Encara que Josep Piera (Beniopa, 1947) es consideri sobretot poeta, ha deixat un grapat de llibres de prosa memorables, entre els quals hi ha El cingle verd (Destino, 1982) –amb el qual va guanyar el premi Josep Pla–, Estiu grec (Destino, 1985) i Ací s'acaba tot (Edicions 62, 1993), que la jove editorial Cap de Brot acaba de reeditar en una versió corregida i ampliada. "L'epíleg que ha escrit ara en Josep ens ha fet plorar d'emoció", reconeix Josep Maria Codina, que juntament amb Germán Bartolomé i Judit Pujol acaba d'engegar un projecte que ja ha presentat els seus primers tres títols: Ocells de fang, de Santiago Rusiñol; La marca de l'ham, de Laura G. Ortensi, i Ací s'acaba tot.

Cap de Brot és el nom d'una nova editorial literària amb seu a Girona, que publica llibres en català sota una divisa ben clara: “Una editorial que no té por”. No en deu tenir, perquè surt a camí dels lectors amb tres llibres excel·lents però gens obvis: el segon llibre de poemes de Laura G. Ortensi, una excel·lent poeta jove, titulat La marca de l'ham, i dues recuperacions de clàssics, un de difunt i un de ben viu: Ocells de fang, de Santiago Rusiñol, i Ací s'acaba tot, de Josep Piera. Seguiran ben aviat títols de Carme Guasch, Lluís Lucero Comas i Giordano Andriola, traduït per Josep Domènech Ponsatí. Els llibres que surten d'aquest Cap de Brot són bonics, ben dissenyats, fins i tot pulcres, i fan llegiguera i bona companyia.

Òmnium Cultural ha atorgat el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Josep Piera per l'excel·lència de la seva obra literària i pel seu compromís amb la llengua i la cultura catalanes al País Valencià. Sovint parlem del País Valencià a partir de quatre tòpics i d'un desconeixement derrotista i desencoratjador, quan la realitat és que la vitalitat lingüística i cultural del sud és molt més alta del que alguns es pensen, i que bona part de la millor literatura que podem llegir en català la devem a autors valencians o de terres valencianes. Si volem pensar en ser alguna cosa, hem de començar per conèixer tots els Països Catalans, sense idees preconcebudes ni paternalismes ridículs.

Dos versos que ho expliquen tot: “No la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu, si no és per a estimar-la”. És el prec final del poema La Drova que Josep Piera (Beniopa, 1947) ha llegit aquest dilluns al Palau de la Música en l’acte en què ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que concedeix Òmnium Cultural, i al qual han assistit el president de la Generalitat, Pere Aragonès; la nova presidenta del Parlament, Anna Erra; la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i el president de les Corts Valencianes, Enric Morera.

La paella provoca discussions fins i tot el dia que apareix com a premi. L’1 de març, el dia que Òmnium Cultural va atorgar a Josep Piera (Beniopa, 1947) el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, l’entitat ho va fer amb una paella valenciana, de diàmetre gran, però, ai las!, va començar el debat. "Que si era blanca, i no groga, que si no estava bé que em donessin el premi juntament amb una paella perquè era associar-me a un tòpic, fins i tot es va arribar a dir que a partir d’ara els mallorquins haurien de rebre els premis amb ensaïmades, i els catalans, amb botifarra i seques", explica tranquil·lament l’escriptor Josep Piera a Lleida, on ha anat per participar al Festival Poesia Lleida. Però si a la paella Josep Piera li ha dedicat desenes de pàgines! Si a la paella li ha dedicat hores incomptables d’estudi! Si a la paella que cuina Josep Piera hi canten els àngels!

És una magnífica notícia que el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes vagi enguany a Josep Piera, un autor clau dins la literatura catalana dels últims cinquanta anys. Valencià de l'afortunada comarca de la Safor, nascut a Beniopa, resident a la mítica casa de la Drova al peu del cingle verd que dona títol a un dels seus llibres de memòries, Piera és un dels noms que ens recorden que bona part de la millor literatura escrita en català –de Fuster i Estellés cap ací– l'escriuen autors del País Valencià. Piera excel·leix com a poeta i com a prosista: en vers, és creador d'una síntesi particularíssima que abraça des de les avantguardes i els textualismes dels anys setanta fins a la tradició dels poetes d'Al-Àndalus, que ell ha versionat en català en diverses ocasions: el lector té a l'abast la Poesia completa de Piera, en una edició recent –i excel·lent, amb pròleg de Maria Josep Escrivà i epíleg de Jaume C. Pons Alorda– a les Edicions Alfons el Magnànim, i una selecció dels poetes andalusins ("els morets", com ell els anomena) al volum Trobadors amb turbant. Diwan andalusí, a Edicions de 1984. De la seva producció en prosa, caldria que es reeditin almenys els llibres de viatges (Un bellíssim cadàver barroc, Ací s'acaba tot o Seduccions de Marràqueix són títols de referència), i són de lectura indispensable els dos volums de memòries que ha publicat fins ara: Puta postguerra i Els fantàstics setanta, amb títols prou clars sobre el seu contingut. Piera, a més, és un vitalista a qui agrada menjar bé i que s'apassiona amb la cuina popular: Els arrossos de casa i El llibre daurat: la història de la paella com no s'ha contat mai són dos llibres feliços, que mostren un Piera que, com a escriptor sobre menjar, fa venir gana i no embafa mai.