economia, el periodisme, la política, la gastronomia, l'escalada, la fotografia, el cinema, l'organització d'espectacles... I tots i cadascun d'ells, a la seva manera, reivindiquen els valors de la vida del camp, ja sigui per via dels seus records d'infància, ja sigui perquè han decidit instal·lar-se en un poble o, fins i tot, en algun paratge remot de la naturalesa catalana.

Ja fa unes setmanes que l'editor Eliseu Climent va anunciar que la 40a edició dels Premis Octubre convocats cada any per l'editorial de València 3i4 no comptaria amb la tradicional Nit Literària. Però això no ha impedit celebrar l'esdeveniment i, sobretot, aplaudir l'èxit dels tres guardonats, que s'han anunciat aquest matí. El consagrat poeta i periodista Jordi Llavina, que al llarg de la seva vida ha recollit ferros de la categoria del Josep Pla o el Premi de la crítica Serra d'Or, ha rebut el Vicent Andrés Estellés de poesia, dotat amb 5.000 euros. L'obra que li ha fet merèixer aquesta distinció du el títol d'Entrada de fosc.