El castellà és la llengua més emprada en el 55,8% de les famílies d’alumnes balears que varen participar en les proves PISA 2022, mentre que el 34% correspon al català, el 9,6% a llengües estrangeres i el 0,6% a altres llengües cooficials a Espanya. Segons consta a l’informe de l’Institut per a l’Avaluació de la Qualitat del Sistema Educatiu (IAQSE), que ha desgranat les dades dels estudiants de les Illes a aquestes proves internacionals, hi ha una qüestió significativa: els alumnes catalanoparlants treuen un curs d’avantatge als que són castellanoparlants. Val a dir que l’organització de les PISA considera que 20 punts equivalen als coneixements adquirits en un any acadèmic, i els catalanoparlants en treuen 26 més que els castellanoparlants en competència matemàtica, 21 en comprensió lectora i 23 en destresa científica. L’informe, però, no té en compte aspectes culturals i econòmics a l’hora de presentar els resultats. Per què els catalanoparlants tenen un millor rendiment? Ens ho expliquen els experts.

Els alumnes de les Balears aproven, però justos, en pensament creatiu. Així ho constata el nou volum de l'informe PISA presentat aquest dimarts, en què els illencs treuen 32,1 punts sobre 60. Aquesta ha estat la primera ocasió que PISA ha estudiat en pensament creatiu de 15 països de l'OCDE. Val a dir que, malgrat superar el llistó de l'aprovat, els illencs estan lleugerament per sota de la mitjana estatal (32,8%), de l'OCDE (32,7) i literalment empaten amb la UE (32,1).

Les proves internacionals que prenen el pols a l'educació d'un país (PISA, TIMMS o PIRLS) són tan similars als tests d'intel·ligència que podem sospitar que, en realitat, més que no pas avaluar competències, avaluen intel·ligències. És fàcilment comprovable l'altíssima correlació existent entre els resultats d’aquestes proves i el quocient intel·lectual mitjà de cada país. Totes fan preguntes als alumnes sobre una informació que se'ls ha subministrat prèviament i que demanen l'execució de diferents operacions mentals: comprendre la informació de l'enunciat, retenir-la i comparar-la amb la informació que ja es té a la memòria; dur a terme algun tipus de raonament; trobar similituds i diferències, etc. A més, cal fer tot això a una determinada velocitat. ¿I aquestes operacions no es corresponen, fil per randa, amb els processos cognitius que mesuren els tests clàssics d'intel·ligència?

Començo amb dues justificacions que crec obligades sobre l'oportunitat i el contingut de l’article. La primera és que molts podeu pensar amb raó que la gran quantitat de notícies importants i de problemes polítics i socials que estem vivint aquests dies demanarien parlar d’altres temes més actuals i molt calents. Però jo penso que seria molt dolent de cara al futur que quedessin relegats a un segon pla les preocupacions i els debats de fa uns mesos sobre els mals resultats de l’informe PISA sobre l'educació a Catalunya. Crec, al contrari, que cal aprofitar l'oportunitat de les eleccions que acaben de celebrar-se per reforçar aquest debat. Amb relació al contingut, no amago que la meva condició de vicepresident de la Fundació Bofill (FB) fa que moltes de les consideracions que faig estiguin influïdes pels coneixements rebuts en els debats que hi hem tingut, amb gent molt experta sobre el tema.

Gran part de la conversa diària amb els meus companys i companyes de feina en reunions d'equip docent, en estones de pati i als passadissos, gira al voltant de la profunda preocupació per les condicions de treball extremadament difícils que estem enfrontant actualment. 

Els resultats del PISA per a Catalunya han estat com un gran roc llençat en aigües estancades; i suposen un primer benefici: ens hem posat a parlar d’educació, no des de la impressió que tot va prou bé i ja fem més o menys el que cal, sinó des de la preocupació de saber que deuen fallar moltes coses, quan els nivells educatius testats estan pitjor del que estaven i per darrere de zones i països que sempre hem considerat més endarrerits que nosaltres. Sembla, doncs, que cal fer una bona pensada sobre l’educació i saber què falla, el perquè dels mals resultats i per on caldria refer el nostre sistema educatiu especialment en els trams obligatoris. 

