En el primer capítol de la sèrie Monstruos: La historia de Lyle y Eric Menendez hi ha una seqüència que mostra el funeral dels pares de Lyle i Eric Menendez. En la cerimònia, en Lyle demana que soni Girl I’m gonna miss you, de Milli Vanilli, per acomiadar els seus pares. El tema desconcerta els assistents per inapropiat, perquè el missatge no connecta de cap manera amb una dedicatòria d’uns fills que acaben de perdre els seus pares assassinats de manera atroç. L’escena té la inquietud i la perplexitat que defineixen el to de la sèrie.

Els dies de Setmana Santa són propicis per descobrir sèries curtes o minisèries que no havíem tingut temps de veure o que ens han passat desapercebudes en l'allau constant d'estrenes de les plataformes. Us en proposem 10 per a aquests dies, que podeu sumar a altres recomanacions recents, des de comèdies i comèdies romàntiques fins a ficcions arribades d'Austràlia.

Una sèrie mítica, una actriu sense pèls a la llengua i una polèmica eurovisiva. És el nostre menú de divendres. Avui, a Molta sèrie i poc sabó, parlem amb Alejandra Palés.

Fins fa uns anys, en el món audiovisual hi havia una frontera que limitava els continguts de ficció amb els de realitat. Eren dues categories separades que l’espectador podia identificar fàcilment. Des de fa un temps, però, les línies divisòries s’han difuminat fins a fer cada cop més habituals productes híbrids que fusionen realitat i ficció, moltes vegades amb finalitats humorístiques. El jurado (Amazon), una de les sorpreses televisives d’aquesta temporada, n’és una bona mostra. Disponible a Amazon, és un exemple clar de com moltes vegades les millors comèdies són aquelles que ens proposen confondre realitat i ficció.

El cas Arny, el triple assassinat d'Alcàsser, Jesús Gil, la Veneno i, fins i tot, Locomía. Després d'una llarga època de glorificació dels anys vuitanta, dècada fins fa poc preferida de la nostàlgia oficial, ha arribat el torn dels noranta. Els títols que rememoren fets d'aquells temps s'han multiplicat a les plataformes de contingut, repassant-la de dalt a baix, especialment amb sèries documentals i altres formats de la no-ficció. Els exemples d'aquesta tendència són molts i variats, i van dels podcasts a una sèrie de ficció de la festa d'entre totes les festes, la Ruta del Bakalao valenciana.

Fa tres setmanes que va començar el 2023 i ja hi ha una sèrie que reclama un lloc en el futur rànquing del millor de l'any. The last of us, basada en un popular videojoc per a PlayStation, es va estrenar aquest dilluns a HBO Max i el seu inici no podria haver estat millor: als Estats Units, el primer episodi ha aconseguit 4,7 milions d'espectadors entre l'emissió convencional a través del canal per cable i el consum a la plataforma de streaming. Es tracta del millor debut d'una sèrie del segell HBO després de La casa del dragón –9,9 milions d'espectadors entre emissió convencional i HBO Max– i des de l'estrena de Boardwalk Empire, que l'any 2010 va obtenir 4,8 milions d'espectadors en emissió pel canal per cable. Les dades de The last of us són molt superiors, per exemple, a les d'Euphoria, una de les sèries més populars de la HBO. En l'estrena de la seva segona temporada, el drama protagonitzat per Zendaya va registrar 2,4 milions d'espectadors.

Avui dia hi ha sèries de tot, fins i tot de jugadores d'escacs de principis del segle XX o de regidors municipals de parcs i jardins. Aquesta varietat contrasta amb la poca proliferació de gèneres que, fins fa no tants anys, han estat hegemònics en l'audiovisual, com els westerns o el bèl·lic. No semblen bons temps per als estils clàssics, que han anat perdent pes en les narratives d'avui, especialment pel que fa a ficcions televisives. Sigui per sobreexplotació en el seu moment o pels interessos de les noves generacions, l'oferta respecte a tot el que s'està fent és molt minsa, com a mínim comparat amb el seu pes històric. En contraposició, tots dos gèneres tenen títols de referència que apareixen sovint a les llistes de millors sèries de tots els temps: Deadwood, pel que fa a l'oest nord-americà, i Band of brothers, com a icona de la ficció bèl·lica. Tots dos títols, com es podia esperar, provinents de la factoria HBO, el segell que va marcar el camí de l'edat d'or de les sèries.

