<![CDATA[Ara Balears - Estat de les autonomies]]> 10 <![CDATA[Cinquanta]]> Ara que s’han complert cinquanta anys de la mort de Franco, ha vingut de gust, tant a la premsa progressista com a la conservadora, fer un balanç no tant de la figura com del que va significar la dictadura feixista que va vertebrar políticament el país durant trenta-sis anys. Només Portugal ha tingut una dictadura de dretes més llarga; cap altre país del món (i el salazarisme no va ser tan mortífer) va tenir una fèrula equiparable, ni tan sols les dictadures militars de Veneçuela o el Paraguai. Això, evidentment, ha de tenir conseqüències en la vida civil i política, com la té si la dictadura és d’esquerres i molt llarga, com a l’URSS, la Xina, Cuba i Romania, entre d’altres. 

]]> <![CDATA[Cafè per a ningú]]>

Fa poques setmanes va aparèixer un sondeig del CIS en què un 55% dels espanyols declarava que “s’ha anat massa lluny” en el traspàs de competències a les autonomies, i es mostrava a favor “d’un estat central més fort”. No cal ni dir que si traguéssim de l’enquesta els ciutadans de Catalunya, el País Basc i Navarra, el resultat seria força més contundent. I cal suposar que la desastrosa gestió de la Generalitat Valenciana en la catàstrofe de la DANA ha donat més arguments als partidaris de la recentralització. Fins ara, els detractors de l’estat autonòmic esgrimien arguments patriòtics (afebliment de la identitat nacional, risc de separatisme). Ara, a més, han après a utilitzar raons menys passionals, com l’eficàcia administrativa, l’estalvi i la necessitat de coordinar esforços davant dels reptes globals.

]]> <![CDATA[31/7: No hi ha d’anar]]> Em sembla raonable que el president Torra no vagi a la conferència de presidents autonòmics. I un argument important és perquè la presideix el rei. Crec que l’assistència a una reunió d’aquesta mena s’ha de decidir tenint en compte quin serà el contingut i la utilitat. No crec gaire en els gestos calderonians, i sí en els principis pràctics. Si la reunió és executiva, si s’hi decideix quants diners vindran a Catalunya dels fons europeus o s’hi coordinen les polítiques sanitàries, té sentit anar-hi, encara que desagradi el format. Perquè s’hi han de defensar els interessos dels catalans. Però si és una reunió simbòlica que pretén sobretot aconseguir una foto de propaganda, la imatge de l’harmonia de l’Estat autonòmic jerarquitzat sota l’ombra benèfica de la monarquia, el president actual de la Generalitat no hi ha d’anar perquè el seu càrrec neix d’una majoria parlamentària que no comparteix aquesta imatge. Per això la presència del rei és un argument clau. Com que el paper del rei no és mai executiu, sinó simbòlic, el fet que el rei la presideixi és la prova que la reunió és simbòlica. El president Torra ha de lluitar pels interessos dels catalans. Però no pot avalar una foto que en bona part està construïda contra el que ell representa.

]]> <![CDATA[24/4: Prescindibles]]> M’envien una piulada d’un exdirigent català de Podem, que, si no és falsa –no se sap mai–, em sembla molt il·luminadora. Diu que amb la gestió de la crisi del coronavirus “l’Estat de les autonomies està demostrant no ser imprescindible”. “Una estructura que respon a criteris polítics i no a necessitats administratives o de gestió”. L’afirmació es fonamenta en dos axiomes discutibles, per dir-ho suau. Un: com que la gestió de la crisi s’ha fet sense les autonomies i ha anat tan i tan bé, les autonomies són prescindibles. Que s’ha fet sense les autonomies, d’acord. Però que hagi anat tan i tan bé! S’ha de ser un fan molt incondicional del govern de Pedro Sánchez, quan les xifres indiquen que Espanya és qui pitjor ha respost a la crisi en tot el món. Potser si –com a Alemanya– no s’hagués prescindit de les autonomies hauria anat millor. L’altre axioma: les estructures polítiques han de respondre a criteris de gestió, no a criteris polítics. Potser sí que a les empreses –així ho deuen ensenyar en algunes escoles de negocis– els únics criteris que importen són els administratius. Però les institucions polítiques existeixen per solucionar també problemes polítics. Com el reconeixement dels fets nacionals. Si no, amb una gestoria ja faríem.

]]> <![CDATA[La veritat a mitges de l'estat de les autonomies]]> La societat espanyola no ha sigut capaç d'enfrontar-se pràcticament mai al problema de la descentralització política d'una manera directa. La Primera República és l'única ocasió en què s'ha intentat definir un estat federal a la Constitució. Però és sabut que aquella Constitució no va arribar a entrar en vigor.

]]> <![CDATA[Alarma, drets i territori]]>

La crisi sanitària produïda pel Covid-19 està canviant molts esquemes. En una societat instal·lada en un important nivell de seguretat, confort i predictibilitat, ha causat un impacte sense precedents. Hem descobert de cop la nostra gran vulnerabilitat personal i social, així com la necessitat d'haver de viure en la incertesa. Per a molts, segurament la gran majoria de persones, no serà una situació fàcil de gestionar emocionalment.

