L'idiot du voyage, (L'idiota del viatge): aquest era el títol d’un assaig que va publicar fa trenta anys el sociòleg Jean-Didier Urbain. En dies de protestes ciutadanes contra les conseqüències en la seva vida quotidiana d'aquesta activitat, sembla un bon moment per rellegir-lo. Pel títol, podria semblar que té una intenció més aviat sarcàstica, però, en realitat, Urbain creu que el menyspreu cap al turista és injust. La figura de l’idiota que viatja és, segons ell, el resultat indirecte de dos mites que provenen del Romanticisme: el de l'aventurer global i el del científic-explorador (no oblidem que el cèlebre Indiana Jones és un professor universitari que fa la seva feina). Comparat amb aquestes icones respectables i entronitzades per la literatura i el cinema, el turista esdevé una mena de viatger impostor, un belluguet mancat de finalitats definides, una figura irrisòria. De tot plegat ja se n'havia parlat molt, des de les Mémoires d’un touriste (1838) d'Stendhal fins a les paròdies cinematogràfiques sobre gent que fa el ridícul quan va a terres exòtiques. Heus aquí una primera conclusió: la mirada despectiva, o fins i tot obertament hostil, cap al turisme no té res de nou. Tampoc és cap novetat que aquesta activitat hagi estat la causant de desastres paisatgístics i urbanístics de dimensions colossals. Què ha canviat, doncs? Per què des de les Balears fins a les Canàries, o des de Barcelona a Màlaga, milers de persones surten al carrer per protestar? La resposta és molt simple: el turisme ja no és percebut com una molèstia sinó com una amenaça real pel projecte de vida de les persones. És a dir, el problema ja no és el soroll dels bars o la densitat humana de certs llocs, sinó que avui s'està expulsant de casa seva a molta gent, sigui de manera indirecta (preus impossibles) o directa (adquisició d'edificis per part de fons voltor).

D’on sou, vosaltres? Jo soc un català d’Europa. Confesso, fins i tot, un deix de mala consciència eurocèntrica. A Europa, en general, m’hi sento com a casa, en especial a Itàlia i Anglaterra (ja sé que han marxat de la Unió, però són Europa). El fred em tira enrere als països del nord. En molts llocs no hi he estat, però els he llegit, els he gaudit culturalment. La cuina, esclar, la mediterrània. La de l’oli d’oliva, que diria Josep Pla. Ell també era un europeu viatger, alhora practicant i escèptic, una mica a la manera fin de siècle de Zweig. Però més vital. Quan a principis del segle XX els catalans havíem aconseguit fer-nos europeus, de cop amb la guerra tot es va esfondrar. Ara l’ombra allargada de la ultradreta tampoc no augura res de bo.

Buongiorno des de Venècia. Per cert, dijous va ser Sant Marc, el nostre patró, i també aquí, com per Sant Jordi, es regala la rosa entre els enamorats. Res de llibre, una pena; confio, però, que en futur us podrem copiar. De moment estem entretinguts amb altres coses, perquè tenim novetats a la ciutat. Per situar-nos, parlarem de turisme i derivats, i per fer-ho més fàcil farem una comparació amb Barcelona: si la Ciutat Comtal rep, en una estimació (res a veure amb un “t’estimo”), uns 30 milions de visitants, Venècia, en un estudi de la Universitat Ca’ Foscari de fa uns anys, en rep uns 28, i es creu que ara el nombre de visitants és molt més elevat. I recordeu que Venècia té 50.000 residents. Barcelona en té 1,5 milions! Aquí, segons un altre estudi, tenim 76 turistes per 100 habitants, 5.000 per kilòmetre quadrat! El 2023, per primera vegada els llits disponibles per a turistes han superat els llits per a residents, 49.693 vs. 49.304 i, flipeu, al sestiere di San Marco, la diferència és enorme: 11.500 vs. 3.340!

Per fer turisme a Buthan cal pagar una “taxa de sostenibilitat” de 100 dòlars diaris. Aquest petit país de l’Himàlaia –conegut perquè no mesura el seu PIB sinó el seu Índex de Felicitat Nacional Bruta– va imposar, després de la pandèmia, una taxa de 200 dòlars diaris als visitants per fomentar un "turisme d’alta qualitat i de baix volum”. L’any passat la va reduir a la meitat, probablement perquè s'havia passat de frenada, però continua sent la taxa turística més alta del món.

Venècia es converteix en la primera ciutat del món a cobrar una entrada per poder accedir-hi. A partir d'aquest dijous, els turistes que hi facin una visita d'un dia i no hi passin la nit hauran de reservar per avançat i comprar un bitllet de cinc euros. Una iniciativa pionera que intenta posar solució a la massificació turística, que ha transformat la "Sereníssima" en un museu a cel obert amb més allotjaments turístics que residents. "El nostre objectiu és fer Venècia més habitable", va defensar l'alcalde Luigi Brugnano.

