La desclassificació dels documents sobre el 23-F ha servit d’excusa perquè els líders del PP surtin en tromba reclamant la tornada del rei emèrit a Espanya. “Seria un fracàs col·lectiu com a país que Joan Carles I acabàs els seus dies a l’exili”, ha dit la presidenta del Govern, Marga Prohens, poc després que ho fes Feijóo.

Un periodista mallorquí va intentar convèncer el tinent coronel Antonio Tejero perquè posàs fi als seus plans la nit del 23 de febrer del 1981. Així consta en la documentació desclassificada aquest dimecres, que inclou la transcripció de la declaració com a testimoni del periodista Joan Pla en la sessió del 19 d’abril del 1982 de la vista oral 2/81 del Consell Suprem de Justícia Militar.

La política espanyola una altra cosa potser no, però és rica en caspa, i això ningú li ho pot discutir. Antonio Tejero és un guàrdia civil que va tenir galons de tinent coronel i que va entrar, pistola enlaire, pegant trets al sostre del Congrés de Diputats, i comminant ses senyories a ajupir-se amb crits descompassats, el 23 de febrer del 1981. Per als que ja tenim certa edat, el fet infaust forma part de la nostra memòria sentimental, una infància en què et podien enviar de l'escola a casa teva (“No us atureu, si algú us diu res no contesteu i seguiu cap a casa”) perquè s'estava perpetrant un cop d'estat. Aquest era l'ambient durant la modèlica Transició, i fins i tot els infants de primària el percebíem amb nitidesa.

En un moment clau per a les negociacions de la investidura a l'Estat, amb el govern espanyol i Junts fixant els límits del tauler de joc, qualsevol declaració des dels partits implicats pren una especial transcendència, encara que no estigui directament relacionada amb les converses. És per això que la polèmica ha crescut especialment aquest dilluns quan el líder dels juntaires a Barcelona, Xavier Trias, ha disparat contra els socialistes acusant-los d'haver orquestrat el cop d'estat del 23 de febrer del 1981. Des de l'altra banda ja li han reclamat que rectifiqui.

El 23 de febrer de 1981 a les 18.22 de, els sis autobusos que traslladaven els guàrdies civils colpistes aparcaven a la Carrera de San Jerónimo. Quatre anys després, l’ultradretà Alberto Royuela els va comprar: tres a la dona de Tejero, a qui visitava a la presó militar de Figueres, i els altres tres al jutjat militar d’instrucció núm. 2 de Madrid, i ell mateix i uns quants amics els van conduir fins a Catalunya. Els va guardar en un magatzem seu a l’Hospitalet, amb entrada per l’autovia de Castelldefels. “Guardo els autobusos com a patrimoni històric –ens va dir a Josep Playà i a mi, que els vam poder fotografiar i tot— per a un futur museu, que fins i tot pot interessar els de l’altre costat, i per si algun dia tornen a fer falta, perquè ja coneixen el camí”.

Si un indult s'ha tirat per la cara a Felipe González des que a El hormiguero es va posicionar frontalment en contra de concedir la mesura de gràcia als presos polítics catalans, és el del general Alfonso Armada. El 1988 i quan encara li quedaven 19 anys de condemna per complir per l'intent de cop d'estat del 23 de febrer del 1981, el govern socialista va aprovar l'indult (que havia rebutjat abans en quatre ocasions). "El govern ha escoltat l'informe del ministre de Defensa i ha decidit atendre la proposta del Tribunal Suprem", va justificar el 24 de desembre l'aleshores portaveu de l'executiu espanyol, Rosa Conde. L'informe del Suprem, a diferència del que ha emès ara per als dirigents independentistes, argumentava motius d'"equitat", un cop comprovada "l'evident reinserció del condemnat" i avalava per unanimitat la concessió de l'indult. El consell de ministres no ha de justificar la seva decisió més enllà de si s'ha pres "per raons de justícia, equitat o utilitat pública”.