]]> <![CDATA[La Constitució territorial possible]]>

Aquesta setmana es complirà el quaranta aniversari del referèndum del 28-F a Andalusia. Amb aquest referèndum, Andalusia va aconseguir accedir a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució, reservada, sense dir-ho de manera expressa, per a les "nacionalitats", i va imposar una interpretació de l'estructura de l'Estat diferent de la que s'havia posat en marxa inicialment.

]]> <![CDATA[Any nou, inconsistències velles]]>

L’inici de desembre es va animar amb la discussió sobre la despesa sanitària pública. A partir de les dades que diuen que el 2017 la despesa en sanitat de la Generalitat va ser equivalent al 4,6% del PIB català mentre que en el conjunt d’Espanya va ser el 5,5% del PIB, es denunciava el contingut antisocial de la política del Govern. Aquí ja vam adreçar que aquesta deducció era conseqüència o (1) de la ignorància sobre com funciona el finançament dels serveis públics a les comunitats autònomes de règim comú o (2) de la hipocresia.

]]> <![CDATA[Què no es pot fer amb un Estatut?]]> Vaig sentir en una tertúlia radiofònica una participant que, tot defensant l’interès de seguir disposant d’un Estatut, es preguntava: “Què voleu fer amb la independència que no es pugui fer amb l’Estatut?” Immediatament em va venir una allau d’arguments, que exposo tot seguit perquè val la pena recordar què volem que no es pugui fer amb un Estatut.

]]> <![CDATA[Un invent car i inútil]]> Com va dir molt bé el general De Gaulle: “Una guerra civil és una salvatjada, quan acaba la guerra no torna la pau”. El 1978 els espanyols van desmentir aquesta afirmació segellant la pau amb una Constitució democràtica aprovada per una amplíssima majoria. Ningú, però, es va atrevir a dir que aquella pau era la dels vencedors i que per als vençuts continuaria sent la de les fosses comunes. Després de quaranta anys d’haver acceptat la victòria del general Franco, el rei que havia nomenat i la transició que els seus hereus ens proposaven, sembla que ens en tornem a avergonyir i per tapar-nos les vergonyes ens proposem una altra vegada dissimular el dèficit democràtic que patim erradicant de la via pública els símbols que encara glorifiquen aquella victòria. El cost d’aquesta operació és assumible: unes factures de paletes municipals per canviar els noms d’alguns carrers, algunes més d’una constructora per enderrocar algun monument. Però en vista dels esdeveniments dels últims anys, el cost polític i econòmic de la Constitució que ens va regalar la Transició resulta cada dia més alt.

]]> <![CDATA[Catalunya segons un ‘señorito’]]> “La epilepsia catalana es de la especie «epilepsia sin tratamiento»”. El nacionalismo no tiene cura definitiva. [...] Ahora únicamente cabe hacer lo que hizo Mao Zedong en 1937, ante la invasión japonesa de China: impulsó el Frente Único Antijaponés, aliándose con Chiang Kai-shek, y dejó para más adelante su guerra civil contra el Kuomintang. Primero el atacante de la Nación, y luego el adversario de clase. Pues eso: ahora, en España, un frente unido constitu- cional, sin matices ni ocurrencias”. Aquestes frases corresponen al final d’un article que el diari El País va publicar dijous de la setmana passada. El signava José María Rodríguez de la Borbolla y Camoyán, destacat membre del PSOE d’Andalusia, expresident de la Junta entre el 1984 i el 1990 i besnet de Pedro Rodríguez de la Borbolla y Amozcótegui de Saavedra, ministre d’Alfons XIII. Gent senzilla, ja ho veuen. Tant els Rodríguez de la Borbolla com els Camoyan -sobretot aquests últims- fa segles que remenen cireres a Andalusia, ininterrompudament. Després parlarem d’aquest detallet, justament perquè l’autor de l’article fa referència als “adversaris de classe”.

]]> <![CDATA[Un informe de l'Institut d'Economia de Barcelona denuncia que l'Estat fa servir la crisi per recentralitzar]]> El IV Informe de Fedralisme Fiscal de l'Institut d'Economia de Barcelona denuncia que l'estat espanyol està fent servir la crisi econòmica per recentralitzar-se, segons han exposat aquest divendres els seus editors, els catedràtics d'Hisenda Pública Núria Bosch, vicepresidenta del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), i Albert Solé. En l'estudi, el president del CATN i expert en dret constitucional Carles Viver Pi-Sunyer conclou que "les mesures adoptades en els últims mesos, especialment en l'àmbit del finançament autonòmic, permeten afirmar que comencen a quedar afectats el tipus d'autonomia imperant i elements estructurals de l'estat de les autonomies", i que "el procés recentralitzador està en plena efervescència i tots els indicis porten a la convicció que en el futur immediat aquesta tendència s'incrementarà molt notablement". Aquest procés es nota, per exemple, en l'ús de subvencions governamentals com a estímul contra la crisi, les reformes de l'administració local o les mesures relatives al control del dèficit, com la fixació dels límits i la reforma constitucional.

]]>