Resumeixo breument en aquest text una consideració global de com afecta la proposta de nou finançament autonòmic a les Illes Balears. Aviat, tot i els retrets d’uns i altres, la proposta presentada que es coneix, estrictament parlant, podem afirmar que no suposa un nou sistema de finançament. No és singular per a Catalunya, tot i que sí que en resulta relativament beneficiada (però no només ella: també Andalusia, Múrcia i la Comunitat Valenciana). No treu Catalunya del règim comú ni la situa en el de Concert econòmic. No és el reflex fidel de l’acord d’investidura del qual tant s’ha parlat com a xantatge independentista. No és un pacte fiscal. No es compromet amb la desitjada ordinalitat. No és un model basat en les capacitats fiscals de cada comunitat. Continua essent un model garantista d’estimació de necessitats a partir dels supòsits considerats en els ajustos poblacionals, i atorga escassa responsabilitat fiscal efectiva addicional.

Malgrat el clima de desconfiança entre els barons del PP i el govern espanyol, l'Executiu de Marga Prohens s'obre a negociar la proposta de finançament del PSOE. Ho ha explicat el vicepresident primer i conseller d'Economia i Hisenda, Antoni Costa, que, tot i reconèixer que assistia a la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera (CFF) amb "escepticisme", n'ha sortit amb alguna esperança d'introduir les reivindicacions de les Balears al nou model de finançament autonòmic. "Aquesta proposta és només de les bases, però és negociable, i hi entrarem", ha assegurat. "Les Illes seran a la negociació del sistema de finançament", ha sentenciat.

Les Illes Balears fregaran aquest 2025 el rècord de dèficit fiscal de la darrera dècada. Aquests són els càlculs de la Conselleria d'Economia i Hisenda, que preveu que la diferència entre el que les Illes aportin i el que rebin serà de 570,4 milions d'euros. Un dèficit només superat el 2020, any de pandèmia, en què el balanç va ser de 579,5 milions d'euros. A les portes del Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) en què el govern espanyol explicarà la seva proposta de reforma del sistema de finançament, la Conselleria adverteix que les Illes són un dels territoris més perjudicats pel repartiment actual.

El Cercle d'Economia ha defensat en una nota d'opinió publicada aquest dijous una reforma del sistema de finançament autonòmic similar al que hi ha en països de caràcter "federal", com els Estats Units i el Canadà, i s'ha allunyat d'implantar a Catalunya un model com els concerts forals que ja tenen Navarra i el País Basc.

Els socialistes no pacten mai res que no els acabi beneficiant a ells mateixos. També ha passat amb Junts i els comuns, però sobretot amb ERC, que manifesta tenir com a prioritat millorar les finances catalanes, i per això va investir Salvador Illa a canvi d’un finançament singular per a Catalunya que havia de comportar –en teoria– la sortida de la Generalitat del règim comú. Tot això es va pactar fa més de mig any, i no se’n sap res. És cert que s’han fet passes endavant per augmentar el pes i els recursos de la Hisenda catalana. Que la cosa sigui gradual no ens ha d’estranyar: crear una Hisenda pròpia no és una operació fàcil. Però hi hauria menys desconfiança si damunt la taula disposéssim d’un calendari pactat entre tots. L’actual sistema de finançament autonòmic va caducar fa més de cinc anys, i ningú no s’escandalitza per això. Durant la darrera crisi econòmica, el govern espanyol va començar a prestar diners a les autonomies més mal finançades. És a dir, marxen els nostres diners en forma de dèficit fiscal, i ens en tornen una part com a préstec amb interessos. Meravella!

El fet que fa poques setmanes, quan es discutia la reforma fiscal al Congrés, s'estudiés seriosament fixar un impost sobre les quotes que es paguen a les mútues privades d’assegurança sanitària em va sorprendre i alarmar. Vist des de les Espanyes, es consideren com un signe de riquesa alguns pagaments que s’han de fer en comunitats com la catalana, quan en realitat són un signe de maltractament econòmic perquè l’Estat no aporta el que hauria d’aportar. Es contracten mútues per accedir més ràpidament a serveis sanitaris i no haver d’esperar excessivament. La situació té una forta semblança amb el que passava –i encara passa– amb els peatges. Molts espanyols s’escandalitzaven d’haver de pagar peatges a les autopistes catalanes i ho veien com una explotació per part catalana, quan era just el contrari: l’Estat no volia invertir a Catalunya el que invertia a la resta de l’Estat. 

