Andrea Rizzi (Roma, 1975) és periodista, corresponsal d'assumptes globals d'El Pais i autor de La era de la revancha (Anagrama), un assaig que aconsegueix, en poc més de 150 pàgines, fer una anàlisi exhaustiva de les transformacions geopolítiques, els problemes estructurals de les nostres societats i els escenaris de futur que poden comportar.

1. Sorpresa. Pedro Sánchez ha sorprès amb un gest d’envergadura –i, per tant, de risc–: el desplaçament a la Xina –via el Vietnam– per trobar-se amb el president Xi Jinping, en plena crisi per l'explosió dels deliris aranzelaris de Trump, en l'enèsima manifestació de les seves pulsions nihilistes. 

Després de setmanes d'incertesa sobre els aranzels imposats a una llarga llista de països —inclosos socis comercials i diplomàtics històrics—, el president dels Estats Units, Donald Trump, els va tornar a suspendre durant tres mesos amb una sola excepció: la Xina. L'administració nord-americana veu el país asiàtic com el gran enemic a batre i ha augmentat les tarifes als productes xinesos fins a un insòlit 145%, que Pequín ha respost amb un 125% de recàrrecs.

Tot i que estava programat des de feia temps, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha estat el primer mandatari europeu a fer un viatge oficial a la Xina després de la crisi dels aranzels. El president xinès, Xi Jinping, ha declarat aquest divendres que la Unió Europea (UE) hauria de col·laborar amb el gegant asiàtic per "resistir conjuntament l'assetjament unilateral", en referència a la guerra comercial incitada per Donald Trump.

Enmig de la pressió d'una guerra comercial amb els Estats Units, Pequín mostra seguretat i ofereix receptes estables per superar la desacceleració. El primer ministre, Li Qiang, ha inaugurat aquest dimecres l'Assemblea Nacional Popular presentant l'informe sobre la tasca de govern. Un document que dibuixa els plans per estimular l'economia, impulsar les indústries d’alta tecnologia i augmentar la protecció social. Sense oblidar, com sempre, impulsar la reunificació amb Taiwan.

La Xina assisteix com a convidat de pedra al festeig de Donald Trump amb Vladímir Putin. El gir que ha donat Donald Trump a la política exterior nord-americana llançant-se a estrènyer relacions amb Rússia i tensant els llaços amb els seus aliats tradicionals, com ara la Unió Europea i també Ucraïna, desperta dubtes sobre el paper que pot jugar el gegant asiàtic.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha presentat aquest dijous al vespre la desnuclearització com un dels objectius del seu segon mandat. En una conversa amb periodistes al Despatx Oval, el president ha dit que vol parlar amb el president rus, Vladímir Putin, i amb el de la Xina, Xi Jinping, per arribar a un acord de reducció dels respectius arsenals atòmics. Encara més, ha dit que els proposaria reduir a la meitat el pressupost militar.

La Xina ha reaccionat amb cautela i perfil baix a la hiperactiva arribada de Trump a la presidència nord-americana. Totes dues potències sembla que han optat per donar-se un temps per a la negociació. La portaveu del ministeri d'Afers Estrangers xinès, Mao Ning, va fixar la posició oficial assegurant que Pequín busca una “coexistència pacífica i cooperació de benefici mutu” amb els Estats Units. El gegant asiàtic hi ha contribuït amb gestos diplomàtics com enviar el vicepresident, Han Zheng, a la presa de possessió de Donald Trump. Els dos líders de les principals economies del món ja han parlat per videoconferència.

El president de la Xina, Xi Jinping, ha avançat aquest dimarts que el país assolirà l'objectiu de creixement del 5% del PIB el 2024, i ha advertit que la segona economia del món està en camí de generar “estabilitat”, tal com recullen mitjans locals consultats per Europa Press.

