A redòs del massís de l’Albera, un territori d’ondulacions suaus a la falda del Pirineu mediterrani, hi ha la finca de Mas Flaquer de Cantallops, amb 8,5 hectàrees i datada del segle XVIII. Abans que se n’erigissin les parets, ja reposava a tocar de la riera de Torrelles el plàtan centenari que ens fa ombra a l’actor i perfumista Ernesto Collado (Barcelona, 1974) i a mi mentre conversem. Està catalogat entre els quatre més vells que hi ha a l’Estat, amb 400 anys d’història. Us en podria descriure l’escorça, la majestuositat, l’alçada, com una de les grans branques caigudes s’ha convertit en una taula... Però per a Collado, aquest plàtan és un exemple més de l’enorme biodiversitat que alberga aquesta finca i que la fa única per al nou projecte que li ha capgirat la vida. Mentre l’entrevisto, explica com li arriba la flaire d’alls silvestres, lunàries i mentes aquàtiques. Fa una dècada li hauria estat impossible. D’un dia per l’altre, es va quedar sense olfacte.

Entre els clients del prostíbul Gran Escala 2000 de Ventalló (Alt Empordà), un local amb fama d’exclusiu, freqüentat per les elits de la Costa Brava i que era la darrera parada dels comiats de solter més passats de voltes, hi havia també càrrecs públics i funcionaris de l’Estat. Les prostitutes més cobejades del bordell eren menors d’edat vulnerables de famílies desestructurades, d’entre 15 i 17 anys, captades a la conurbació de Barcelona amb ofertes falses de cambrera de restaurant. Una bona part de la clientela del local va quedar documentada als informes de la policia perquè feien el pagament amb targetes de crèdit. El 15 de maig del 1992 i després de dos mesos d’investigació i seguiments que van incloure fins i tot fotografies del complex d’alt estànding des d’un helicòpter, els Mossos d’Esquadra van irrompre al prostíbul per desmantellar-lo en una operació que es va saldar amb una vintena de detinguts. Entre aquests, a banda dels propietaris i treballadors del local, van aparèixer més endavant també empresaris i càrrecs públics, com l’alcalde de Vilamalla, Ferran Prat, i el regidor i exalcalde de Sant Pere Pescador Joan Casamort. Les expectatives que va aixecar el cas i la possibilitat d’una condemna exemplar per als clients de més volada que s’allitaven amb les menors es van anar desinflant, sobretot quan el procés es va resoldre excepcionalment en tan sols mig any (quan altres casos de menys complexitat s’instrueixen durant anys) i només van acabar condemnats els propietaris i alguns treballadors del prostíbul, ja que el tribunal va considerar que els clients no podien conèixer l’edat de les noies. 

Enmig d'un dels molts mars d'alzines sureres del Pirineu oriental, a només dos quilòmetres de la frontera amb França, s'alça una catedral contemporània molt poc coneguda pels passavolants i caiguda en l'abandó i l'espoli durant vuitanta anys. Va erigir-se en un temps rècord i en total secretisme, sense escatimar recursos, en una època de grans penalitats. I enmig dels seus grans murs va albergar part del patrimoni artístic i econòmic d'un estat. És la mina Canta o d'en Negrín, el búnquer construït durant la Guerra Civil a poca distància de la Vajol. Ara, després de dècades lluitant per convertir-se en un gran memorial democràtic, finalment se n'ha dut a terme la rehabilitació de l'interior, ja és visitable i s'hi poden concertar visites guiades –només per a grups de mínim 10 persones i almenys amb quinze dies d'antelació– organitzades pel Museu Memorial de l'Exili (MUME).

A qui li agrada no pot parar de menjar-ne i a qui no li agrada no la pot ni veure. Tot i ser un producte de carnisseria, té un gust dolç i s'acostuma a menjar per postres, cuinada amb poma o acompanyada de llesques de pa o de llonguet caramel·litzades. És la botifarra dolça, un producte tradicional d'algunes comarques de la demarcació de Girona que, segons el Gremi de Xarcuters i Carnissers Artesans de les Comarques Gironines, s'elabora amb tres quarts de quilo de sucre per cada quilo de carn, pela de llimona, sal i, opcionalment, canyella. De tota manera, no hi ha una única recepta per elaborar la botifarra dolça i la proporció d'ingredients, igual que la decisió d'afegir-hi o no canyella, pot variar segons el criteri dels xarcuters i els gustos dels consumidors.

