—Samuel, amb sinceritat, tu als teus fills els parlaràs en català?

Quan caminau pel carrer, us fixau en la llengua dels rètols? Probablement no gaire, cosa ben normal. Si passam davant una cafeteria i hi diu ‘coffee’, segurament no som conscients que acabam de llegir una paraula en anglès. Si entram en un supermercat i veim ‘ofertas’, probablement tampoc no ens demanam per què allò està escrit en castellà. I si davant un restaurant hi trobam ‘pa amb oli’, és possible que encara hi pensem menys. Les paraules són allà, però no sempre les veim com a paraules. Amb tot, què passaria si, durant un dia, ens hi fixàssim?

L'Obra Cultural Balear (OCB) ha convocat la 40a edició dels premis 31 de Desembre, uns guardons que reconeixen iniciatives individuals i col·lectives vinculades a la promoció i l'ús del català i a la defensa de la identitat pròpia de les Illes Balears.

El català com a llengua d'acollida ha estat el tema de la tercera sessió del cicle IEC-ARA a Palma, Qüestions IEC: interroguem, entenem, conversem, que impulsen l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i l'ARA Balears.

Després dels newtons i les prunes clàudies de la setmana passada, podem continuar cercant noms propis amagats dins el vocabulari quotidià. Un cop més, només cal mirar una mica al nostre voltant. Podem posar-nos unes vambes per sortir a córrer o unes xiruques per anar d’excursió. Si en aquestes activitats ens refredam una mica i ens agafa mal de cap, potser ens haurem de prendre una aspirina. I, si el mal de cap passa i decidim sortir a sopar, potser farem servir rímel per arreglar-nos una mica més.

En un territori massificat que anualment bat rècords d’arribada de turistes, no és notícia que un grup de 28 estudiants vingui a passar-hi dues setmanes. Ara bé, la cosa canvia quan se sap el motiu de la seva estada: han vingut a aprendre català. Durant aquestes dues setmanes, Palma ha acollit gairebé una trentena d’estudiants universitaris de català de diversos països d’arreu del món. Han vingut del Regne Unit, Sèrbia, Romania, Itàlia, la República Txeca, Hongria, França, el Canadà, el Brasil, Mèxic, el Japó i Polònia per fer una immersió i conèixer de primera mà la nostra llengua, cultura i territori.

L’encaparrutament del conseller gonella Joan Pons Torres per declarar el menorquí i l’article salat Bé d’Interés Cultural Immaterial de Menorca (BICIM), i protegir-lo així de 'l’amenaça' del català estàndard, està a punt d’esclatar-li a les mans. Els subterfugis legals que ha cercat per tal d’imposar la seva iniciativa en contra del criteri lingüístic i acadèmic oficial d’entitats i institucions se li han girat en contra.

Quants de vosaltres heu començat una conversa en català i, al cap de poca estona, heu acabat parlant en castellà? Potser l’altra persona us havia contestat en castellà però us entenia perfectament. Potser no sabíeu si parlava català. Potser era una persona que acabàveu de conèixer i no la volíeu fer sentir incòmoda, o potser, senzillament, us va sortir així.

Imaginau-vos que sou a una terrassa, amb la calor enganxada a la pell, un tassó amb gel davant i demanau als vostres acompanyants si volen anar a nedar. N’hi ha un que respon: “No, gràcies. En conseqüència, procediré a abandonar l’establiment”. Segurament el mirareu estranyats, i no perquè no hàgiu entès la frase ni perquè hi hagi cap problema amb la sintaxi, sinó perquè és difícil imaginar que algú parli així en aquella situació. El més probable hauria estat que hagués dit “No, me’n vaig a casa” o simplement “Jo me’n vaig”.

Heu sentit mai anomenar l’increment incoatiu? Si no us sona de res, manco us deuen sonar els falsos verbs incoatius… Però si qualque vegada heu sentit en català central una construcció semblant a ‘No coneixo aquest noi’ i la conjugació verbal us ha resultat estranya, és un molt bon senyal: implícitament sabeu que qualque cosa grinyola (perquè la conjugació admesa per la normativa és justament la compartida per tots els dialectes: ‘conec’).

Fa unes setmanes hi va haver una manifestació històrica a Palma contra la saturació turística. Més enllà dels lemes i les reivindicacions, hi havia una idea de fons que crec que gairebé ningú no discuteix: a les Balears hi ha massa turistes. O, si més no, això és el que diria la majoria de mallorquins. Ara bé, i si qualcú afirmàs que hi han massa turistes? Hauríem d’entendre que s’ha equivocat?