Les microsèries enganxen el públic xinès. Són sèries fraccionades en capítols de pocs minuts de durada amb continus girs de guió que mantenen el públic enganxat i que arriben a totes les edats. Al metro es pot veure viatgers que no aixequen la vista del mòbil consumint-ne sense treva els episodis; als parcs moltes persones grans passegen enganxades a la pantalla dels seus smartphones, i fins i tot els repartidors aprofiten els viatges d'ascensor per seguir les seves sèries favorites. Se'ls coneix com a microdrames perquè el seu contingut sempre fa equilibris entre un toc de comèdia i el drama sentimental, que acostuma a retratar una dona pobra que coneix un home ric.

Les relacions entre Londres i Pequín s'han enrarit significativament els últims dies. Un comunicat emès aquest dimarts per l'ambaixada xinesa a Londres demana a un seguit de diputats britànics que deixin "immediatament de crear problemes", i que aturin "les manipulacions polítiques antixineses". El text assegura que hi ha un intent obert per part de determinats parlamentaris de “difamar la Xina” i "soscavar els intercanvis normals de persones" entre els dos països.

La coneguda activista xinesa pels drets de les dones Huang Xueqin ha estat condemnada a cinc anys de presó: és l'última prova de com el règim persegueix i gairebé ha aconseguit desmantellar el feble moviment feminista.

El viatge de Vladímir Putin aquesta setmana a Pequín és una altra demostració clara de la proximitat actual entre Rússia i la Xina. No obstant això, molts a Occident encara volen creure que la seva aliança és una aberració, impulsada per l’antiamericanisme emocional del senyor Putin i la seva fixació tòxica amb Ucraïna. Segons aquest raonament, quan el senyor Putin i les seves obsessions fosques deixin de formar part de l’equació, Moscou intentarà reconstruir els llaços amb Occident, sobretot perquè els vincles entre Rússia i la Xina són poc profunds, mentre que el país té segles de dependència econòmica i cultural respecte a Europa.

Dos anys després que Xi Jinping donés a conèixer una aliança "sense límits" amb Vladímir Putin, i ara que els dos líders es tornen a reunir a Pequín, el món es pregunta què implica a la pràctica l’acostament de la Xina a Rússia. I no és gens encoratjador. Les empreses xineses estan donant suport a la guerra de Putin a Ucraïna venent a Rússia materials necessaris per fabricar armes. La guàrdia costanera de la Xina assetja vaixells al mar de la Xina Meridional per fer complir les seves falses reivindicacions territorials. I els espies xinesos estan ficant el nas presumptament al Regne Unit i en altres llocs.

Els diccionaris defineixen la diplomàcia com la branca de la política que s’ocupa de les relacions internacionals, especialment entre estats.

Dependències. L’estiu passat el govern alemany va segellar el final de la seva il·lusió xinesa. “La Xina ha canviat i nosaltres també hem de canviar la nostra posició respecte a la Xina”, admet la nova estratègia oficial de l’executiu d’Olaf Scholz. No només Berlín; la Unió Europea ja havia qualificat, molt abans, la Xina de Xi Jinping de “rival sistèmic”. Brussel·les té una relació complicada amb Pequín: dependències econòmiques, desconfiança política i, una vegada més, divisions internes entre estats membres.

