Seguir la pista editorial a Julià Guillamon (Barcelona, 1962) s'ha convertit en un repte gairebé impossible. Durant l'última dècada, l'escriptor, crític literari i comissari d'exposicions ha publicat una vintena de llibres. Si a principis d'any donava a conèixer la primera part de la biografia dedicada a Josep Palau i Fabre (El jove Palau i Fabre; Galàxia Gutenberg), aquesta tardor han arribat un assaig i una exposició dedicada a Pere Calders (Escriptor i dibuixant; Biblioteques de Barcelona) i el llibre de memòries El rellotge verd (Anagrama), en què torna a la Barcelona postmoderna dels 80.

Un cuc amb la cara d'Adolf Hitler diu a un altre cuc, també amb cara de dictador, la de Mussolini, mentre treu el cap de la poma que rosega, on hi ha escrita la paraula Iberia: "Cuc Benet, això no rutlla. Fins ara només trobem pinyols". Pere Calders (1912-1994) publicava aquesta mordaç i imaginativa píndola d'humor gràfic al Diari de Barcelona el 6 de gener del 1937, durant els primers mesos de Guerra Civil, en un dels seus períodes més prolífics com a dibuixant, però també en plena efervescència creativa literària: el 1936, poc abans de la revolta militar de Franco, debutava amb els contes d'El primer arlequí, i no trigaria a publicar la novel·la La glòria del doctor Larén, el desembre d'aquell mateix any.

Julià Guillamon, periodista i crític literari, acaba de publicar Deu entrevistes. Són deu converses en profunditat mantingudes als anys 80 amb escriptors de referència. De Pere Calders a Terenci Moix. De Giorgio Bassani a Maria Aurèlia Capmany. De Pau Riba a Sisa. De Borges a un jove Quim Monzó que estava a punt de publicar L’illa de Maians. Són, tanmateix, entrevistes allunyades de la promoció per l’aparició d’un títol determinat. Per tant, el joc entre el periodista i l’autor és inusual i té un interès perenne. L’escriptor no té la necessitat de ser comercial en cada resposta. Vet aquí el fet diferencial d’un gènere periodístic que s’està perdent: l’entrevista que no ve a tomb de res, com diu en Guillamon en el seu pròleg.

]]>

Pensar Barcelona des de la contracultura. Aquesta operació complexa, imbricada i ambiciosa va ser la que va entomar l’escriptor i crític literari Julià Guillamon a La ciutat interrompuda. Gairebé vint anys després, Anagrama recupera aquest títol en una doble edició (catalana i castellana) per donar-li una segona joventut, i al mateix temps una actualització gràcies al sucós epíleg, El gran novel·loide sobre Barcelona. Aquí Guillamon projecta una mirada sobre les dues dècades que s’han escolat des d’aleshores, sempre a partir de la producció cultural que hi ha hagut a la ciutat: llibres, documentals, teatre i pel·lícules.

]]> He mirat aquesta terra respira la modernitat desenfadada i alhora respectuosa amb què Julià Guillamon va tractar Quim Monzó a l'Arts Santa Mònica i la Revolta Poètica catalana dels 70 a la Fundació Palau. "Presentar qualsevol escriptor requereix un esforç d'aventura", admetia durant la presentació de l'exposició, que es podrà veure al CCCB des de demà fins al 22 de febrer del 2014.

]]>

Coincidint amb el centenari del seu naixement, l'exposició 'He mirat aquesta terra', amb guió del comissari de l'Any Espriu, Xavier Bru de Sala, i executada pel crític Julià Guillamon, dóna a conèixer al públic un personatge polièdric, del qual es desenvolupen diferents aspectes de la seva biografia i s'ensenyen documents inèdits fins ara, com cartes manuscrites en la seva lletra de formiga i en majúscula, a les quals era molt aficionat.

]]>

Avel·lí Artís-Gener s'enfurismava cada vegada que algú li deia polifacètic , no pas perquè no acceptés la pluriocupació a què s'havia dedicat des dels anys 30, sinó perquè associava la paraula amb "els tastaolletes que se senten encuriosits sense aprofundir en cap coneixement". Des que amb només 16 anys va publicar el conte Martínez editor al setmanari Mirador, Tísner va començar una carrera literària que passaria per l'articulisme (La Publicitat, L'Opinió) i, a partir de la dècada dels 60 -després d'un llarg parèntesi d'exili a Mèxic-, també per novel·les com Paraules d'Opòton el vell (1968) i L'enquesta del canal 4 (1973). Els quatre volums de memòries, Viure i veure (1989-1994), van aconseguir recuperar la popularitat que l'autor barceloní havia tingut abans de la Guerra Civil.

]]>

Avui, i fins el 22 de gener, l'Arts Santa Mònica exposa 48 cartes del Bar Velódromo de Barcelona, coincidint amb la publicació d'un volum amb les 36 cartes del primer any. L'obra és del dissenyador Albert Planas, el periodista i escriptor Julià Guillamon i de Cerveses Moritz.

]]>