Des de principis de setembre l’elf Galàdriel no només parla en èlfic, sinó també en català. A inicis de mes, Amazon Prime feia l'estrena mundial de la seva gran aposta per a la temporada, Els anells de poder, la sèrie d’El senyor dels anells, i la ficció arribava també amb versió doblada en català. La fita no és insignificant: es tracta d'una de les produccions més esperades dels últims anys i, a més, compta amb una important base de fans. Quin impacte pot tenir que una de les sèries que més expectatives han generat en els últims anys tingui versió en català?

Desconcertant, enigmàtica, inusual, particular, original i lliure. Sobretot molt lliure. Ha arribat a Disney+ la tercera temporada d'Atlanta, una ficció dels germans Glover no gaire coneguda a l'Estat, on fins ara s'ha mantingut en cert culte tot i ser un èxit als Estats Units. Catalogada sovint com a comèdia, un tret no gaire distintiu de l'obra, és una ficció que navega de forma independent entre la melancolia, la crítica, el surrealisme i l'absurd, i que no es lliga a les narratives clàssiques de les sèries. La trama principal gira al voltant de la relació entre el raper Paper Boi i el seu cosí Earn, el mateix Donald Glover, que li fa de mànager. Junts han anat escalant en la indústria musical fins a arribar a aconseguir una gira de concerts per Europa, que és el punt on comença aquest nou catàleg d'episodis.

Succession i Ted Lasso seran els grans rivals a batre de la 74a entrega dels premis Emmy, que s'entregaran el 12 de setembre a Los Angeles. L'Acadèmia de Televisió nord-americana ha anunciat aquest dimarts les nominades a les principals categories, que enguany donen cabuda a algunes sèries nouvingudes.

Ens ho van fer saber comptes de Twitter com Doblatge en català que monitoritzen la presència de la llengua a les plataformes audiovisuals. Amazon Prime Video ha estrenat la seva primera sèrie original doblada i subtitulada al català, La llista final. En un panorama, els dels gegants de l'streaming, que tendeix a ignorar la nostra llengua, això és una gran notícia. Encara més. Els d'Amazon han pres aquesta decisió per iniciativa pròpia i sense ajudes econòmiques. També sense comunicar-ho. Prime Video aposta pel català. Però, de moment, prefereix no fer-ho públic. Ara, què tal la sèrie en qüestió?

Un sondeig de GAD3 de l'any 2020 assegurava que només quatre de cada deu joves sabien identificar qui era Miguel Ángel Blanco. Tot i que es tractava d'un estudi interessat –l'encarregava Amazon Prime, que en aquell moment estrenava sèrie sobre ETA–, les dades assenyalaven el problema del desconeixement de la història del grup armat, sobretot entre la població de menys de 35 anys. Aquesta és una guia d'urgència sobre obres audiovisuals que aporten informació i punts de vista sobre el conflicte basc.

És relativament fàcil passar prop d’una escola i veure alguna nena amb una motxilla del personatge de la Sky, la gossa rosa de la sèrie La Patrulla Canina. La sèrie, i en particular aquest personatge, fa anys que és objecte de crítiques, ja que és el paradigma de com les sèries infantils han tractat tradicionalment els personatges femenins. De fet, el rol de la Sky dins de la sèrie està tipificat dins del principi de la barrufeta. Això és: incloure només un personatge femení en una sèrie coral, de manera que el seu paper dins de la sèrie és representar la feminitat, a diferència dels altres personatges, que tenen un ventall divers de personalitats que els defineixen (el simpàtic, el maldestre, el valent, etc.). El terme va ser ideat per l’assagista Katha Pollitt per advertir que les ficcions basades en aquest principi projectaven només una manera de ser nena, que és una síntesi dels múltiples atributs associats tradicionalment a la feminitat. 

