Explicar-se a si mateixa. Aquesta ha estat una de les dificultats més grans amb què s'ha trobat Kamala Harris durant la seva vicepresidència. Projectada sobre la seva imatge, una altra imatge: la que volien veure els que l'observaven. Un joc de màscares i nines russes. O, potser, un altre cop, un cos de dona com a recipient de somnis i pors alienes.

Hi va haver un moment en el qual es van fer grans fortunes amb l'explotació dels recursos naturals i humans de les colònies i amb el negoci negrer. Els qui van fer fortuna, sovint, després van tornar i es van fer construir luxoses residències a Barcelona. Detallar-les totes ompliria moltes pàgines, però n'hi ha tres força imponents a la Rambla que acullen grans institucions culturals. Dues de la Generalitat: el Palau Moja, seu de la direcció general de Patrimoni Cultural, i el Palau March, seu del departament de Cultura; i una de l'Ajuntament, el Palau de la Virreina, que acull l'Institut de Cultura de Barcelona (Icub) i la Virreina Centre de la Imatge. És una part de la història que és poc visible. "Més enllà del fet simbòlic de la retirada de l'estàtua d'Antonio López, les institucions han fet molt poca cosa a Barcelona, per exemple, en relació amb el record i la memòria del passat negrer de la capital catalana", assegura l'historiador Martín Rodrigo, autor de Un hombre mil negocios. La controvertida historia de Antonio López, marqués de Comillas (Ariel).

El rei dels Països Baixos ha fet un gest històric aquest dissabte i ha demanat perdó pel passat esclavista del país. És la primera vegada que la Corona neerlandesa reconeix el seu paper en el tràfic d'esclaus entre els segles XVII i XIX, quan el país era una de les principals potències comercials del món. Guillem Alexandre s'ha disculpat en una cerimònia a Amsterdam amb descendents d'esclaus coincidint amb el 150 aniversari de l'emancipació de les antigues colònies de Surinam i les Antilles Neerlandeses al Carib, on els assistents l'han rebut amb aplaudiments i aclamacions.

Un escàndol d'esclavatge i humiliacions racistes ha commocionat el Brasil. Treballadors pobres, majoritàriament afrobrasilers, que provenien de Bahia (al nord-est del país), un dels bastions de Lula i l’esquerra brasilera, eren explotats a Serra Gaúcha, a l’extrem sud del país, en una regió de descendents d’immigrants alemanys i italians, que va votar massissament Jair Bolsonaro a les presidencials de l’octubre.

Una part dels dits capitans d’indústria catalans, tal com els va batejar Vicens Vives, en realitat van ser, durant la primera meitat del segle XIX i més enllà, self-made men sense estudis enriquits amb la venda d’esclaus africans i amb la seva explotació en plantacions de cafè i sucre a Cuba. És a dir, hi va haver molts negrers i/o esclavistes. El capital que van acumular ràpidament amb aquest lucratiu i gens escrupolós modus operandi –recordem que el tràfic de persones ja estava prohibit gairebé arreu, fins i tot a Espanya des del 1820, però no a Cuba– el van blanquejar a Barcelona en negocis comercials i igualment amb fabulosos beneficis a redós de l’Estat –proveïment de l’exèrcit, servei de correus marítim–, de l’especulació immobiliària, de l’activitat bancària i de la importació de matèries primeres. Va ser una burgesia de diner diguem-ne fàcil.

El primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, ha demanat perdó de manera oficial pel passat esclavista del país, que ha reconegut que continua tenint conseqüències. "Avui, en nom del govern neerlandès, demano perdó per les accions del passat dels Països Baixos –ha dit–; a la gent esclavitzada en el passat, a tot el món, que van patir a conseqüència d'aquelles accions, i també a les seves filles i fills i a tots els seus descendents fins al dia d'avui".

¿Han de pagar els nets o els besnets pels pecats dels avis o dels besavis? ¿És possible reparar al segle XXI danys comesos contra milions d'éssers humans més de dos i més de tres segles enrere? ¿Serveix de res enderrocar l'estàtua d'un esclavista que va fer fortuna, i potser també obres filantròpiques, en una societat que considerava uns éssers humans inferiors a uns altres per raó del seu color de pell? El debat és ètic, històric, polític i fins i tot econòmic. I travessa de tant en tant les relacions diplomàtiques entre les antigues metròpolis i els actuals estats independents dels quals van sorgir.

Sense esclavitud no existiria la filosofia. Aquest pecat original se sol ocultar destacant altres causes materials i immaterials del seu naixement, com ara l’admiració, el logos, l’oci i la prosperitat econòmica. Una lectura atenta del llibre I de la Política d’Aristòtil pot ajudar a entendre la relació existent entre filosofia, democràcia i esclavitud. En aquest llibre, Aristòtil sosté la teoria de l’esclavatge natural, segons la qual hi ha una desigualtat i inferioritat d’origen natural entre homes, dones i esclaus. En un sentit general, un esclau seria aquell home que pertany a un altre, qui n’és el seu propietari, i es caracteritza per ser obedient i vigorós corporalment, centrar-se en el plaer físic i ser incapaç de sentir amor propi, respectar-se a si mateix i mantenir relacions socials. Els esclaus estan exclosos de la vida pública, són una propietat domèstica, un instrument de treball que pertany a algú altre, com ho és un mul o un ase, a causa de la seva incapacitat de deliberar i utilitzar la raó políticament. Són més semblants als animals que als homes lliures. Les dones comparteixen amb els esclaus la impossibilitat de participar activament en la política de la ciutat. L’estagirita desaconsella que els infants estiguin en contacte amb els esclaus per evitar que aprenguin paraules obscenes i comportaments indignes dels homes lliures.

“La fàbrica de roba no era pas diferent del camp [d’internament]. Hi havia policia, càmeres i no es podia anar enlloc”, va explicar, un cop alliberada, Gulzira Auelkhan, una dona kazakh -avui lliure- que va ser detinguda per la policia xinesa el 2017 a Xinjiang, on havia tornat per una visita familiar després de marxar a viure al Kazakhstan. Després de passar per un camp de “reeducació” va ser enviada a treballar forçosament a una fàbrica de roba, sota amenaça de tornar al camp. Li pagaven 1 cèntim d’euro (0,10 iuans) per cada parell de guants cosits, però no podia marxar. Es calcula que una de cada cinc peces de cotó que es venen al món “estan tacades pel treball forçat dels uigurs”. És la denúncia que feien ahir un grup de 172 organitzacions uigurs, ONGs i sindicats de tot el món en una “crida a l’acció” perquè les marques de roba internacionals “marxin de la regió uigur en tots els nivells de la seva cadena de subministrament, des del cotó fins a productes acabats”.

L'enderrocament, diumenge passat a Bristol (oest d'Anglaterra), de l'estàtua de l'esclavista Edward Colston per un grup de manifestants convocats sota el moviment Black Lives Matter en el context de l'onada global de protestes per l'assassinat de George Floyd fa dues setmanes a Minneapolis, ha provocat una reacció en cadena i una onada de manifestacions i peticions per posar fi a la presència de monuments que, per tot el Regne Unit, honoren personatges tan sinistres com Colston. Són al voltant d'una trentena, molts dels quals han estat atacats aquests dies amb pintades i llançament d'objectes.