El nostre objectiu és la torre de la Gavina, una de les cinc torres construïdes a Formentera durant el segle XVIII per a la vigilància i defensa del seu fràgil litoral. Les altres construccions són la torre de la Guardiola, a l’illa de l’Espalmador, la torre de Punta Prima, al costat dels Pujols, la torre del Pi del Català, a la platja de Migjorn, i la torre del Garroveret, prop del cap de Barbaria. El recorregut que hem traçat circumval·la l’estany del Peix, una gran bassa natural oberta a la mar per la Boca, que fou el primer gran port pesquer i saliner de l’illa. No debades, la venda de Porto-salè pren nom del Portus salarius, explotació salinera del temps dels romans. Un paratge extraordinari on els valors naturals i patrimonials han bastit un paisatge cultural potent i extens. També visitarem la finca pública de Can Marroig, un dels racons emblemàtics del Parc Natural de les Salines d’Eivissa i Formentera. Per a consultes sobre el transport públic de l’illa podem consultar el web busformetera.com, on trobarem tota la informació sobre rutes i horaris.

El nostre objectiu és la talaia d’Artrutx (segle XVII) des de les platges de Son Saura. D’entrada, un aclariment, perquè no hem de confondre el punt d’inici d’aquesta ruta amb l’arenal de Son Saura, al nord del municipi del Mercadal, a la dreta de la talaia de Fornells, propietat, també, de la Fundació Comte de Torre-Saura –José María de Olives i Ponsich. A més de la caminada, proposam fer un capfico a Cala en Turqueta abans d’iniciar el camí de tornada.

“Era una diada grisa i ploviscosa; enmig d’una garriga d’arboceres i de murteres, els meus homes havien perdut el camí i trescàrem molt, abans de trobar el tirany que de la Cova du cap a Valldemossa” (Lo que sé de Miramar, Arxiduc Lluís Salvador, 1911). Era el mes de setembre del 1867 i el ‘príncep, científic i viatger’, tal com el definí l’erudita Helga Schwendinger, havia optat per la via marítima per visitar aquesta vila de la serra de Tramuntana. Desembarcà a la marina de Son Ferrandell, a l’indret costaner conegut com l’Hort de la Cova d’en Claret. Un lloc que els valldemossins recorden, sobretot, perquè tres segles abans, l’1 d’octubre del 1552, quan precisament els Claret posseïen la després coneguda com a Son Ferrandell, que aleshores incloïa també So n’Olesa i Vistamar, hi desembarcà un estol de 400 pirates amb la intenció de saquejar la vila i capturar persones per vendre-les com a esclaus o obtenir un rescat.

De com era infant són les memòries dels anys de minyonia del P. Rafel Ginard i Bauçà (Sant Joan, 1899-Artà, 1976), una joia de la literatura mallorquina de la primera meitat del segle XX, editada per primera vegada el novembre del 2003. A través de l’obra prenem contacte amb la quotidianitat de la vida rural mallorquina d’una manera exquisida, amb un llenguatge autèntic i apassionat. No és possible donar passa pels dominis santjoaners al Pla de Mallorca sense evocar l’esperit d’una ànima aferrada a les penyes de la tradició. Sobre ‘el paisatge santjoanenc’, diu el Pare Ginard, “és el triomf de la humilitat. No és una terra aparatosa i magnífica, però és fecunda. Altres indrets seran un jardí, el meu poble és un graner. Terra sense atreviments; els turons tot just gosen alçar el cap, temorosos de rompre’n el ritme, monòton i solemne, amb postures arrogants. Turons suavíssims que, des d’abaix, alçant la mà, ja arribau al cim”.

El pujol d’en Banya és un esperó de 598 metres d’altura del massís del Teix. A l’extrem de Tramuntana trobam la penya Rocafort, el nostre objectiu, miranda natural des d’on podem contemplar tots els encants de la vall de Sóller. A la seva falda hi ha un petit mirador ubicat a una de les parades del tren de Sóller, que ofereix unes bones vistes sobre la vall de Sóller. Tot plegat, una tresca intensa pels pendissos interiors del massís del Teix, a través del camí del Metro i el pas del Pi, que ens permet reflexionar sobre la descripció que ens transmeté el periodista i escriptor català Josep Pla ara fa prop de seixanta anys. “La vall de Sóller té tots els encants que es poden desitjar en aquesta vida: tranquil·litat, silenci, un clima suau, un aire tebi i dolç com un coixí de plomes.” (Les illes. Josep Pla i Casadevall. 1970, Edicions Destino).