La tempesta que ha desfermat el resultat a Catalunya de les últimes proves PISA ha estat de campionat. Poques vegades s’ha vist que l’educació ocupi un lloc tan central i durant tants dies en tots els mitjans de comunicació. I no n’hi ha per a menys. Hi ha preocupació i hi ha urgència per trobar raons, causes i solucions. Hi ha hagut centenars d’articles, intervencions, entrevistes, tertúlies dedicades al tema. Hem vist lamentacions, esquinçaments de vestidures i anuncis de receptes i mesures per redreçar el camí, fins que recentment s’ha fet conèixer la composició d’una comissió d’experts que esperem que ens il·lumini.

A mesura que van apareixent anàlisis més afinades arran dels mals resultats en les proves PISA, més propostes i solucions com la comissió d’experts, em revé nítida la sentència de Stephan Ball. Diu: “L’escola estaria buscant en un lloc equivocat si només cerqués solucions pedagògiques per resoldre unes desigualtats acadèmiques que són d’arrel econòmica, social i cultural”.

M’han atribuït tantes fòbies que ja n’he perdut el compte. Me les prendria seriosament i m’analitzaria a fons, em sotmetria a teràpia d’electroxocs si les vomitives acusacions tinguessin algun fons de veritat. Només puc confessar una fòbia que pateixo de debò des que era petita: tinc una por irracional i profunda als camaleons. Cada cop que en veig un sento un fàstic irrefrenable, només de pensar-hi em venen unes nàusees del tot inexplicables. És una por atàvica heretada de la meva àvia paterna: quan l’acompanyava a l’hort a i en vèiem un enfilat a la branca de la figuera, quiet i inofensiu, de seguida m’alertava sobre el perill que comportava estar en presència d’un camaleó. Tapa’t la boca, em deia, o et cauran les dents. Hi ha supersticions que encara que les racionalitzis i vegis que són absurdes i ridícules, queden gravades per la força amb què te les van transmetre persones que són importants per a tu. En el meu dia a dia, per sort, no solc ensopegar amb camaleons, però potser em ve d’aquí, el rebuig visceral als hipòcrites i els falsos, a tots el que canvien de valors i discurs segons qui tinguin davant, els que diuen una cosa i en fan una altra o amaguen les seves veritables intencions. El pobre animal només fa ús d’una estratègia de supervivència, d’adaptació al medi, però en les persones tenir dues cares em sembla la més covarda i repulsiva de les actituds, la font de molts dels nostres mals.

En diverses converses amb estudiants he copsat un problema, que va apuntar en aquest mateix diari Jordi Llovet. Per fer activitats, en grup o individuals, busquen informació a internet. Quin és l’objectiu? Respondre correctament la consigna del professorat, definida en una rúbrica amb les competències, els procediments i els resultats d’aprenentatge esperables. Molt bé. Fins aquí tot està perfectament organitzat. Aquest és el model que anomenaré del tutorial: si agafem el manual d’instruccions d’una rentadora o el prospecte d’un medicament, hi trobarem explicat amb precisió què cal fer per tal que funcioni la màquina o el fàrmac. Es tracta d’un enfocament de tipus pràctic orientat a l’aplicació d’una sèrie de principis per tal de ser eficaç.

Els informes sorgeixen avui com els bolets i fan referència a qualsevol tema imaginable. Alguns tenen un abast ultralocal mentre que altres aspiren a una dimensió mundial. Uns han estat encarregats per les administracions públiques i els altres per empreses privades. N'hi ha d'elaborats amb rigor i d'altres no tant –o no gens–. N'hi ha sobre l'educació, sobre l'impacte real de la immigració, sobre els cotxes elèctrics, sobre l'estalvi d'aigua, sobre el nombre d'animals domèstics a Europa (en cito alguns dels que he tingut notícia les darreres setmanes, però la llista podria ocupar tot l'article). Hi ha informes sobre gairebé tot, i alguns acaben condicionant decisions polítiques molt rellevants (pensem en PISA). No estem parlant, per tant, d'un tema qualsevol, sinó d'una qüestió potencialment problemàtica. En efecte, l'expansió, sota l'aparença d'informes, de fake news, idees pseudocientífiques, ideologies tronades i altres herbes tòxiques fan inviable a llarg termini la democràcia: els vots de ciutadans desinformats poden portar a situacions imprevisibles. La mera censura d'aquests relats, però, desnaturalitzaria el sistema.

