Fer-se pagès? No és tan fàcil. Entre els urbanites, qui més qui menys té una imatge arcàdica del món rural. I un rave!, et responen els de poble. Si fos tan fàcil, les ciutats estarien buides i els llogarets plens a vessar. El cap de setmana s’hi està molt bé, a muntanya, amb la llar de foc encesa, fent la passejadeta, llegint un llibre i allargant la vetllada amb un gintònic. Però posa’t el dilluns a remenar la terra, posa’t a patir per si plou massa o massa poc, tingues cura del bestiar o del sembrat o de la vinya. O, sí, també del negoci de turisme rural. Feinada! Feinada dura, física, sense festius, sense gaires incentius.

Visito la Sílvia Puig un divendres a Gratallops, on té el seu celler, de nom En Números Vermells (DOQ Priorat), que ocupa la seu de l’antiga cooperativa de la població des del 2017. Hi elabora nou referències de vi, sota els noms En números vermells i Ai, ai, ai, aquest últim com a vi jove. Tan bon punt hi entro observo les il·lustracions en aquarel·la de l’enòloga, que són a les parets, damunt de la taula de tast, en forma d’estalvis, i a cada una de les capses de vins que ven. De fet, ella mateixa és l’autora de les etiquetes dels seus vins. La Sílvia és molt inquieta, i apassionada amb tot el que fa. Tant et parla de vins com de literatura com de música. En sap un niu, i em diu que a Poboleda, on viu, li deien que s’assemblava a l’escriptora Empar Moliner. Un dia la va conèixer, i van congeniar. Ara fins i tot al seu celler de Gratallops hi té una bota amb el seu nom. Els vins que elabora, que en ven la meitat de la producció a Catalunya, tenen un preu que està al voltant de quaranta-cinc euros, excepte un, l’expressiu Ai, ai, ai, que es mou al voltant dels vint. Està nominada com a millor dona viticultura en els premis Isabel Mijares per Dones del Vi 2025, que es donaran a conèixer avui, el primer dia del Barcelona Wine Week, a Fira Barcelona.

Darrerament el Priorat ha estat notícia pels incendis de Cabacés i Porrera i pels efectes de l’extrema sequera. Una situació d’emergència que ha creat incertesa social i econòmica als prioratins, i que ha estat recollida per mitjans d’informació que han situat les causes en la fragilitat dels nostres boscos davant del foc i en els efectes del canvi climàtic. Causes recurrents que, per si soles, situen les esperances de millora en la sort o en les rogatives al cel.

El Priorat sembla una comarca d’extrems. Va abastir de vi mig Europa a finals del segle XIX, quan la fil·loxera va delmar el continent, fins que ell mateix també en va ser víctima i es va anar despoblant i empobrint. Fa cinquanta anys, els seus vins encara eren sinònim de poca qualitat i ara, en canvi, surt a les notícies perquè alguns dels seus productes han estat reconeguts com uns dels millors del món. Però la seva posició natural a la classificació informativa acostuma a ser per causes menys lluïdes, com ara sequeres o incendis, o per dades tan cridaneres com aquella segons la qual, només fa trenta anys, era l’única comarca catalana on no hi havia cap semàfor.

Sí, sí. Ja sé que no som a la pàgina del diumenge (aquesta alegre pàgina de vins que em deixen fer), però la història és la següent. Com que soc tan afortunada, els amics del celler Vall Llach, al Priorat, que estimen la terra, van convidar-nos, a tot d’amics, a un sopar amb maridatge que va ser màgic: “La nit del Poble”. Tots els periodistes gastronòmics com la Ruth Troiano o la nostra Trini Gilbert, i els periodistes aficionats a la cultura del vi, com el nostre Antoni Bassas, n’han escrit paraules boniques i properes, per això no en dic res més. L’Albert Costa és artista, fa art al celler, i a sobre, també és bona persona.

Un dia calorós de juny tres germanes van sortir a fer una excursió. Es van endinsar en un bosc i, de cop i volta, van topar amb una cabreta acabada de néixer. Aviat van advertir que estava ferida, semblava que l’havia mossegat un gos, i van trucar a un pastor de la zona perquè els digués què fer. Ell no els va donar gaires esperances que l’animal sobrevisqués, però van decidir cuidar-la passés el que passés i endur-se-la a casa. En uns mesos, aquella cabreta –que aleshores havien batejat amb el nom d'Irati– s’havia recuperat contra tot pronòstic. Aquest relat no és un conte ni una faula, és l’origen de la Formatgeria Linens, un petit negoci familiar que ha portat a Bellmunt del Priorat l’elaboració artesanal de formatges de la manera més inesperada possible.

Els Mossos d'Esquadra van intervenir entre el 8 i l'11 d'octubre 750.000 ampolles de vi d'una empresa de les Borges del Camp, al Baix Camp, que estava sent investigada des del juliol per comercialització fraudulenta, distribució sense control i falsificació de distintius de garantia. La policia catalana calcula que des de l’any 2017 es podrien haver comercialitzat entre 8 i 10 milions d’ampolles d’aquests vins cada any, és a dir, prop de 50 milions d'ampolles falsificades. El jutjat d'instrucció número 3 de Reus va ordenar els escorcolls a les oficines i instal·lacions de l'empresa, en el marc d'una investigació per presumptes delictes contra la propietat industrial, frau als consumidors, publicitat enganyosa i falsedat documental.

En un racó de la Mediterrània occidental, a la serra Prelitoral del sud català, sense fer gaire soroll, fa més d’una dècada que té lloc una petita revolució rural. El Priorat, la novena comarca més petita de Catalunya -ocupa l’1,55% del territori català: 498,40 km( 2) - s’ha convertit en un experiment paisatgístic i es reivindica com un model de participació i de gestió. El que durant dècades va ser un daltabaix econòmic i social que va deixar aquest territori deprimit i oblidat, ara ha esdevingut una oportunitat. La despoblació i la falta de dinamisme han fixat una realitat paisatgística en què els pobles són pobles i el camp és camp. Els campanars continuen presidint els nuclis habitats. L’urbanisme depredador ha passat de llarg. També les grans infraestructures. I el turisme massiu no hi ha arribat.