Ser republicà o ser feminista o antitaurí no és una ideologia en si. És el que es podria dir “una posició contra l’anomalia”. En el punt polític en què ens trobem hi haurà qui tindrà una ideologia republicana, feminista o antitaurina, però no li agradaran els ideòlegs republicans, feministes o antitaurins, que sovint simplifiquen i banalitzen, amb escarafalls gegantins per a les petites afrontes, les reivindicacions de fons. Així doncs, tots aquests ciutadans, cansats del personalisme –i res més– dels líders, aparquen aquestes posicions contra l’anomalia i se centren en l'única ideologia possible: com es reparteixen els diners. Gent de dretes i d’esquerres està d’acord, segur, que és millor que no hi hagi pobres. Ningú els desitja. Una altra cosa és com se’ls tracta. Se’ls donen ajuts o se’ls amaga? Se’ls fa la vida impossible o se’ls deixa estar?

La socialització espanyola de l’acord de finançament singular de la Generalitat de Catalunya firmat entre ERC i el PSC està resultant penosa. Penosa per a Catalunya, penosa per a ERC i per al PSC, penosa per al govern de Pedro Sánchez i per al PSOE, i penosa també per a Junts. Potser totes aquestes dificultats reforçaran l’esperit de supervivència de la majoria de què, plegats, disposen. Les veus que s'han aixecat des del Partit Popular i des de les comunitats autònomes que governen és eixordador. No es queden enrere les poques comunitats autònomes governades pel PSOE i, fins i tot, ha aparegut el lehendakari basc a defensar el caràcter solidari de la quota basca.

Passen els anys, la cultura política espanyola es manté. Es reuneix el president del govern espanyol amb els presidents de les disset autonomies i de què parlen? Correcte: el tema és Catalunya, o sigui, els diners dels catalans que financen una part imprescindible per mantenir l'estat del benestar a Espanya.

La mitologia grega ens regala nombroses metàfores per entendre les tensions del món contemporani. Una de les més conegudes és la història de Pandora, la primera dona mortal, a qui els déus van regalar una capsa amb la condició que no l'obrís mai. Però, consumida per la curiositat, Pandora va acabar obrint-la i va deixar escapar tots els mals que contenia: la guerra, la pobresa, les malalties... i només va quedar l'esperança al fons. Aquest mite ens serveix per il·lustrar el conflicte permanent que genera el sistema de finançament autonòmic a l’estat espanyol, que sempre té Catalunya com a principal damnificada i, alhora, com a principal ase dels cops.

Isabel Díaz Ayuso va abanderar la idea que els presidents territorials del PP no parlin bilateralment amb Pedro Sánchez sobre el finançament, com a senyal d'oposició a l'acord amb Catalunya. El líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, es va veure abocat a seguir les petjades de la presidenta de la Comunitat de Madrid i, de la reunió de barons del partit de divendres passat, en va sortir un pacte per abordar aquestes qüestions només en fòrums multilaterals. Ara bé, aquest dimarts al País Valencià i Andalusia s'han produït les primeres esquerdes en aquesta presumpta unitat del PP.

La negociació es va plantejar en quatre àmbits: solució al conflicte polític, finançament singular, reconeixement nacional de Catalunya i la llengua i assegurar la continuïtat de les polítiques públiques –Rodalies, aeroport, etc–. El més important, el finançament. Sobre aquest es podia negociar la quantitat –l’aportació anual a la Generalitat provinent del govern central– o l’estructura –la recaptació dels impostos, la gestió, la liquidació, la inspecció i l’administració: si Catalunya continuava dins del règim comú o anava a un règim especial–.

A l'altra banda del reflex dels patriotes catalans que veuen en l'acord entre el PSC i ERC per investir president Illa una traïció imperdonable contra Catalunya, hi ha tot de patriotes espanyols que hi detecten una traïció irreparable contra Espanya. I el que és pitjor, un perill per a la distribució territorial dels recursos: afirmen que les comunitats governades pel PP sortirien perjudicades de la posada en funcionament del finançament singular, però això està per veure. Al contrari: en alguns casos, com ara Madrid, Múrcia, el País Valencià o les Balears, l'aplicació del principi d'ordinalitat els beneficiaria.

La proposta de "finançament singular" per a Catalunya que la Generalitat va posar fa un temps damunt la taula no troba adeptes o, com a mínim, no en troba entre la resta de governs autonòmics. Així s'ha evidenciat aquest dilluns, després d'un nou Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) –l'òrgan que agrupa les comunitats autònomes que comparteixen el model de finançament autonòmic de règim comú–, on la consellera d'Economia en funcions, Natàlia Mas, ha assistit personalment per explicar el plantejament català presentat al març.