En aquesta ruta, llarga i exigent, ens marcam com a objectiu el puig del Sementer Gran (1.013 m), al terme municipal d’Escorca, a tocar amb Bunyola i Sóller. Un cim que sovint passa desapercebut, discret, però que esdevé una balconada monumental sobre la vall de Lofra i una miranda natural cap al sector central de la serra de Tramuntana. Un plaer per als sentits i un veritable turment per a les cames; no obstant això, val la pena l’esforç. Partim de la barrera de Cúber, situada vora la fita del quilòmetre 34 de la carretera Ma-10 (Pollença-Andratx). Molt a prop, a l’altura de l’àrea recreativa de la font del Noguer, s’hi atura el bus de la línia 354 del transport públic interurbà de Mallorca. A la pàgina web tib.org hi trobareu tota la informació sobre horaris i disponibilitat de totes les línies.

En aquesta ruta exploram un dels entorns més genuïns d’Eivissa, entre els termes de Santa Eulària des Riu i Sant Joan de Labritja. Es tracta d’un conjunt de serralades i comellars que es troben al nord del pla de Morna, la continuació cap a gregal dels Amunts. Una d’aquestes petites serralades és la Mala Costa o serra de Morna, tot i que a la ruta també travessam les serres de Sant Vicent i Sant Carles.

“Galilea era coneguda a principi del segle XVI com la mola d’en Cortei, un topònim força revelador”. Tomàs Vibot i Just Hernàndez ho deixen clar en el llibre Son Cortei, Conques i Galilea, editat l’any 2009 per l’Ajuntament de Puigpunyent: el procés d’establiment d’aquest nucli és “un procés lent i motivat per les polítiques d’herència” que duran cap al 1586 a la segregació d’un antic rafal de Bartomeu Cortei i a la creació de petites parcel·les per als nous establidors de la contrada.

En aquesta ruta exploram una part del patrimoni natural que envolta el santuari de Lluc. Som al terme municipal d’Escorca, un dels més extensos i alhora menys poblats de Mallorca. S’hi concentren les muntanyes més altes de l’illa i també les més importants i visitades: el Puig Major de Son Torrella (1436 m), el Maçanella (1365 m), el puig Tomir (1104 m), Tossals Verds (1099 m), el puig de l’Ofra (1091 m) i el puig Roig (1003 m), entre molts d’altres. L’església de repoblament de Sant Pere d’Escorca i el santuari de Lluc són les fites més importants del paisatge cultural del terme. Però, en conjunt, d’Andratx fins a Pollença, la serra de Tramuntana s’ha d’entendre com un sistema muntanyós de gran interès geomorfològic, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco en la categoria de paisatge cultural. Es tracta d’un relleu calcari complex, dominat pel modelat càrstic, amb forts contrastos entre muntanya i litoral, i amb una dinàmica erosiva marcada per l’aigua irregular i els processos mediterranis.

El següent itinerari proposa la pujada a la moleta de Son Cabaspre, seguint un tram del GR 221 entre Esporles i Valldemossa per la mola de Son Pacs. Travessam terres i possessions històriques com Son Dameto i Son Cabaspre, que revelen l’extensa i profunda empremta humana sobre el territori. Una caminada per la passa i la mirada per palpar aromes i olorar el territori. La moleta de Son Cabaspre ens permet atalaiar-nos sobre comes i comellars que envolten Esporles i, també, contemplar les muntanyes que integren el sector de ponent de la serra de Tramuntana-Patrimoni Mundial. Pensau que disposam de transport públic per acostar-nos al punt d’inici i final del nostre itinerari. La línia 202 que connecta Estellencs i Palma fa parada en el passeig central d’Esporles. Podeu entrar en el web tib.org per a qualsevol consulta d’horaris i disponibilitat de les rutes.

El centre de Mallorca és a Lloret de Vistalegre, a l’interior de la seva comuna. No ho discutirem. Però l’autèntic cor de Mallorca es concentra a les fèrtils planes que se situen dins el màgic cercle integrat per Sineu, Sant Joan, Montuïri, Lloret, Sencelles i Costitx. El nostre itinerari parteix de l’autèntic ‘centre geogràfic de Mallorca’, certificat per l’Institut Geogràfic Nacional, cap a l’extrem d’aquesta circumferència imaginada a través d’un dels seus radis més llegendaris, el pou de Llorac. Tot plegat, una tresca agradable per camins que acaronen els suaus pessics del territori.