Per primera vegada una càmera ha captat una llúdriga, una espècie d'aigua dolça, sortint del mar Mediterrani. Ha sigut en una de les platges de la zona del cap de Creus i el vídeo confirma el que ja se sabia: des del 2016 es té constància que almenys una desena d’individus d’aquesta espècie viuen en zones litorals de l’Empordà. Fins ara, però, mai no se'ls havia pogut enregistrar entrant o sortint del mar. Aquest avenç s'inscriu en el projecte de caracterització de les llúdrigues amb costums litorals a l'Alt Empordà que estan duent a terme el departament d’Acció Climàtica i la Fundació Barcelona Zoo, amb el suport de Damm.

Quan ja estàvem salvats, exhausts, encara tremolosos, el capità del vaixell de Salvament Marítim ens va confirmar la bestialitat del que havíem viscut: "A la badia de Roses mai havíem vist un temporal així". El vent va arribar a 75 nusos (uns 140 km/h). Van ser 25 minuts infernals d’ones, pedregada i foscor. No vèiem res, no sabíem on érem, manaven les onades embogides. Com els versos d’Ausiàs March que canta en Raimon: "Bullirà el mar com la cassola en forn". 

La Lorena (nom fictici) té 34 anys i és d’Hondures. Va arribar a Catalunya fa tres anys amb el seu marit i els dos fills. Però al cap d’uns mesos ell va marxar i no en va saber mai més res. De sobte, es va trobar sola i amb dos nens, lluny del seu país i de la família i amics, sense saber com guanyar-se la vida. “He intentat treballar de tot: fent neteja, de cambrera o cuidant gent gran. Però no tinc papers i ningú s’arrisca a agafar-me”. Va trucar a totes les portes possibles demanant alguna mena de suport i a tot arreu es va trobar la mateixa resposta: “No podem ajudar-te”. Fins que fa dos anys va haver d’entomar la decisió més difícil de la seva vida: començar a prostituir-se. “Arribava Nadal i no podia permetre que els meus fills no tinguessin ni regals. Per a ells faig això i tot el que faci falta”. Primer va estar treballant per a una agència que tenia un pis de prostitutes a Empuriabrava. “Però es quedava una part del que guanyàvem i havíem de complir uns horaris impossibles. Un dia vaig haver de treballar més de 24 hores i vaig dir prou”. 

Tinc uns quants hobbies i de vegades envejo qui en té un de sol i el practica a fons. Com en Pere Padrosa, ara jubilat (ha sigut el responsable de l’empresa Transports Padrosa). “No m’agrada el futbol, ni la caça, ni la pesca, ni veure la televisió...”, em diu. “Però m’agrada fer quilòmetres”, afegeix.

Nova jornada de lluita contra l'incendi que es va declarar ahir entre Llançà i el Port de la Selva. Una norantena de dotacions terrestres i quinze aèries han treballat intensament durant tot el dia per extinguir les flames, que han calcinat 415 hectàrees. Les tasques d'extinció comencen a donar els seus fruits i el cap d'intervenció dels Bombers, Santi Lleonart, ha indicat que han aconseguit estabilitzar un 60-70% de la superfície afectada, tot i que és una estabilitat "molt precària". "Esperem cap a la matinada poder donar per estabilitzat l'incendi, potser no en la seva totalitat, però sí en un perímetre determinat", ha afegit.

Feia molt de temps que hi somiava, però la pandèmia i el confinament ho van accelerar. Phil Roberts, amb 62 anys, va decidir l’any passat deixar la seva feina d’enginyer nuclear per començar una nova aventura: crear una empresa de formatges artesans des de la seva segona residència a Terrades (Alt Empordà).

Quan l’Antonio i la Rosa es van jubilar, van deixar Girona per anar a viure a Viladamat, un poblet de l’Alt Empordà. Després de més de cinquanta anys i d’haver format una família, ell volia tornar a la casa on havia passat la seva adolescència: l’Estepà. “La primera casa, del primer poble, de l’Alt Empordà”, com diu l’Antonio, que sempre s’ha sentit orgullós de ser-ne l’hereu.

El Consell Comarcal de l'Alt Empordà aprovarà la setmana vinent la declaració dels búnquers de la Jonquera, Darnius i Agullana com a Béns d'Interès Local (BCIL) amb l'objectiu d'impulsar-ne la conservació i fer-los visitables. En total es protegiran dotze búnquers de la Jonquera i dues trinxeres circulars que es troben a banda i banda de la carretera N-II i el riu Llobregat. Es van construir entre el 1940 i el 1943 durant els inicis del franquisme com a intent de protegir la frontera espanyola d'una hipotètica invasió o atac des de França. Es tracta d'un pas endavant a l'Alt Empordà per recuperar la memòria històrica i protegir el patrimoni vinculat a la retirada i el final de la Guerra Civil.