Per què deim ‘abe[j]a’ i ‘ore[j]a’ si escrivim ‘abella’ i ‘orella’? La resposta més intuïtiva seria dir que, en alguns parlars, la ‘ll’ es pronuncia com una ‘i’ (que, en aquest article, representarem amb [j]). L’explicació sembla convincent, però s’ensorra tan bon punt hi cercam una mica les pessigolles.

La majoria de les famílies de les Balears continuen escollint el català com a primera llengua d'ensenyament per als infants que començaran quart d'Infantil (3 anys) el curs vinent. Tot i això, el percentatge torna a baixar per segon any consecutiu. Segons les dades difoses aquest dijous per la Conselleria d'Educació i Universitats, el 78,5% de les famílies que han formalitzat la matrícula en centres públics han triat el català, mentre que el 21,4% han optat pel castellà. (83% al curs 2024-2025 i 80% al 2025-2026). Cal contextualitzar aquests resultats.

Fa un temps vaig anar a una festa plena de gent de Manacor amb una amiga de fora poble. Un al·lot que la volia conèixer li va demanar que repetís “de quin color és el cavall blanc de sant Jaume?” Aquesta frase aparentment inofensiva és un xibòlet, una fórmula que caracteritza els membres d’un grup lingüístic perquè repeteix un so desconegut per als parlants d’una altra llengua o dialecte. Curiosament, el mot ‘xibòlet’ prové de la Bíblia, del llibre dels Jutges, en què s’explica com moriren quaranta-dos mil efraïmites per no saber pronunciar com la nostra ‘x’ la consonant inicial de la paraula, que emetien com una ‘s’, la qual cosa els diferenciava de la resta dels hebreus.

Quan pensam en verbs, gairebé sempre ens venen al cap aquells que descriuen accions, com ara ‘cantar’, ‘ballar’ i ‘córrer’; processos, com ‘créixer’ i ‘enamorar-se’, o estats, com ‘conèixer’ o ‘saber’. Tanmateix, n’hi ha d’altres que no porten cap significat implícit, com ara el verb ‘ser’. Posem per cas que som amb amics i decidim jugar al clàssic joc de gestos. Quan en el nostre paperet llegim un verb similar als del primer grup, tots feim un alè: són verbs fàcilment imitables perquè se’n pot extreure un sentit. Ara bé, què passa quan la paraula que ens toca és el verb‘ser’? Com podem representar verbs que no expressen cap acció?

Les expressions més populars de les Illes Balears ja tenen versió per a WhatsApp. 'Això és mel!', 'Bona nit, caragol!', 'Tanmateix' o 'Més pesat que un sac de martells' formen part de la col·lecció de 35 adhesius il·lustrats que l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) ha presentat i que es poden descarregar gratuïtament.

Una pera és una pera, o almenys això sembla. La fruita és la mateixa tant si la compres al mercat d’Inca com si la demanes en una fruiteria de València o en una parada de la Boqueria. La paraula també s’escriu igual pertot. Ara bé, n’hi ha prou de sentir com es pronuncia perquè alguna cosa canviï. Si la compres a Inca, probablement et demanaran si la vols ben madura i sentiràs una ‘p[ə]ra’ (‘e’ neutra). Si ets a València, serà una ‘p[é]ra’ (‘e’ tancada), i, a Barcelona, ningú no dubtarà a oferir-te una ‘p[è]ra’ (‘e’ oberta). Ara ve la pregunta que potser us estau demanant davant d’això: com és possible que una paraula tan corrent soni de tres maneres? I, sobretot, quina és l’original?

No em pensava mai que arribàs a passar, però, enguany, m’he fet del Barça (i molt!). N’he estat pendent tota la temporada i vaig celebrar el títol de la Lliga com qualsevol culer més. A ca nostra tothom va haver de veure la disputa de la Supercopa i els partits de Champions. Fins i tot, vaig arrossegar una amiga a Barcelona per veure el darrer partit de la Lliga. Va ser el primer pic –i també el darrer– que vàrem poder veure Alexia Putellas jugant al Barça i, tot i que la Lliga ja estava més que guanyada, les blaugranes varen fer molt bon partit. No vull desmerèixer en cap cas l’equip de Hansi Flick, però qui a 24 anys m’ha fet seguidora del Barça són Cata, Patri, Mapi, Pina, Kika i Alexia. Per a mi, i per a moltíssimes altres, el ‘Barça’ és el Femení, sense l’adjectiu, per defecte; és la forma no marcada, tot i que contravingui la norma.