Diu l’escriptor suís en llengua alemanya Robert Walser (1878-1956) que tota passejada ha d’anar aparellada de la contemplació de la natura. La proposta que volem compartir amb tots vosaltres ho contempla, des d’un doble vessant: el natural, el riu de Santa Eulària; i el patrimonial, l’església fortificada del puig de Missa. Tot plegat, un breu i intens itinerari. Perquè pujar dalt del puig de Missa de Santa Eulària des Riu és entrar en la llum blanca que Villangómez va saber dir: una Eivissa vertical, vigilant i silenciosa, on l’església és alhora casa de Déu i muralla del poble. “Des d’ací, allò que ansies, la bellesa, / se t’ofereix estesa i dilatada. / Un bosc espès que puig avall rellisca. / De verd i d’ocre el camp és escatat. / L’horta s’acaba allí i el mar comença. / Blanc damunt blau, escumes, nau alada”. (Santa Eulària del Riu. Marià Villangómez Llobet. Poemes Mediterranis –1943-1944–).

Un comellar és un espai de terra ample i pregon, de sòl inclinat per la depressió del terreny, que està entre terres més elevades. Aquesta és la definició més ortodoxa que ens ofereix el Diccionari Alcover-Moll (DCVB) i que ens permet raonar una part de la toponímia de la serra de Tramuntana. La ruta que us proposam és una caminada per la Comuna de Bunyola que s’inicia per l’emblemàtica possessió dels Cocons i que s’endinsa cap a l’interior d’aquest immens espai comunal, el més important de totes les Balears, pel comellar de la Cuina. Aquest topònim ens remet també a una gran balma, que visitarem durant la marxa, i que fou en el passat refugi i punt de trobada de les persones que feinejaven dins la Comuna. Aquesta àrea natural representa una de les masses forestals més extenses de Mallorca, amb una extensió de 716 ha que representa el 8,5% de la superfície de tot el terme municipal de Bunyola.

El camí dels Cingles i les possessions de Bini Gran i Bini Petit conformen un apartat singular en el paisatge cultural de la serra de Tramuntana. Ens situam entre la vall de Sóller i els pendissos esquerps i vertiginosos del Puig Major de Son Torrella. Aquí hi trobam un altiplà sobre Tuent, amb bones terres de conreu, ben irrigades per nombroses fonts i dos espectaculars torrents, el de l’Al·lot Mort i el del Gorg dels Diners. La nostra proposta és una caminada a la recerca de l’empremta humana sobre el territori, camins i possessions. Uns no s’entenen sense les altres i les altres no tindrien sentit sense els uns. La memòria del nostre caminar, els camins, expliquen de quina manera ens hem relacionat amb l’espai geogràfic i de com l’hem anat condicionant a les nostres necessitats. Tot plegat, un complex cosmos del qual el santuari de Lluc és el centre. D’aquesta manera, el camí dels Bini o dels Cingles, nom que fa referència als pronunciats penya-segats del morro d’en Pelut i del Puig Major, ja que transita a prop d’ells, és l’antic camí reial que usaven els habitants de Fornalutx per anar a Lluc i Pollença.

Tot i que la ruta que descrivim aquesta setmana té el seu punt d’inici i final a Santa Margalida, la Vila, la veritat és que transita per un total de quatre municipis, inclosos Muro, Llubí i Maria de la Salut. De fet, l’objectiu principal de la ruta és la serra de Muro i les possessions de Castellet, Tanca i Son Tovell. Més enllà de les partions municipals o de propietat, visitam un territori sobre el que s’estén la llarga i fosca empremta del passat: el Comte Mal. Ramon Burgues Safortesa Pax-Fuster de Villalonga i Nét, segon comte de Santa Maria de Formiguera, mantingué durant el segle XVII un fort i violent litigi, de tràgiques conseqüències, amb la vila de Santa Margalida, la seva universitat i el seu poble. Els plets se centraren bàsicament en l’interès del noble i de la seva família pel domini directe i la captació de delmes de les terres comunes, a més de la pretensió d’exercir jurisdicció civil i criminal sobre els habitants de les seves cavalleries. “Per les malifetes comeses en vida, la seva ànima no trobà repòs i fou condemnat a vagar per les terres que dominà en vida, des de Santa Margalida fins a Galatzó” (font: El Comte Mal: entre la història i la llegenda. Caterina Valriu i Tomàs Vibot. El Gall Editor, 2013). I abans d’emprendre la ruta, un agraïment molt especial als historiadors Antoni Mas Forners, de la Vila, i Pau Mateu Vives, de Muro, per tota la informació històrica i toponímica recollida en aquesta ruta.

