Alguns objectes i substàncies estan prohibits a la presó, però això no vol dir que no hi entrin. Els funcionaris de presons fan centenars de confiscacions cada any quan descobreixen, per exemple, un intern amb un mòbil, amb drogues o amb algun tipus d'arma. Durant els últims set anys, les confiscacions de drogues han crescut un 76%, segons les dades a què ha tingut accés l'ARA a través d'una petició de transparència i que el departament de Justícia ha declinat comentar. També han incrementat fins a gairebé duplicar-se les intervencions d'objectes perillosos.

Els pocs centímetres que fa un tub de pomada antiinflamatòria són prou per amagar-hi, protegit amb un embolcall de plàstic, un dels objectes més preuats a dins d'una presó: un mòbil. És petit, no té accés a internet i en una botiga del carrer costaria pocs euros, però aquí permet fer trucades i enviar missatges des d'un lloc on les comunicacions són en comptagotes. Els treballadors de les presons es troben amb enginys de tota mena per aconseguir fer entrar i amagar tot allò que hi està prohibit. També les drogues, moltes vegades dins del cos, però també és freqüent que s'amaguin dins la sola de les sabates o entre les costures de la roba. "Hi ha autèntiques obres d'art cosides a mà i a màquina", diu un dels funcionaris consultats.

Marina Portabella (Barcelona, 1972) va ser durant 20 anys la relacions públiques de la discoteca Luz de Gas, fins que va decidir deixar la nit, fer un canvi de vida i dedicar-se als altres. És la fundadora i presidenta de l’ONG Dream Nepal, que es dedica a rescatar nens i nenes que malviuen a les presons de Katmandú, i a oferir-los una llar i un futur. El 7 d’abril organitza al Teatre Victòria una Nit d’humor per recaptar fons per als seus projectes. Portabella també és la directora d’una altra ONG, Valora’t, que ha replicat el projecte nepalès en presons de Colòmbia, de manera que trobar-la a Barcelona és cada vegada més difícil.

La imatge d’un pardal recolzat en el filat d’una presó durant els primers compassos de Las vidas de Sing Sing ens mostra de seguida les intencions de la segona pel·lícula de Greg Kwedar: la poesia, com la vida, sempre s’obre camí, fins i tot en les situacions més desesperades. No és gaire habitual posar en pantalla criminals enlluernats per la lírica de Shakespeare, però a Las vidas de Sing Sing el teatre és el vehicle perquè els interns d’aquest centre de màxima seguretat de l’estat de Nova York es retrobin amb la dignitat que van perdre quan van creuar els murs de la presó. En les sessions de teatre no només assagen obres clàssiques o comèdies absurdes, sinó que riuen, parlen i, al capdavall, comparteixen les penúries i els anhels d’una vida a la garjola.

Aquesta setmana la conselleria de Justícia presentava una sèrie de mesures per a la prevenció del suïcidi a les presons: control ambiental, formació per a interns com a element clau de detecció de casos, mesures d’aïllament sota supervisió psiquiàtrica o l'anàlisi d’aquest fenomen amb perspectiva de gènere (atès que la masculinització dels centres penitenciaris ha invisibilitzat la realitat del suïcidi de les dones preses, tot i que, en proporció, aquestes intenten suïcidar-se amb més freqüència, però són menys detectades). 

El sistema penitenciari és des de fa dècades una peça clau de l'engranatge repressiu dissenyat per Israel contra la població palestina dels territoris ocupats. En el darrer any, però, a l'ombra de l'assalt a Gaza, aquesta greixada maquinària ha operat a uns nivells desbocats, alimentada en gran manera per una incessant campanya de detencions a Cisjordània i a Jerusalem Est.

Fa exactament 177 dies que I.S.O., que complia una pena de presó a Mas d'Enric per haver assassinat una dona, va matar la cuinera de la presó, la Núria. La va assassinar amb un ganivet de la mateixa cuina on tots dos treballaven i després es va suïcidar. Aquest crim, el primer de la història penitenciària catalana que té com a víctima una treballadora i com a botxí un pres, va iniciar un cicle de mobilitzacions dels funcionaris de presons sense precedents. I també va deixar una pregunta a l'aire: què havia fallat? El departament de Justícia, que va descartar cessaments de la cúpula de la conselleria (va dimitir el director de Mas d'Enric), també va negar en un informe posterior que l'assassinat s'hauria pogut evitar. Tot i això, ràpidament va demanar a les presons que reavaluessin els presos que treballaven a les cuines, tot a l'espera d'una nova circular que, definitivament, unificaria els criteris pels quals els interns poden treballar, ja que ara cada presó en tenia de diferents.

El fatídic i terrible assassinat de la nostra companya Núria va ser el catalitzador d’un suposat malestar dels treballadors penitenciaris, i d'un aprofundiment en el discurs alarmista i reaccionari que practiquen sistemàticament alguns sindicats i grups de pressió. 40 dies després d’aquesta inaudita tragèdia vam enllestir, en calent, amb un govern en funcions, un nou acord laboral que portava 15 anys prorrogat per la incapacitat negociadora d’ambdues parts.

El crim de la presó de Mas d'Enric va agafar tothom per sorpresa: ha estat el primer cas de la història penitenciària catalana en què un reclús mata una treballadora. No era un pres acabat d'arribar. I. S. O. havia entrat al centre vuit anys abans de matar a ganivetades la cuinera de la presó i suïcidar-se al mateix lloc on treballaven els dos junts. I. S. O. havia ingressat a Mas d'Enric de manera provisional el 26 d'abril del 2016 per l'assassinat a ganivetades d'una altra dona, un crim pel qual el van condemnar l'1 de juny del 2018. Durant els sis anys que van passar entre la sentència i el segon crim, només va tenir una altra conducta violenta, tot just quatre mesos abans que matés la cuinera: va clavar un cop de puny a la cara a un altre pres. Sembla poc important, però, segons ha pogut saber l'ARA, quan va cometre aquesta agressió la presó va incomplir el protocol de reincidència.