L'estiu és una de les èpoques en què tenim més temps per dedicar a l'oci. A banda de l'àmplia oferta de sèries ja existent, les plataformes aprofiten la temporada estival per estrenar produccions que aspiren a convertir-se en el fenomen del moment. A continuació repassem algunes de les estrenes més destacades d'aquests mesos i alguns retorns imprescindibles per fer més passable la calor de la canícula.

La por de possibles cancel·lacions ens està obsequiant amb sèries més ensopides i menys arriscades. No s'ho pregunta, sinó que ho afirma Donald Glover, creador d'Atlanta, una de les millors ficcions nord-americanes dels últims anys. El creador va escriure un fil a Twitter en què assegurava que la gent comença a estar "cansada de veure pel·lícules i sèries avorrides": "Tenim obres avorrides que no experimenten perquè els creadors tenen por". És l'enèsim atac contra l'anomenada cultura de la cancel·lació, que és l'acció de reprovar o bandejar algú a causa d'un fet ofensiu o qüestionable, que ja va topar amb una vigorosa oposició l'any passat amb el manifest contrari que signaven, entre altres, intel·lectuals com Martin Amis, Margaret Atwood i Noam Chomsky i que alertava del "clima d'intolerància instal·lat en el debat públic". Però aquestes noves declaracions tenen força simbolisme: no només perquè Glover, que també és un dels rapers més importants i talentosos de l'actualitat –amb el sobrenom de Childish Gambino–, és una persona racialitzada i una estrella de la cultura pop d'avui, sinó també perquè qüestiona directament la gènesi de la creació. I no és el primer: el comediant Dave Chapelle s'ha manifestat en termes semblants.

Se sol dir que la realitat supera la ficció i potser per això molts creadors de sèries busquen inspiració en històries del passat o, fins i tot, del present. Moltes vegades són picades d'ullet implícites, mentre que en altres ocasions es maquillen els fets fins a fer-los gairebé irreconeixibles. Repassem 10 ficcions amb més d'un vincle amb la realitat.

Que una sèrie actual aconsegueixi arribar en forma a l'onzena temporada és quasi un miracle. L'últim prodigi a aconseguir-ho ha sigut Shameless, ficció de Showtime que es pot veure a través de Movistar+. La família disfuncional que han format Frank Gallagher, encarnat per William H. Macy, i els seus sis fills ha marxat definitivament de la graella, com una de les ficcions que millor s'han adaptat al context pandèmic. Tant és així que en la seva temporada final el protagonista pateix coronavirus, un fet crucial en el desenvolupament d'aquest epíleg de la sèrie i que ha mostrat els excel·lents reflexos de l'equip de guionistes dirigits per John Wells.

Carlos Cuevas (Montcada i Reixac, 1995) ha crescut davant la mirada dels espectadors. El personatge de Pol Rubio, protagonista de Merlí i la seva continuació, el van convertir en un ídol d’adolescents però l’actor assegura que ja està a punt per girar full. Amb l’estrena de l’última temporada de Merlí: sapere aude, que es va començar a emetre divendres a Movistar+, Cuevas s’acomiada de Rubio i es prepara per enfocar la seva carrera cap a rols més adults. [Atenció, l’entrevista conté espòilers]

El suèter de llana de l'Starsky portava la sèrie fins a l'origen de la tragèdia amb els seus dibuixos com d'atuell grec. Aquests ornaments es diuen greques; però, llavors, Las Grecas eren per a nosaltres un amor boig, locamenti, que no havia passat per André Breton. El que feien els surrealistes francesos des de la cultura, és a dir, sabotejar l'ordre de les coses, els pobres ho han fet sempre des de l'absència de la cultura. Perquè la cultura és una forma de poder (els surrealistes no es mamaven el dit, no), i quan el poder veu algú sense recursos gira cua i va per feina.