La Comissió de Venècia ha avalat definitivament aquest divendres a grans trets la llei d'amnistia, tot i apuntar matisos i diferents recomanacions. Concretament, recorda que les amnisties són per definició "restauratives" i persegueixen "la reconciliació política", però adverteix que per "no frustrar" els seus objectius no s'haurien de tramitar "de forma accelerada" i haurien de comptar amb "majories qualificades". En el cas de la del Procés, doncs, recomana que s'involucri el PP en la negociació de la mesura, que tot just acaba d'arribar al Senat –amb majoria absoluta popular– després de ser aprovada pel Congrés. "Per tots els potencials efectes divisius, és especialment important que una amnistia rebi el suport d'una majoria àmplia", ha apuntat aquest divendres un dels ponents de l'informe, el jurista neerlandès Martin Kuijer.

L’or és el metall més mal·leable i dúctil que es coneix. Tant, que se’n pot fer el que s’anomena pa d’or, unes làmines finíssimes que tradicionalment han servit per recobrir pintures murals, mobles, escultures i exteriors d’edificis. Penseu en la dama daurada de Gustav Klimt o en les icones i tot l’art bizantí, amb el groc metàl·lic com a senyal d’identitat. Actualment també s’usa en la cosmètica i l’alta cuina: no és tòxic. El pa d’or es prepara en fulls molt prims d’or fos i després batut –de fet, martellejat–, com minúsculs llençolets quadrats, de 10x10 centímetres i més fins que un cabell. 

Perdonin, estimats lectors, que hi torni. Ahir, que els estossinava amb la lectura i el desastrós informe PISA a Catalunya, un dels comentaris a l’article feia: “I els pares, que llegeixen?” Naturalment, la resposta és “No”. Llegir costa molt. És com conduir. Si no oblides la complexa mecànica, no pots gaudir.

Almenys 21 persones han mort i 15 més han resultat ferides aquest dimarts després que un autocar caigués des d'un pas elevat a prop de Venècia, al nord d'Itàlia. L'autobús ha caigut per la passarel·la que travessava l'autopista i s'ha precipitat més de deu metres fins que ha caigut entre un magatzem i les vies del tren. En la caiguda, el vehicle ha topat amb línies elèctriques i s'ha incendiat. Segons les autoritats locals, es tracta d'un autobús de turistes que viatjava cap a un campament.

L'aparador de la Farmàcia Morelli, al camp de Sant Bartomeu, al centre de Venècia, té un comptador que periòdicament actualitza el nombre de residents a la ciutat dels canals. Els propietaris el van instal·lar el 2008 per denunciar l'èxode massiu que pateix la Sereníssima. Al costat, una altra pantalla compta des d'aquesta primavera l'oferta d'allotjament al centre històric. I la diferència entre els dos comptadors és cada vegada més petita: 49.365 a 48.596. El nombre de residents a Venècia aviat serà superat pel de llits per a turistes.

"No vingueu a Hawaii", és la crida viral que fan molts hawaians a les xarxes, i que fins i tot ha esquitxat alguns dels tòtems de l'star system nord-americà, com Oprah Winfrey, que té una luxosa mansió a les illes, o Mindy Kailing, l'actriu que visita sovint l'illa, tal com mostra al seu Instagram. Tot i ser el principal sector econòmic de les illes, el turisme de masses amenaça de destruir el paradís que tothom somnia visitar. Hawaii té més espècies en perill per quilòmetre quadrat que cap altre lloc del món, i, els últims anys, vídeos de turistes tocant foques monja, una espècie amenaçada i protegida, o endinsant-se per rutes prohibides de l'illa, han indignat els habitants de l'arxipèlag i han alimentat el sentiment antituristes, escalat per la greu gentrificació que expulsa els nadius perquè s'han disparat els preus de l'habitatge i dels aliments.

Venècia es converteix en un autèntic museu a l'aire lliure, amb control d'entrada. Després que la pandèmia de covid-19 buidés la ciutat durant més de dos anys, els turistes han tornat en massa a la ciutat dels canals: els vaporetti circulen ja al màxim de la seva capacitat mentre els restaurants despatxen cicchetti sense treva. És per això que, per evitar els errors del passat i intentar protegir un patrimoni tan únic com fràgil, la ciutat es prepara per inaugurar un sistema que permeti controlar el flux de persones que hi entren cada dia. A partir d'aquest estiu, els turistes que vulguin visitar Venècia hauran de reservar per avançat la visita. L'entrada serà gratuïta fins al 2023, però a partir d'aquesta data està previst que per poder accedir-hi els turistes hagin de comprar un bitllet, que rondarà entre els 3 i els 10 euros, en funció de l'època de l'any.