Al puig de la Barca se’l pot definir com a discret, però cal afegir, a favor seu, que és extremadament resolutiu. De fàcil ascensió, els seus penyals ens regalen una esplèndida visió del moletó de la Granja i de la mola de Planícia, sobre el comellar de les Rotasses. La ruta que us oferim traça un recorregut diferent per les terres altes del municipi de Banyalbufar, entre les possessions de Son Valentí, Ses Mosqueres i Sa Granja. Un regal per als sentits, un autèntic sacrifici per a les cames.

La platja de Biniparratx és una petita cala d’arena i còdols situada entre Binidalí i Binissafúller, a la costa sud-est de Menorca, just sobre la partió entre els termes municipals de Maó i Sant Lluís. La cala és molt llarga i d’aigües poc profundes i protegides, envoltada de penya-segats de parets altes i escarpades. A la dreta, cap a la banda de ponent, es pot observar un grup d’11 coves artificials, datades entre els segles VI i V abans de la nostra era. Els antics habitants de l’illa enterraven als seus difunts en espais excavats sobre els pendissos dels barrancs. Durant la caminada també tindrem l’oportunitat de visitar el jaciment de Biniparratxet, del talaiòtic final. Menorca disposa de poc més de 700 km2 amb 1.586 jaciments arqueològics. No tots són visitables i accessibles. No obstant això, la Unesco va decidir incloure’ls (una bona part d’ells) a la llista de Patrimoni Mundial el 18 de setembre del 2023 sota la marca Menorca Talaiòtica.

El port de Fornells, en el terme del Mercadal, és un dels més importants de l’illa. Tot i que els seus usos principals en l’actualitat són el pesquer i l’esportiu, històricament ha estat el gran recer de la costa nord de Menorca i un important centre de producció salinera. Amb els seus quatre quilòmetres, des de la bocana fins a la colàrsega, és un dels refugis nàutics més grans de l’illa, després del port de Maó. Gaudeix de molts d’encants, el gastronòmic n’és un, però el patrimonial potser sigui, des del nostre punt de vista, el més destacat. Encara que qui es pot negar a caure en la temptació de tastar una bona caldereta!

En aquesta ruta exploram la segona línia de defensa litoral d’una part del migjorn de l’illa de Mallorca. Un dels béns arquitectònics i etnològics més poc coneguts del terme municipal de Llucmajor és el sistema defensiu que formaven les torres de les cases de possessió que, juntament amb les torres i talaies de vigilància bastides a partir de mitjan segle XVI sobre la costa, constituïen la principal garantia de supervivència de la població que habitava aquell entorn. En aquest itinerari ens servim de tota la informació abocada per Joan Clar Monserrat (1952-2023) en el seu treball Torres de defensa interiors de Llucmajor, presentat a les primeres Jornades d’Estudis Locals de Llucmajor, fetes els dies 10 i 11 de novembre del 2017, a més de les sàvies indicacions de l’investigador històric llucmajorer Cels Calviño. Disposam de transport públic, la línia 519d (Cala Pi-Llucmajor).

Aquesta setmana us proposam una caminada pel vessant marítim de ponent de la venda del cap de Barbaria. Segons descripció de l’Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera (eeif.es), Cala Saona és l’extrem occidental de la depressió situada entre la Mirada i el puig den Guillem, les elevacions principals de la parròquia de Sant Francesc Xavier. La cala estricta té com a extrems la punta del Caragol cap a ponent i l’indret conegut com la Guaita Vella cap a mestral. Per extensió, el topònim fa referència també a una vasta zona interior i costanera que abraça des de la punta Rasa (O) fins al caló den Trull (N). Sobre l’origen del nom Saona, força opac, s’han proposat algunes teories, basades o bé en la relació amb el verb ‘assaonar’, o bé amb la semblança del nom amb altres indrets mediterranis. Cal no descartar la possibilitat d’un origen antroponímic, atès que el cognom Saona es troba documentat a Mallorca el 1233.