Tot i que en política el concepte mai no existeix, poso aquest títol per fer entendre que es tracta d’un tema transcendent per a la vida col·lectiva dels catalans, siguin les que siguin les seves idees o opcions polítiques. Aquests dies, arran de les especulacions per saber si es podrà investir un nou president de la Generalitat, se’n torna a parlar molt. El tema mereix deixar algunes opinions escrites.

A poc a poc la realitat s’imposa. Primer va caldre acceptar qui havia guanyat les eleccions a Catalunya. Després, que, si no es podia investir un president de la Generalitat independentista, el que calia era demanar al PSC (l’únic partit que en les circumstàncies actuals pot investir el seu candidat com a president) coses útils per a Catalunya a canvi dels vots. És fàcil i lògic fer-ho perquè el PSC i el PSOE són partits germans, i el PSOE governa a Espanya. Els indults i l’amnistia han estat resultats, per cert no menors, d’aquesta política, que ha portat el benefici indubtable de donar estabilitat al govern central, la mínima necessària per governar i per evitar un govern amb tocs feixistes per la influència de Vox. Vistes les circumstàncies, no és poc.

Salvador Espriu va escriure Una altra Fedra, si us plau a petició –insistent– de Núria Espert. L'obra va ser escrita l'any 1977 i estrenada el 1978: eren els anys dels miratges de totes les llibertats possibles, quan Franco havia mort (el franquisme no) i s'havia de començar un nou règim democràtic, de cap i de nou. Després no va ser tan nou, i segur que molt menys democràtic del que molts imaginaven. O, si ho voleu dir així, democràtic però d'una altra manera. El 1978 es va aprovar la Constitució, i el 1979, l'Estatut de Catalunya. El març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament, que va guanyar CiU, liderada per Jordi Pujol. Durant l'estiu del mateix any, el govern espanyol de Suárez va oferir al conseller d'Economia de Pujol, Ramon Trias Fargas, un concert econòmic per a Catalunya a l'estil del del País Basc, però el negociador català va refusar l'oferta. Pujol ho ha negat no fa gaire, però el qui era aleshores homòleg de Trias Fargas al primer govern autonòmic basc, Pedro Luis Uriarte (conegut també com a PLUS, perquè de segon cognom és Santamarina) ha insistit repetidament que ell va ser testimoni de com la proposta del concert era refusada per la part catalana. Els qui creuen la versió defensada per Uriarte diuen que el primer govern Pujol va renunciar al concert (pensaven que ja anirien negociant amb el cove del peix) a canvi de les competències en educació. Per salvar la llengua i l'escola catalanes.

Llegim a l’ARA que Pedro Sánchez ha promès una millora del finançament a Catalunya, i m’ho crec, perquè “millorar el finançament de Catalunya”, a hores d’ara, que som tan avall, és simplement que et facin un petó a la boca cada cop que pagues el lloguer. També diu que mantindrà els compromisos adquirits amb ERC i "respectarà" la llengua, la cultura i la història catalanes.

El president Aragonès i la consellera Mas han presentat una treballada proposta de relació econòmica amb l’estat espanyol. L’han anomenada “Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya”. Evidentment, el govern de l’Estat s’ha apressat a dir que “ni parlar-ne” i a recordar que tota proposta ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). El Partit Popular i els inspectors d’Hisenda han parlat d’inconstitucionalitat i la col·lecció de reaccions contràries d’altres comunitats autònomes (CA) és indescriptible. Sobresurt l’enuig ofès del candidat del PNB a les eleccions basques que es realitzaran el 12 d’abril. Sap greu que algunes reaccions catalanes només s’hagin fixat en el fet que era una proposta que s’anunciava pensant en l’imminent horitzó electoral català, malgrat que el president de la Generalitat feia temps que en parlava i que la proposta, en si mateixa, és sòlida.

L’amnistia és una realitat. Després del vot en contra de Junts per Catalunya i de reobrir-se les negociacions, finalment es va assolir un text concertat entre els tres grans actors en aquest assumpte, PSOE, Junts i Esquerra Republicana. El partit de Carles Puigdemont ha pogut introduir aquells elements que creia necessaris per restringir al màxim el marge d’interpretació de l’elit judicial espanyola, revoltada contra la idea d’amnistiar els independentistes i, sobretot, obsessionada per tombar Pedro Sánchez. El PSOE i el govern central han aconseguit un articulat que estan convençuts que no serà impugnat pel Tribunal Constitucional. Al seu torn, ERC, que ja havia donat per bo el text anterior, ha restat importància a les millores incorporades a instàncies de Puigdemont. Oriol Junqueras, fins i tot, s’ha queixat del que, per a ell, ha representat una pèrdua de temps que, en definitiva, afegeix, no ha millorat una llei que ja estava ben feta.