"Enamorar-te implica deixar que algú et fiqui a dins del seu cap i et converteixi en una melodia inventada. Et transformes tu i es transforma l'altre. I no necessàriament és un procés positiu: l'amor és un monstre que potser mai no arribem a entendre". Agustín Fernández Mallo parla de la seva última novel·la, un artefacte híbrid entre narració, pensament i lirisme que porta per títol El libro de todos los amores i que acaba de publicar Seix Barral. El llibre està protagonitzat per una parella instal·lada a Venècia en algun moment del segle XXI. "Ella és escriptora, i ell professor de llatí que passa un any sabàtic: són els escollits per assistir a la fi del món que coneixem i per sobreviure'l –explica–. Em va semblar que Venècia era el lloc ideal perquè és una ciutat invertida: les construccions de pedra s'aixequen al damunt de fonaments vegetals, milers de troncs clavats. L'amor és una mica com Venècia: sembla tan sòlid com els palaus venecians, però penja d'un fil, és feble".

El dibuixant Manuele Fior (Cesena, Itàlia, 1975) vivia a París quan va començar a estudiar la història de Venècia i a visitar la ciutat per preparar la novel·la gràfica Celestia (Salamandra), una fantasia distòpica ambientada en una versió futurista de Venècia. En algun moment del procés, tanmateix, Fior va decidir instal·lar-se a la ciutat per viure-hi. I allà segueix. “Em va semblar una bona opció –reflexiona–. És una ciutat construïda pensant en les persones, amb carrers dissenyats per connectar la gent i places per seure-hi, xerrar o pregar. El turisme massiu és un problema, cert, però no hi ha cotxes ni contaminació, sents que la ciutat no és la teva enemiga. Des que Thomas Mann va escriure Mort a Venècia hi ha el tòpic de Venècia com a ciutat que s'està morint, però en realitat és una de les més modernes del món”.

Venècia ha dit prou a la saturació turística. A partir de l'1 de juny del 2022, els visitants que desitgin accedir al centre històric de la ciutat hauran de reservar la seva estada i pagar una entrada, segons informen diversos mitjans de comunicació italians. Entre ells, el diari La Stampa avança que el preu de l'entrada oscil·larà entre els 3 i els 10 euros, en funció del dia i la quantitat de persones previstes. L'accés es durà a terme a través d'uns torns col·locats als principals punts d'accés al centre històric i es començarà a assajar el setembre d'aquest any a Tronchetto, el punt on hi ha el comandament de la policia local i des d'on es controla digitalment tota la ciutat històrica. L'aplicació d'aquesta mesura s'havia ajornat dos cops i ha sigut finalment aprovada després de la invasió de turistes que s'ha produït en les últimes setmanes. Cada any, la ciutat dels canals rep 25 milions de turistes, dels quals gairebé 14 milions van a passar-hi el dia, sense pernoctar.

A principis del mes de juny, un vaixell amb una alçada equivalent a un edifici de 16 plantes i un miler de turistes a bord va tornar a travessar el canal de la Giudecca. Havia passat més d'un any des de l'última vegada que un creuer navegava davant la monumental plaça de Sant Marc. Però aquesta imatge, tan típica de Venècia com els canals o les góndoles, deixarà de ser habitual després que el govern de Mario Draghi hagi prohibit definitivament el pas d'embarcacions de grans dimensions davant de la Sereníssima a partir de l'agost.

Miquel Molina

Venècia, el laberint de pedra més seductor del món

La ciutat dels canals, les góndoles i les disfresses “va ser una de les primeres, i la més important, de les que es van transformar cap a l’economia del visitant”, explica el periodista i escriptor Miquel Molina, que ha publicat recentment Cinc hores a Venècia (Univers), on a partir d’una llarga passejada per la serenissima abans de la pandèmia fa un exercici de memòria i recorda alguns dels deu viatges que hi ha fet i tot el que en sap. Molina surt de casa amb els deures fets –ha llegit els emblemàtics llibres de Joseph Brodsky i Jan Morris sobre la ciutat– i, a més, es deixa acompanyar per una guia de viatge del 1920 que li permet diluir les fronteres entre passat i present. 

]]>

Han passat 17 mesos des de l'última vegada que un creuer va navegar pels icònics canals de Venècia. La pandèmia va acabar de cop amb el turisme i va posar de genolls una ciutat que, econòmicament, batega gràcies a aquest sector. Però el somni, per a molts, d'una Venècia sense grans vaixells ha acabat sent només un miratge. La desescalada a Itàlia ha permès reactivar la indústria dels creuers i aquest cap de setmana un vaixell de la companyia MSC va tornar a travessar el canal de la Giudecca i va passar per davant de la monumental plaça de Sant Marc. Un retorn a la vida anterior al covid-19 que en aquest cas, ha dividit els venecians.

]]>

“Vinga, nois, que ara és el millor moment!” Als peus de el pont de Rialto, dos gondolers intenten captar l’atenció dels pocs turistes que passen oferint descomptes de fins al 50% per un recorregut de mitja hora que abans costava uns 80 euros. “És l’únic que ens queda, portem mesos sense treballar”, assegura un d’ells a l’ARA. Durant el confinament, els 600 gondolers oficials van posar les seves góndoles a disposició dels venecians per 70 cèntims el trajecte (el bitllet del vaporetto per a un turista val 7,5 euros). Però ara la falta de turistes comença a passar-los factura.

]]>