Des que vaig tenir ocasió de seguir de prop els primers passos professionals davant d’una càmera de David Verdaguer fent el “reporter del bigoti” de l’Apm? a TV3, cada èxit seu és una gran alegria. Ara, en menys d’una setmana, ha recollit el Gaudí i el Goya com a millor actor protagonista per la seva encarnació (no se m’acut concepte més precís per definir a quin nivell ha estat capaç de portar la seva interpretació) de l’humorista Eugenio a la pel·lícula Saben aquell.

Després que l’èxit fulgurant d’Alcarràs catapultés el cinema en la nostra llengua a un any de rècord (amb un 5,5% del total de públic i 623.000 espectadors), les xifres del 2023 han estat un bany de realitat: el cinema en català torna al seu esquifit i habitual 3%, que és aproximadament la mitjana d’espectadors que ha congregat els últims anys. El repte continua sent superar aquest sostre de vidre del 3%, molt lluny de la normalització.

Gerard Jofra, 54 anys, ha estat exercint de fill d’Eugenio durant tota la seva vida, fins i tot en els vint-i-tres anys que han passat des de la mort prematura de l’humorista. Ara, es reivindica com a comediant en uns xous al Llantiol (dissabtes a la nit i dilluns al vespre), mentre encara cueja l’èxit de la pel·lícula Saben aquell i Movistar+ acaba d’estrenar un especial que recupera acudits immortals d’Eugenio. En aquesta entrevista a cor obert, Gerard Jofra a estones intenta deslliurar-se de l’ombra que encara projecta el seu pare, a estones segueix abraçant-la.

A propòsit de la pel·lícula de David Trueba sobre Eugenio, que aniré a veure, em poso a pensar que s’han deixat d’explicar acudits. Quan fèiem BUP, d’això ja fa trenta anys (de tot fa trenta anys), en cada sopar se n’explicaven. “El sabeu, aquest?”, preguntava l’explicador, primer. I és per això que l’Eugenio agafava la pregunta, en aquest cas retòrica, per començar-los tots. Com passa amb els contes infantils, encara que te’l sabessis, t’agradava sentir-los. Tots havíem sentit molts cops el “Que hay alguien más?” de l’Eugenio. N'hi havia que tenien més gràcia que altres explicant-ne, i n'hi havia que no se’n recordaven mai. N’hi havia de metges, de matrimonis, de monges i capellans, de gangosos. Jo no entenia exactament què volia dir ser gangós, no sabia si el terme existia de veritat, i ho vaig buscar al diccionari. Volia dir parlar amb veu de nas per un defecte. I si jo era gangosa? Hi havia els “S’obre el teló”, que tanta gràcia em feien, i hi havia els de “Mamá, mamá...”, que eren una categoria en ells mateixos, perquè sempre era un nen que es queixava a la mare del que li deien a l’escola (em diuen capgròs, em diuen despistat) i l’acció següent sempre confirmava que efectivament el que li deien a l’escola era cert.

De vegades, els biopics són cosa de dos. Saben aquell no solament tracta d’Eugenio, l’impassible rei dels acudits que va començar a despuntar a la Barcelona tardofranquista, sinó també de la seva primera muller, la cantant Conchita Alcaide. Amb la relació de la parella com a eix, el realitzador David Trueba (Soldats de Salamina) i el guionista Albert Espinosa (Polseres vermelles) mostren la progressiva transformació del protagonista: joier, membre d’un duet musical i humorista turmentat per la por escènica que acaba assolint un èxit enorme.

Al principi de Saben aquell, la pel·lícula sobre Eugenio que ha dirigit David Trueba i que arriba als cinemes el dimecres 1 de novembre, l’encarregat d’un club es pregunta per què els humoristes són gent tan trista. L’Eugenio de Saben aquell, interpretat magníficament per David Verdaguer, no és, tanmateix, un home trist sinó, sobretot, un home enamorat. I en l’amor que Eugeni Jofra sentia per la seva dona, Conchita Alcaide, hi ha la clau per comprendre aquella foscor impertorbable que desprenia el seu personatge, aquella amargor sense remei. I també la relació ambivalent d’amor/odi que tenia per una feina, la d’humorista, que el feia tremolar de nervis abans de cada espectacle, però també conduir fins a Alacant per actuar el mateix dia que enterrava la seva dona.

C om explicar com és d’important Eugenio? Tinc uns quants cassets seus a casa, deu o dotze. Són de l’any de la picor i dins del cap em sembla que els escolto, amb el so deformat, amb talls, amb aquella fressa típica del reproductor, aquell zzzzzzzzzzzzz que se sentia de fons. Doncs Eugenio és tan important que els cassets sonen sols, amb vida pròpia, no cal que els introdueixi enlloc. Sonen sols perquè “el saben aquel que diu...” és un clàssic, un referent, una institució. Eugenio segurament és l’humorista més genuí que hem conegut. La seva creació no té comparació amb la de cap altre treballador de la riallada. S’ha escrit sobre ell aquests últims anys. Ens han gratat la memòria. S’ha fet un documental magnífic i trist sobre la seva figura misteriosa. Només sabíem que vestia de negre, que no reia mai i que ens feia riure a tots els altres. Si no l’heu vist, busqueu-lo. El trobareu fàcilment i us agradarà.

Antoni Climent podrà seguir fent la seva paròdia d'Eugenio, el popular còmic català mort el 2001. Així ho ha dictaminat aquest dilluns un jutge de Barcelona tot i l'oposició del fill de l'humorista, Gerard Jofra, que acusava Climent de vulnerar els drets de propietat intel·lectual i industrial de la família. El magistrat entén que el personatge que interpreta l'acusat entra en el concepte de paròdia i no perjudica els interessos dels drets d'autor.