Després del segle XX de l’Holocaust i l’apartheid, en quin escenari ètic ens situa el drama de Gaza? Hi ha un abans i un després? Els filòsofs Victòria Camps –sota el títol Gaza, un camp d'extermini– i Santiago Alba Rico –Una simple qüestió d'escala?– responen a les preguntes.

La crisi econòmica i social impedeix a Sud-àfrica celebrar amb rebombori els 30 anys de la fi de l’apartheid, que es pot situar en les primeres eleccions amb sufragi universal que van tenir lloc el 27 d’abril del 1994. Des de llavors, el 27 d'abril es considera el Dia de la Llibertat i és festiu en un país que va fer història quan va trencar amb un règim supremacista amb més calma i menys sang del que ningú es podria haver imaginat. La nostàlgia no hi cap i encara menys quan d'aquí quatre setmanes, el 29 de maig, Sud-àfrica encara uns comicis amb els resultats més incerts.

Israel ha posat data a l'anunciada ofensiva sobre Rafah, la ciutat al sud de Gaza on s'han refugiat 1,7 milions de palestins i l'única que no ha estat assaltada per terra. Serà el mes de març, coincidint amb el Ramadà, el mes sagrat per als musulmans. "El món ha de saber, i els dirigents de Hamàs també, que si pel Ramadà els ostatges no han estat alliberats, els combats continuaran a tot arreu, inclosa la zona de Rafah", ha dit el ministre de Defensa Benny Gantz. El Ramadà comença enguany pels volts del 10 de març.

La nord-americana Eve Fairbanks (Washington, 40 anys) signa Els Hereus (Periscopi / Península), un retrat gens ensucrat de la Sud-àfrica post apartheid. A través de les històries reals de la Dipou i la seva filla Malaika i de Christo, fa un retrat d’una societat que busca l’encaix entre vells oprimits i opressors. Fairbanks coneix bé el país on viu des del 2009 i confessa sentir-se enamorada de la vitalitat de Johannesburg, la ciutat triada després d’una petita estada a Ciutat del Cap.

Amnistia Internacional ha publicat una anàlisi demolidora que afirma clarament que el sistema d'"opressió i dominació" instaurat per l'estat d'Israel sobre la població palestina es pot considerar un "apartheid". En un informe contundent, l'organització internacional veu clar que en aquell país existeix un "sistema concebut per privilegiar la població israeliana jueva a expenses de la palestina".

L'arquebisbe emèrit sud-africà Desmond Tutu, premi Nobel de la Pau de 1984 pel seu activisme contra el règim de segregació racista de l'apartheid, ha mort aquest diumenge a 90 anys, segons han informat fonts oficials.

L’expresident sud-africà i premi Nobel de la pau FW de Klerk ha mort d'un càncer aquest dijous a Ciutat del Cap, als 85 anys. L’home que passarà a la història per ser qui va possibilitar l’alliberament del carismàtic Nelson Mandela i per portar Sud-àfrica a la democràcia no s’ha pogut desempallegar d’un llegat controvertit que els analistes polítics locals intenten equilibrar.

Israel ha establert un règim d'apartheid i persecució contra els palestins que viuen als territoris ocupats, denuncia un informe publicat aquest dimarts per Human Rights Watch (HRW), que documenta com les seves lleis privilegien els jueus israelians. Per a l'organisme, referent mundial en matèria de drets humans, aquestes polítiques han "passat de la ratlla" i suposen un crim d'apartheid, que en dret internacional es refereix a una discriminació institucional severa i una opressió sistemàtica d'un grup sobre un altre.

Andrew Mokete Mlangeni, l’últim supervivent de l’històric judici de Rivonia i estret camarada de Nelson Mandela, ha mort als 95 anys. Amb ell s'acaba la generació que va sacrificar la vida en la lluita contra l’apartheid sud-africà. I els que el van conèixer no van dubtar, al saber que havia mort, a descriure'l sobretot com a discret i humil.

Premi Nobel de la pau amb Nelson Mandela el 1993, Frederik Willem de Klerk ha sacsejat Sud-àfrica a l'assegurar que l’apartheid no va ser un crim contra la humanitat. Unes paraules que van caure com un cop de puny en la línia vertebral de la Sud-àfrica que advoca per la reconciliació però sense endolcir ni oblidar la història. Fins al punt que De Klerk ha hagut de fer-se enrere i disculpar-se per la “confusió, la ira i el dolor” causats.

A Ciutat del Cap ultimen els detalls per a la celebració demà dimarts dels 30 anys del discurs que Nelson Mandela va fer a l’ajuntament hores després de sortir de la presó Victor Verster. L’activista, condemnat per traïció i terrorisme a cadena perpètua, va passar 27 anys entre reixes i, malgrat que anys enrere el règim de l’apartheid li havia concedit la llibertat si complia certes condicions, Mandela va preferir continuar tancat i sortir per la porta amb plenes garanties per a ell i per als seus companys.

L’11 de febrer de 1990, després de 27 anys empresonat, Nelson Mandela saludava el món a la sortida de la presó de Victor Verster, a 80 quilòmetres de Ciutat del Cap. Era el gest que necessitava el govern sud-africà per demostrar que caminava cap a un futur sense apartheid, el règim de segregació racial que va condemnar Mandela el 12 de juny del 1964 al Palau de Justícia de Pretòria.

Totes són escoles o instituts públics, però ningú ho diria. A les zones riques on fins fa un quart de segle només podien viure els blancs, els patis són catifes verdes de les dimensions de camps de futbol. Les classes són grans i estan ben equipades, i els pares recullen els nens amb luxosos cotxes familiars i lluents 4x4. Però aquests centres educatius són només per a una minoria privilegiada, normalment blanca, al país austral.

Seixanta-set minuts, només, dedicats als altres. És el temps que demana l'ONU que cadascú dediqui a tasques de voluntariat social durant cada 18 de juliol, la data de naixement de Nelson Mandela, l'expresident sud-africà mort el desembre del 2013 i símbol del règim supremacista de l'apartheid. Els 67 responen a un minut per cadascun dels anys que el vell Madiba (com se'l coneix a Sud-àfrica) va dedicar a la lluita pels drets humans i la justícia social.

1.- Ideologia: "No som anti-blancs, estem en contra de la supremacia blanca (…). Condemnem el racisme, no importa de qui". (Durant el seu judici el 1961)