El 23-F va fer emergir un tipus d'heroi que avui dia ha desaparegut. L'obsessió social per atraure el màxim nombre de seguidors a les xarxes ha acabat amb aquell heroi "que sap plegar quan toca, que abandona la seva posició a favor d'un bé comú", diu el director i dramaturg Àlex Rigola. Traslladar a l'escenari el llibre de Javier Cercas Anatomia d'un instant ha evidenciat, des del seu punt de vista, el triomf de l'heroi clàssic en la societat actual. "Una persona pren valor en funció del nombre de seguidors que té. En termes polítics, predomina més l'heroi de conquesta que no pas el del pacte", reflexiona el director teatral. A 23 F Anatomia d'un instant, que s'estrena el 8 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia, Rigola repassa els esdeveniments d'aquell dia històric mitjançant els personatges que el van protagonitzar. Adolfo Suárez, Manuel Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo prenen les regnes de la situació, que, a través del teatre, reviuen amb tots els seus pensaments, conviccions i contradiccions. "Són uns herois que et posen en una situació molt estranya. M'interessava la dualitat dels personatges, el fet que no els voldries tenir a prop però que acabes admirant la posició que tenen", assenyala el director.

Biografia des del 23-F

1981, Tejero intenta un Cop d’Estat de pa sucat amb oli. 1982, Joan Pau II visita Montserrat i cau el diluvi universal. 1983, TV3 comença les emissions la vigília de la Diada. 1984, en Xesco Boix es lleva la vida. 1985, “Hem fet el cim” de l’Everest. 1986, es posa en marxa la central nuclear d’Ascó II. 1987, l’atemptat d’Hipercor. 1988, Núñez fitxa Cruyff com a entrenador. 1989, tiren a terra el Mur de Berlín. No cau sol. 1990, es funda la Universitat Pompeu Fabra. 1991, el Club Super3 surt de l’ou. 1992, els Jocs Olímpics posen Barcelona al mapa del món. 1993, Universal estrena Parc Juràssic i La llista de Schindler. 1994, les flames devoren el Liceu. 1995, s’inaugura Port Aventura i les cues pel Dragon Khan. 1996, l’amant de Miterrand va al seu enterrament. 1997, Flotats inaugura el Teatre Nacional. 1998, el gran incendi a la Catalunya central. 1999, canviem totes les pessetes per euros. 2000, una Lliga per al Deportivo, una Copa per a l’Espanyol, una Champions per al Madrid. 2001, l’atac a les Torres Bessones. Tampoc no cauen soles. 2002, tenim, gràcies a Joan Solà, la gramàtica nova. 2003, eutanàsia per al floquet de neu. 2004, Atocha, la massacre de març. 2005, s’esfondra el Carmel. 2006, el Congrés Mundial de Telefonia torna a posar Barcelona al mapa. 2007, la gran apagada dura quatre dies. 2008, l’AVE ens estalvia el pont aeri. 2009, Obama arriba a la Casa Blanca. 2010, Iniesta regala un Mundial a Espanya. 2011, la quarta Champions del Barça. 2012, la manifestació de dos milions de persones per un “Nou estat d’Europa”. 2013, Anna Lizaran abaixa el teló. 2014, el no guanya el referèndum sobre la independència d’Escòcia. 2015. l’avió de Germanwings. 2016, una infanta d’Espanya al banc dels acusats. 2017, l’atemptat a la Rambla i a Cambrils. 2018, Quim Monzó Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. 2019, el judici del Procés dura vuit mesos, la sentència durarà anys. 2020, la pandèmia del segle. 