El 24 d'octubre de 2017 la Xina vivia una confiada prosperitat que la pandèmia i altres circumstàncies deixarien molt tocada al cap de poc temps. Aquell dia, el pensament de Xi Jinping es va afegir de manera oficial a la constitució del Partit Comunista Xinès. La inscripció no és figurada: el nom del mandatari hi surt literalment, junt amb el de Mao i Deng Xiaoping, veritable inventor de la nova Xina. Les idees de Xi Jinping s'estudien acadèmicament en instituts universitaris que, per la seva banda, divulguen el seu pensament a tots els nivells, inclosos els de l'ensenyament infantil. En realitat, es tracta de 14 punts que fan referència a la versió xinesa del marxisme-leninisme. El quart parla de la necessitat d'adoptar noves idees amb base científica per a un "desenvolupament innovador, coordinat, ecològic, obert i compartit". Les últimes setmanes, aquest punt ha estat el protagonista absolut de la política xinesa, escurçat sota la forma de "les noves forces productives". Desconec quines són les connotacions en xinès d'una fórmula que sona ortodoxament marxista. Què vol dir, tot plegat? Durant el Gran Salt Endavant (1958-1962) es volia transformar un país essencialment agrari i molt endarrerit en una potència industrial. Ara es vol passar de la indústria convencional (acer, etc.) i de la producció en massa de productes barats de baixa qualitat al lideratge mundial en noves tecnologies. No és pas un objectiu petit, aquest. De fet, contemplat des d'Europa sembla avui una fita inassolible: aquí vivim capficats en altres històries que als xinesos, segurament, els generen una barreja d'estranyesa i estupefacció. L'ideòleg de Putin, Aleksandr Duguin, no dubta a parlar de la Unió Europea en termes de decadència i fins i tot de "degeneració moral". És probable que alguns dirigents xinesos pensin el mateix.

Continuïtat i tranquil·litat davant de l'alentiment econòmic és el missatge que ha transmès el règim xinès a l'obertura de l'Assemblea Nacional Popular (ANP). El primer ministre, Li Qiang, ha presentat un informe amb dades conegudes. L’objectiu de creixement del PIB se situa al voltant del 5%, com l’any passat, i el pressupost militar també repeteix dades i creixerà un 7,2% anual. El govern xinès s'ha compromès a impulsar la natalitat, crear ocupació i desenvolupar serveis per a la gent gran. També ha fet l'ullet a la inversió estrangera prometent obertura i liberalització de sectors. La lleugera nevada i el cel gris han restat color a la cita política més important de l'any. Prop de tres mil representants s'han reunit al Gran Palau del Poble, a la plaça de Tiananmen, el centre de poder a la Xina des de temps dels emperadors.

Els meus estudiants de primer de carrera són nascuts majoritàriament l'any 2005. Jo soc del 1964. Això vol dir que ens portem més de 40 anys. Aquest fora el càlcul fàcil i una mica insubstancial. A l'hora d'entendre el món, de valorar els fets, d'atorgar una dimensió moral als esdeveniments, hi ha distàncies cronològiques que resulten més rellevants. Quan jo vaig néixer només havien passat 19 anys des de la fi de la Segona Guerra Mundial (i 25 de la Guerra Civil Espanyola: aquells cínics 25 años de paz del franquisme). En canvi, encara en faltaven 37 per als fets de l'11 de setembre de 2001. Deixant de banda el bagatge cultural i la formació acadèmica de cadascú, la mirada ètica de la meva generació està inexorablement condicionada per la memòria –no la vivència– d'aquelles dues guerres. La sempre incerta transmissió d'aquest llegat marca moltes coses que després costen d'esborrar, especialment quan un prové, com és el meu cas, d'una tortuosa història familiar d'exilis, presons, camps de concentració i tota mena de penúries. A l'hora d'analitzar coses que estan passant ara mateix, els meus referents són els que són. Els de les persones més joves que jo ja són uns altres, i segurament es basen en fets com els de l'11 de setembre de 2001 o altres més recents. Això no és bo ni dolent: és inevitable. En qualsevol cas, té conseqüències. Pensem, per exemple, en la recent mort de Navalni en una presó ubicada ni més ni menys que al cercle polar àrtic. Per a mi, la comparació amb el gulag de l'era soviètica s'activa automàticament. Per a les persones que van néixer quan Putin ja era president, en canvi, la cosa sona segurament d'una altra manera. Això no vol dir que menystinguin o bé sobrevalorin el tràgic final del líder opositor rus, sinó que conceptualitzen el conjunt dels fets en un context diferent.

La Xina té un nou objectiu: les crítiques contra la política econòmica del seu govern. Ho revela una investigació del New York Times, en la qual el rotatiu explica com la principal agència d'intel·ligència del país va emetre el mes passat una advertència sobre els xinesos que critiquen l'economia, a qui considera una amenaça creixent per a la seguretat nacional.