La despesa militar és el típic tema que aprofiten els comentaristes de torn, això vol dir els que han de fer un comentari a qualsevol lloc i en qualsevol circumstància, per criticar els antimilitaristes i, sobretot, per titllar d’ingenuïtat el fet de creure que es pot viure en un món sense exèrcits i en pau. De moment, però, l’únic que hi ha de cert és que vivim en un món amb exèrcits que no està en pau. Un món sobre el qual plana una amenaça permanent de guerra mundial, amb conflictes oberts a diferents punts del planeta. Un món que pateix unes desigualtats socials estratosfèriques i que destina uns diners igualment desproporcionats a uns suposats serveis de defensa que l’únic que defensen són els interessos d’uns egòlatres incompetents en diplomàcia. Uns megalòmans votats democràticament, alguns més que d’altres, que reben els vots, paradoxalment, dels qui més patiran les conseqüències de les seves polítiques i que seran els carcellers de les seves pròpies presons. Vivim en una terra que dona voltes tota l’estona als mateixos errors sense resoldre’ls i hi cau una vegada i una altra, com si fos un fet físic inevitable. Una terra plena de tombes de vides que estaven plenes i que han buidat de cop aquestes armes i bombes que hem de comprar i hem de tenir per defensar-nos dels enemics. Una defensa que s’ha d’adquirir també sota amenaça, perquè si no la compres et coaccionen per no comprar-la. D’entrada, ja et posen la pistola al pit. No es pot dir que no siguin coherents. Però d’això va la seguretat: d’amenaçar-te constantment. Per això la pregunta és òbvia: ¿De què ens hem de defensar, en realitat? ¿Estem segures en un món on les bombes no ens cauen a nosaltres directament però veiem com aniquilen altres éssers humans? ¿Estarem molt més tranquil·les si ens rearmem i destinem impostos a uniformes de camuflatge i avions supersònics, que són igualment susceptibles de ser tombats però que moriran matant? A qui volem enriquir més, a part dels corruptes? A qui, com sempre, s’està beneficiant de tanta matança, tanta destrucció i tanta amenaça? Realment és ingenu començar a plantar-se davant de tot això? Potser és impossible fer-ho ¿però no és el que hauria de pensar tothom, en realitat?  

Les terres rares d'Ucraïna poden ser la clau que desencalli un futur acord de pau, després de l'acord signat aquesta setmana pel govern de Donald Trump i el de Volodímir Zelenski. L'avidesa dels Estats Units per aquests metalls i altres minerals crítics, com el liti, el cobalt, el níquel i el tantali, són al centre de la seva implicació en la guerra d'Ucraïna, però també el motiu pel qual Donald Trump amenaça amb l'annexió de Groenlàndia i el Canadà. Però els Estats Units no són l'única potència immersa en la febre dels minerals crítics. La Unió Europea també ha definit com a prioritat estratègica "aconseguir una cadena de subministrament segura i sostenible" de 34 matèries primeres crítiques, que inclouen aquests i altres minerals indispensables per a la tecnologia verda i digital, però també, i ara més que mai, per a la creixent indústria militar.

Els diputats autonòmics de l’extrema dreta que es varen expulsar mútuament no representen cap novetat a la nostra història. Des de les lluites fratricides de les dinasties regnants a les Illes fins als conflictes interns al si dels partits polítics contemporanis, les baralles, les escissions o els enfrontaments han estat freqüents en el passat. I encara pitjor: sovint, amb violència. Compartir un objectiu o, fins i tot, un enemic comú no ha estat argument suficient per cohesionar col·lectius successius que han practicat les guerres intestines.

El món ha concentrat el 2023 més guerres que mai des del final de la Segona Guerra Mundial. I les perspectives de l’any que estem a punt d’estrenar no són millors. No només hi ha més conflictes, sinó que es lliuren amb més impunitat, perquè el dret internacional que els hauria de regular ha perdut força. El 2024 estarà marcat per aquesta inestabilitat global i alhora per un calendari electoral inèdit: 76 països han de celebrar eleccions, sota sistemes més o menys democràtics. Serà un any d’armes i d’urnes. L’equip d’investigació del Cidob, coordinat per Carme Colomina, ha analitzat els temes que marcaran l’agenda en els pròxims dotze mesos. El resultat d’aquest exercici és una brúixola per no perdre’s en la voràgine d’un món “desordenat, convuls i contestat”. Benvinguts al 2024.

Buscant imatges d’aquests darrers dies de l’any, em quedo amb una: la reiterada aparició de Benjamin Netanyahu a les pantalles, cada cop més fora de si, més retallat com si el seu cos estigués generant una caricatura tràgica de si mateix. Els ulls se li escapen de les òrbites i els braços s’obren i belluguen com si volguessin atrapar-ho tot. Una gesticulació cada cop més expressiva de la pèrdua de la noció de límits, per part d’un home que creu que l’agressivitat bèl·lica el legitima. És una expressió encarnada del comportament totalitari. I, tanmateix, qui li podria parar els peus no ho fa. I les societats no reaccionen.

"No a las guerras". "No a la OTAN". "Por la paz". Aquests eren els lemes que figuraven en la pancarta de capçalera de la modesta manifestació celebrada a Madrid el diumenge 26 de juny, com a pròleg crític de la cimera de l’OTAN que hi ha tingut lloc la setmana passada.

Setmanes abans de l'inici de la invasió russa contra Ucraïna, quan Vladímir Putin ja tenia decidit què passaria en els pròxims dies, centenars de militars de l'empresa russa Wagner es van mobilitzar des de Sud-àfrica cap a la frontera ucraïnesa per unir-se a altres efectius que feia temps que feien maniobres i es preparaven per atacar. Com a mínim 400 van aconseguir infiltrar-se pels carrers de Kíiv, segons informes de la intel·ligència britànica. I tenien una petició, vinguda del Kremlin, ben precisa: assassinar el president ucraïnès, Volodímir Zelenski. A hores d'ara, no és cap secret que els mercenaris russos del grup Wagner, coneguts sobretot pel seu rol en diversos conflictes del continent africà o al Pròxim Orient, estan tenint un paper clau en l'ofensiva de Putin contra els seus veïns ucraïnesos. Recentment, l'espionatge alemany ha vinculat també els membres Wagner amb les matances de civils als voltants de Kíiv, especialment a la ciutat de Butxa.

No, els catalans no hem sigut només comerciants i gent que no “hem tirat un paper a terra”. També hem estat, mal que ens pesi, bèl·lics. “Al llarg de la història hi ha hagut una batalla pràcticament cada dècada i un conflicte major cada 50 anys”. Ho explica amb detall Víctor Farradellas a 50 batalles de la història de Catalunya.

Aquest dijous fa 75 anys que va esclatar sobre Hiroshima la primera bomba atòmica, el 6 d’agost de 1945. Tres dies després, el 9 d’agost, la segona sobre Nagasaki. El resultat, 240.000 persones mortes en els primers dies i molts milers més, a més d'infinitat de malalties i malformacions, durant molts altres anys. Per què? La guerra s’havia acabat a Europa i, al Pacífic, el Japó cercava una rendició negociada amb l’URSS. Mostrar el fruit del gran esforç de recerca i econòmic i fer una demostració de força per guanyar una posició de predomini en la postguerra segurament eren temptacions massa grans per contenir-les.