]]> Es veu que els aires de febrer són propicis als cops de timó, amb què els qui volen que no canviï mai res intenten redreçar situacions que els semblen arriscades. El 23-F del 1981, fent servir Tejero com a espantall, el règim va tancar i fer recular la Transició amb un eficaç cop de timó. El 23-F del 2021, Pedro Sánchez, fent servir Vox com a espantall (que ell mateix ha ajudat a fer gros), ha començat a insinuar un altre cop de timó per tancar les expectatives creades amb els seus pactes d’investidura. Sánchez té un visió mercantil de la política. Necessita suports externs per governar. I sempre els va a  buscar on li surten més bé de preu. Primer, arracona contra les cordes els futurs socis, per fer-los abaixar el preu. I després els paga el suport a crèdit, a base de promeses i d’expectatives. Quan ha de tornar els crèdits, s’escaqueja. Ara hauria de complir les promeses als seus socis d’investidura. Però ha aconseguit que el preu del suport del PP, enfonsat a les eleccions catalanes, surti baratíssim. Doncs el cop de timó seria anar substituint els socis actuals, sense pagar el que els deu, pels grans pactes amb el PP. Per no canviar mai res i continuar manant.  És el que es respirava aquest 23-F, quaranta anys després de l’altre.

]]> Entre la programació especial de TVE per commemorar el 40è aniversari del cop d’estat del 23-F la cadena va plantejar una idea televisiva molt senzilla però d’una potència comunicativa indubtable. A les 18.23 h, exactament a la mateixa hora en què el tinent coronel Antonio Tejero irrompia a l’hemicicle del Congrés de Diputats aquell 23 de febrer del 1981, el canal informatiu 24h emetia les imatges íntegres de la gravació de l’intent de cop d’estat. Es tracta d’un enregistrament d’uns trenta minuts pràcticament inèdit. Permet reviure aquell moment de manera íntegra quatre dècades més tard. Malgrat que són molts els ciutadans que recorden haver-ho vist en directe per la tele aquell mateix 23-F, això no va passar mai. Aquell dia TVE no tenia previst emetre en directe la votació de la investidura de Calvo-Sotelo i, per tant, no va retransmetre el cop d’estat mentre s’estava produint. Però sí que el va enregistrar i l’endemà, el dia 24 al migdia, quan ja se sabia que l’aixecament militar no havia prosperat, la cadena va oferir íntegrament aquesta mitja hora de gravació. Des d’aleshores mai més s’havia emès per televisió tal com ho vam tornar a veure aquest dimarts.

]]> Tal com era de preveure, l’acte de record del 23-F al Congrés ha estat aprofitat per Felip de Borbó per reivindicar la figura del seu pare, que ara viu hores baixes, apartat com està a l’estranger. A part que ja han quedat sobradament acreditades les ombres de Joan Carles com a testimoni tàcit (pel cap baix) d’un anomenat cop de timó cívico-militar, la referència reial d’avui al seu antecessor resulta ser un cas de memòria selectiva. Ni en el discurs de l’inici de la pandèmia (aprofitada per donar la notícia que Felip havia renunciat a l’herència de Joan Carles) ni en el discurs recent de Nadal, el monarca espanyol no va parlar del seu pare malgrat que tothom el tenia al cap i s’esperava una referència. En canvi avui Joan Carles ha estat present amb els elogis d’un encenser que es va encendre fa quaranta anys i que ja no crema, per més que el relat oficial l’intenti reviscolar una vegada i una altra.

]]> Els aniversaris rodons conviden a les visions de conjunt. En el cas del sistema polític espanyol, el que coneixem com a sistema del 78, les deficiències surten tan augmentades que es fa impossible obviar-les, i el quarantè aniversari del 23-F ho ha tornat a fer encara més palès. La casa reial va considerar que no podia restar aliena a la celebració de l'efemèride –en realitat no podia–, i això va donar com a resultat un nou discurs de Felip VI que naufragava per si sol en un contrasentit massa esqueixat. Racionalment és impossible defensar l'actuació de son pare, el rei Joan Carles I, davant del cop d'estat, quan el seu pare es troba fugit a Abu Dhabi des del mes d'agost passat, tothom sap per quin motiu. Una cosa no és compatible amb l'altra, i l'únic que fa que ho sigui és la voluntat d'un sistema polític i institucional corromput, i la ceguesa voluntària d'una part (una part important, això és cert) de la societat civil i la ciutadania. 

