Dotzenes d'Union Jacks decoren aquests dies el centre de Londres. En pengen, per exemple, dels fanals de The Mall, l'avinguda entre el Palau de Buckingham i Trafalgar Square, epicentre tradicional de les celebracions de la monarquia britànica: casaments, enterraments i coronacions. Els han tret la pols –una manera de parlar, perquè s'aprofita qualsevol fotesa o qualsevol visita d'estat per lluir-les– des de l'últim gran esdeveniment que hi va tenir lloc, ara fa tot just dos anys: la passejada amb carrossa d'or de Carles III i Camil·la, amb motiu de l'entronització de l'etern príncep hereu d'Elisabet II.

Per a desgràcia de George Orwell, el principi less is more (menys és més) ja no s'aplica als seus estimats pubs. Menys encara en un context de crisi dels locals independents, d'augment de costos de l'energia, d'augment del preu dels lloguers i de tancament generalitzat d'establiments, fenomen que la pandèmia va disparar. El resultat d'aquest procés que sembla irreversible és que com més gran, més rendible; si més no, més sostenible.

Fa poc, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar la possibilitat d'establir un nou marc legislatiu on es fes pública obligatòriament, amb tots els ets i uts, qui són els propietaris dels mitjans i de quina manera es financen. Així mateix, va plantejar també una reforma de la publicitat institucional, que en alguns casos implica la pràctica totalitat dels ingressos de certs mitjans. En el fons de tot plegat hi gravita la qüestió de la responsabilitat legal, i també política, de la ingent quantitat de mentides, mistificacions, insinuacions malintencionades, etc. que el flux informatiu digitalitzat ha elevat a dimensions mai vistes (i sembla que la cosa no ha fet més que començar). Tal com es planteja, el projecte de Sánchez és factible? Jo crec que no, i per diferents raons. 

L’escriptor George Orwell va detestar el porró, probablement també l’oli d’oliva i va trobar a faltar enormement el te, la llet, la xocolata, el sucre i el pa. També el tabac. Aquests últims van ser els elements que escassejaven durant la Guerra Civil, i a Catalunya especialment durant el temps que ell hi va viure, que va ser molt curt i intens: entre el 26 de desembre del 1936 i el 23 de juny del 1937, el dia que va haver de fugir de Barcelona dalt d’un tren si no volia córrer el risc que el detinguessin i el matessin.

"La guerra és pau". "La llibertat és esclavatge". "La ignorància és força". Aquests són els tres eslògans que es poden llegir per tot arreu a la ciutat de Londres on viu Winston Smith, un funcionari de 39 anys que un bon dia comet dos actes subversius: començar a escriure un dietari –la individualitat està mal vista, a la societat on viu– i omplir mitja pàgina amb una consigna que posa en perill la seva vida, "Fora el Gran Germà".

El 1936 George Orwell va decidir plantar roses a Wallington (Anglaterra). Ho va fer abans d'anar a Barcelona per lluitar a la Guerra Civil i d'escriure Homenatge a Catalunya (1938), La revolta dels animals (1945) o 1984 (1949). Orwell va morir quan tan sols tenia 47 anys, el 1950, de tuberculosi, i va passar els últims mesos també envoltat d'animals i de natura a l'illa escocesa de Jura. La feminista, activista i escriptora nord-americana Rebecca Solnit (Bridgeport,1961) va anar a Wallington vuit dècades després. Les roses encara florien, i serveixen a Solnit, que ha escrit una vintena de llibres sobre feminisme, medi ambient, art i política, per connectar el present amb el passat. Les roses d'Orwell (Angle Editorial/Lumen), amb traducció d'Alexandre Gombau, reflexiona sobre què va significar per a l'escriptor el seu jardí, però sobretot parla de la importància de la bellesa, de la sensualitat, de l'esperança... Necessitem tant les roses com el pa, ve a dir l'escriptora.

L'escriptora escocesa Ali Smith (Inverness, 1962) no pot evitar fixar-se en totes les paraules que l'envolten. Passejant per Barcelona aquest dimarts, un grafit que deia "The future is no the same anymore" (El futur ja no és el mateix) se li ha incrustat a la ment. "Això és el que ens ha dit Catalunya avui, que la pandèmia ho ha canviat tot", explicava Smith unes hores més tard, en una conversa al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb la cineasta Sarah Wood i la periodista cultural Anna Guitart. El diàleg ha inaugurat els actes del Dia Orwell del CCCB, i Smith no s'ha pogut estar d'enllaçar aquella frase amb la capacitat profètica de l'autor anglès. "Va descriure coses que passarien a la meva vida 60 anys després. Deia, molt encertadament, que qui controla el passat controla el futur. Però és més. Si no ens fixem en el passat, com podem entendre el present? I si no parem atenció al present, com podrem entendre cap on va el futur?", ha reflexionat Smith.

Miquel Berga ha publicat fa un parell o tres de mesos un assaig realment fascinant (Quan la història et crema la mà. Tusquets). La història de dos grans escriptors anglesos, un poeta i un prosista, entre la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial. Jo soc un audenià de fa anys (quan tenia trenta anys i vivia a Londres vaig començar a traduir algun dels seus poemes per entendre’ls millor. Així vaig traduir, recordo, Musée des Beaux Arts i En memòria de W.B.Yeats). També el vaig imitar, en el to i la mètrica, com a mínim en un poema, i vaig rebatre, ja més tard, el seu magnífic En lloança de la pedra calcària amb el meu En lloança de les pedres rebeques. I un dels últims poemes que he escrit porta el títol d’un dels seus, Paysage moralisé. Tot i que els poemes no tenen res a veure. El seu és una sextina i el meu no. De fet tots dos usen una expressió d’Erwin Panofsky, l’historiador de l’art, dedicada als paisatges amb història afegida. Bé, tot plegat per dir que Auden és un dels poetes que fa anys que llegeixo.

Entre els escriptors del segle XX només Kafka, crec, comparteix amb Orwell el privilegi d’originar un qualificatiu universal. Tots entenem el que significa kafkià i l’ús d’aquest terme ens estalvia llargues disquisicions sobre el funcionament de la burocràcia o sobre l’eclosió de situacions absurdes. Gairebé tots, així mateix, actualment entenem el significat d’ orwel·lià. També això ens estalvia paraules si pensem o temem que avancem cap a un món orwel·lià. Aquest món, ens diem, serà dominat per la seguretat i la vigilància.

Homenatge a Catalunya és el relat personal de George Orwell (1903-1950) sobre la Guerra Civil Espanyola, publicat l’any 1938. L’escriptor anglès hi explica les seves vivències a Catalunya entre els anys 1936 i 1937. Relata com, arribant a Barcelona amb la idea de publicar articles periodístics, s’uneix seguint les seves conviccions antifeixistes a la milícia del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) i viu, a part de la guerra al front d’Aragó amb el bàndol republicà, la lluita interna entre el comunisme llibertari del POUM i el comunisme ortodox del PSUC. Va viure, doncs, dues guerres en una. I les va perdre totes dues. Si havia entrat al país fent-se passar per proletari, en va sortir -perseguit- havent de fer-se passar per burgès benestant.