<![CDATA[Ara Balears - haiku]]> 10 <![CDATA[Tòpics, vulgaritat i violència]]> Jorge Semprún explica a La escritura o la vida que, quan va sortir del camp de concentració nazi de Buchenwald, es va trobar amb dos tipus de persones que no volien conèixer l’horror que havia viscut: unes evitaven fer-li preguntes i d’altres demanaven coses superficials de l’estil “què, va ser dur, eh?”. Aquest darrer tipus de persones demostra que els tòpics i la vulgaritat són una manera sibil·lina d’exercir la violència. Hi ha persones a les quals no puc acusar directament d’agredir el meu cervell, malgrat que ho facin. Semblen educades, però cerquen víctimes per alimentar la seva estupidesa supina.

]]> <![CDATA[Allò que passa ara i aquí]]> Aquesta setmana el mític i estimat estudi d’animació japonès Ghibli ha estat notícia, i llastimosament no pas per les seves precioses pel·lícules. El cas és que els servidors OpenAI, a través de massives peticions al ChatGPT, han estat convertint, a un ritme frenètic molt semblant a una histèrica follia col·lectiva, fotografies de tota casta, tant globalment icòniques com personals, en imatges que plagien, ja que són en efecte un robatori creatiu, l’estil anime de la companyia liderada per Hayao Miyazaki. Per això les xarxes han estat visualment inundades per manierismes que poc o res tenen a veure amb la màgia d’obres meravelloses com Nausicaä de la Vall del Vent, La princesa Mononoke o El viatge de Chihiro. I és una pena, ja que tot plegat és un tristíssim procés de banalització que destrueix fonaments, tant culturals com socials, de la vida, i ho fa d’una manera barroera: pel que sembla aquest és i serà el modus operandi d’un segle XXI que corre cap a l’abisme amb passes de gegant boig.

]]> <![CDATA[La tradició oculta d'escriure haikus en català]]>

"Fins ara, en els estudis de la difusió del haiku a Espanya, el paper de la literatura catalana ha estat ignorat gairebé totalment fora de Catalunya", explica Yoshiko Tazawa, professora a la Universitat de Kanzai, al Japó, que ha dedicat diversos assajos a divulgar aquesta forma poètica, tant pel que fa a la pràctica a dins del seu país com pel que fa a la seva repercussió internacional. L'últim és Como una ballesta en el aire azul (Ediciones Invisibles, 2024), en què dedica una part important del volum a explorar els orígens del conreu del haiku a Catalunya.

]]> <![CDATA['Ghost of Tsushima']]> A la meva humil llar, com en algunes altres que conec, hom fa aquesta maniobra: quan surt una nova Play, en aquest cas, la 5, hom es compra l’anterior, en aquest cas, la 4, que, esclar, ha baixat de preu. Sempre un pas per darrere. Sempre he dit que els jocs de Play –als quals no soc gens aficionada, perquè em marejo– tenen uns guionistes boníssims i que resulten molt barats si comptes els euros que has pagat per hores de diversió. Doncs bé. Amb la Play 4 et regalen un joc: Ghost of Tsushima, de Sucker Punch Productions. L’aventura on et fiques et fa adoptar el rol de l’últim samurai de l’illa de Tsushima durant la primera invasió mongola del Japó. I té una qüestió divertida de la qual us voldria parlar.

]]>