]]> Després de mesos de silenci sobre el seu pare, Felip VI l'ha tornat a mencionar aquest dimarts des del Congrés. I amb un missatge de lloança després de la fuga a Abu Dhabi assetjat pels escàndols de corrupció. Ho ha fet durant l'acte pels 40 anys del 23-F al Congrés, criticat des de l'independentisme i el PNB -que no han plantat al cap d'estat- per tractar-se de la commemoració d'un cop d'estat, encara que fos fallit. L'actual monarca ha recordat com va ser testimoni el 23-F com a nen d'un "episodi històric", en què "la fermesa i autoritat" del seu pare "van ser determinants per a la defensa i el triomf de la democràcia".

]]>

El PSIB ha commemorat la victòria de la democràcia en el 40è aniversari del 23-F amb una sèrie d'entrevistes a personatges clau del socialisme illenc que varen viure de primera mà el cop d'estat del 1981 i els seus efectes a les Balears. Es tracta d'Emilio Alonso, secretari d'Administració del PSOE el 1981; Francesc Triay, diputat socialista al Congrés; Joan March, secretari d'Organització de la FSB-PSOE en aquell moment, i Susanna Moll, filla de Josep Moll. El vídeo, que s'ha publicat a les xarxes socials del partit, també té una versió extensa dels testimonis amb un documental més ampli que es pot veure al canal de YouTube dels socialistes.

]]>

Quaranta anys després, el cop d’estat frustrat del 23 de febrer de 1981 significa ben poc per a les noves generacions, mentre que bona part dels qui el van viure han passat de considerar-lo la prova de la consolidació democràtica d’Espanya i de Joan Carles I com el seu màxim garant a un episodi de Cuarto milenio, font inesgotable d’opacitats i aliment de teories conspiradores. És així, en bona mesura, perquè la imatge del rei emèrit en els darrers temps ha obert la porta a una revisió de la seva actuació passada en clau negativa. Encara que en essència, com va dir Javier Cercas, autor d’Anatomia d’un instant (Random House Mondadori), “l’enigma del 23-F és que no hi ha enigma”, més aviat “zones d’ombra”.

]]> Pertanyo a la generació que, avui fa quaranta anys, vam ser enviats pels nostres mestres des de l'escola cap a casa, amb instruccions subratllades de no entretenir-nos pel camí. Érem petits i el record infantil que molts de nosaltres tenim del 23-F va lligat a la pel·lícula The kid from Brooklyn (o L'admiració de Brooklyn, en català) que TVE va emetre durant les hores en què la programació de l'únic canal televisiu aleshores existent (bé, la primera i la UHF) va quedar interrompuda. A la pantalla, el còmic Danny Kaye interpretava un repartidor de llet a qui l'atzar convertia en estrella de la boxa, i passava a repartir cops de puny damunt la lona del ring a ritme de valsos vienesos.

]]> Probablement no sabem ben bé què va passar de veritat el 23 de febrer del 1981, tot i la fràgil versió oficial. En canvi, sí que podem saber força clarament quins efectes va tenir. El cop d’estat, o el cop de timó, que es va acabar produint aquell dia va donar per tancada la Transició posant-hi el fre i en part la marxa enrere. Una part dels poders reals de l’Estat van considerar que la Transició havia arribat massa lluny, o que hi havia el risc que hi arribés. I la van tancar. Sobretot en allò que més els inquietava, potser: l’evolució de l’estat autonòmic. Allò que de vegades anomenem el règim del 78 és potser més exactament el règim del 1981: el que va quedar establert l’endemà del 23-F, quan el rei convoca els principals partits espanyols, però no els bascos ni els catalans. El règim que es dibuixa aquell dia –ves a saber com– és una democràcia convencional, però amb tres zones d’exclusió. Tres temes en què la democràcia, com els telèfons mòbils, no té cobertura: la monarquia, la unitat d’Espanya (tal com ells l’entenen) i la no revisió del franquisme (que es podia mantenir dins de les estructures de l’Estat). No sé qui va fer què, aquell dia. Però, tot i que ara seran dies d’encenser, sembla clar qui i què en va treure profit.

]]>