Aquests dies alguns hem rememorat el pacte del Tinell (PSC-ERC-IC) i, encara que el pas del temps desdibuixa la intensitat de les eufòries i dels dolors, els fets polítics són relatats segons conveniència dels protagonistes i jo no puc, ni vull, mostrar-me neutral. L’absència per malaltia del president Maragall sobrevolava tots els actes, però les seves paraules tenen avui més sentit que mai.

Quan tot just estàvem començant a recuperar-nos dels efectes de la crisi financera del 2008, va aparèixer la pandèmia i va esclatar la guerra provocada per la invasió russa a Ucraïna. Els dos problemes es van afegir a altres fenòmens importants que ja vivíem, de tipus ecològic (canvi climàtic), socioeconòmic (desigualtats i més pobresa) i tecnològic (digitalització). La suma de tot això va suposar un gran repte per a tot el planeta, i aquí Europa va fer que la UE reaccionés amb un conjunt de grans programes d’ajuda que mai havíem vist abans. Entre ells vull destacar ara els fons Next Generation EU, que va suposar posar a disposició dels estats membres més de 800.000 milions d’euros. Em va semblar molt bé tant per l'oportunitat com pel seu volum, però el que em va satisfer més va ser que fos un ajut per promoure actuacions que tinguessin per objectiu les necessitats de la generació següent a l’actual. Jo estava, i estic, preocupat pel que pot passar els propers anys perquè intueixo quines poden ser les persones que més ho patiran: joves, adolescents i infants; és a dir, la “propera generació”. 

Esperem respostes senzilles i ràpides a reptes complexos. L’educació n’és un exemple: busquem una causa responsable dels mals resultats a PISA i també una solució immediata. 

Llegeixo una entrevista a l'ARA amb el pedagog Gregorio Luri, alimentícia de dalt a baix, a propòsit del desastre català a les proves PISA. Catalunya, pel que fa a nivell d’ensenyament, cau per sota de la mitjana europea. Em sembla que, si parlem d’Espanya, s’equipara a Melilla. Entenc molt bé que el departament addueixi que hi ha molts alumnes nouvinguts. Per l’experiència que tinc, diria que els nouvinguts –molts– van a una aula durant un any on no aprenen res perquè els mestres no tenen temps ni recursos, i, en acabat, cap a l’aula normal, on ja poden fracassar del tot amb les matemàtiques i les llengües.

Llegim a l’ARA que “Educació rectifica i assegura que no hi ha una «sobrerepresentació» d'alumnat nouvingut a les proves PISA”. Ni idea. No en tinc ni idea. Però parlem-ne, sisplau.

Una gran quantitat de ciutadans indignats pels resultats de l'informe PISA es dedicaven dimarts a discutir a Twitter amb un compte fals de la consellera Anna Simó. Centenars de persones que no s'aturaven a preguntar-se si no hi havia alguna cosa estranya en els missatges d'aquest compte i en el seu to evidentment paròdic. Tampoc paraven esment en els múltiples indicis –començant per la bio del perfil– que donaven a entendre que es tractava d'un compte fals. Tenien necessitat, aquests ciutadans, de descarregar la seva ira, i tan aviat com veien una foto de la consellera, ni que fos acompanyada d'un text que descarrilava per totes bandes, envestien –verbalment– sense aturar-se en més consideracions. Un zero en comprensió lectora, per tant, i encara més en comprensió de registres com la ironia, que impliquen més d'un nivell de lectura.

Es fa difícil no parlar del resultat de Catalunya a les proves PISA. Ens ha impactat la caiguda de Catalunya en totes les classificacions. Però no seguiré el camí de la crítica, que deixo per a una anàlisi més aprofundida i per a la reacció dels experts, molt alliçonadora. Recordaré, això sí, que la classificació de les comunitats autònomes (CA) té moltes semblances –amb excepcions dignes d’estudi– amb la de les balances fiscals i amb la del finançament autonòmic.