¿Albert López, condemnat juntament amb Rosa Peral pel crim de la Guàrdia Urbana, ha reconegut l'assassinat a la presó? Aquesta és una pregunta que dimarts fonts de la defensa de López responien afirmativament: en el marc del seu tractament al Centre Penitenciari Quatre Camins havia admès els fets davant dels educadors i psicòlegs. L'objectiu? Obtenir permisos penitenciaris o un tercer grau, afirmaven les mateixes fonts. La notícia va omplir els principals diaris del país i, evidentment, va arribar a orelles de la defensa de Rosa Peral. La seva advocada va preguntar exactament què havia admès López i com això afectava la seva clienta, ja que la sentència conclou que tots dos van planificar i dur a terme l'assassinat de Pedro Rodríguez, llavors parella de Peral, i tots dos ho van negar durant el judici.

La mort tràgica –l’assassinat luctuós– de la Núria, la cuinera de Mas d’Enric, ha tornat a posar el focus en les presons catalanes –aquest focus que tan sovint s’apaga i quasi sempre s’amaga–. També ens ha posat, com a país, un mirall a la cara i ha desencadenat alguns discursos que esparveren i esglaien. Al capdavall, tots som a la presó, els que hi són a dins i els que la legitimen des de fora com a política de final de canonada d’un sistema que fa aigües en tants sentits. Ningú no ens tornarà la Núria –i que no torni a passar ja només depèn dels supervivents–. No caldria ni dir-ho, però la primera mort d’una treballadora en quaranta anys –una cuinera– no desvirtua cap model ni cap dret de vaga. Ni el dret de crítica ni les segones oportunitats, ni el dret fonamental de protesta per reclamar millores ni el principi de reinserció social. El que sí que s’autodesvirtua sol és el càstig col·lectiu i la vulneració de drets contra 5.000 persones preses i llurs familiars, la propagació de discursos ultrasecuritaris d’escopeta de fira i la reducció de la sempre sensible qüestió penitenciària a un debat únic i unívoc que bandeja tots els principis rectors de l’humanisme penal. Com s’evita, distopia de Minority Report, que torni a passar? Treure de les tasques de cuina vuit presos condemnats per homicidi equival directament a convertir-los en presumptes culpables per equiparació al que ha fet només un. Tan absurd com l'intent judicial recent de tancar Telegram d’una revolada, amb 8,5 milions d’usuaris directament afectats.

Contràriament al que moltes vegades es pensa, les presons són unes institucions relativament modernes. Al començament només complien la funció de segregar i custodiar els presos fins que s'executessin altres penes, com les tortures físiques o la pena de mort.

A la petita població de Raimat, a Lleida, hi ha un taller on els presos del Centre Penitenciari Ponent fabriquen les taules i les cadires que aniran a parar a les escoles de la zona. No és estrany veure un intern netejant els passadissos d'un jutjat o equipant les sales on s'esperen les víctimes de violència domèstica i masclista abans de declarar. Tots treballen per al Centre d'Iniciatives per a la Reinserció (Cire), la mateixa empresa per a qui treballava la Núria, la cuinera de Mas d'Enric assassinada, i I.S.O., el pres que la va matar i després es va suïcidar. La Núria era una de les 360 treballadores del Cire i I.S.O. un dels 3.500 presos que treballen per a aquesta empresa pública. 

A la presó el primer torn de cuina comença a les set del matí i ha de garantir que tots els esmorzars estiguin servits una hora més tard. No val a badar. Els companys de la nit abans ja han deixat bona part de la feina feta, però no és fàcil organitzar tots els esmorzars, sobretot quan hi ha prop de 1.300 reclusos, com passa a Quatre Camins. Després cal preparar el dinar, que se servirà puntualment a les 12 hores. Aquest mateix torn, que és el torn en què hi ha més treballadors, deixa una mica avançat el sopar, que serviran els companys de la tarda a les sis en punt.

"Amb el benentès que el risc zero no existeix, amb la informació recopilada fins avui era difícilment previsible el desenllaç fatal del 13 de març", diu l’informe intern que ha elaborat el departament de Justícia sobre l’assassinat, per part d’un pres, de la cuinera de la presó de Mas d'Enric. I naturalment m’ho crec. Els funcionaris de presons, consternats, esclar, demanen que la consellera, Gemma Ubasart, dimiteixi.

Una advocada arribava avui a primera hora a la presó de dones de Barcelona per parlar amb una presa sobre una futura vista per la seva llibertat provisional. El bloqueig dels funcionaris de presons després de l'assassinat de la cuinera de Mas d'Enric en mans d'un pres li ha impedit entrar. S'han pogut trucar, però només vuit minuts i han quedat aspectes importants per tractar. La seva clienta li ha dit que anés a una paret lateral de la presó i, de cop, l'advocada ha sentit: "Soc aquí". Era la presa, que parlava des de la finestra del lavabo de la presó. Cridant, una al carrer i l'altra des d'una petita obertura, han acabat la conversa. Una presó, la de Wad-Ras (la més antiga de Catalunya i que ja està prevista reformar), on les dones han d'anar per torns als lavabos perquè no n'hi ha de propis a les cel·les, un petit espai on fa hores que estan tancades per la falta de funcionaris.

El sistema penitenciari acostuma a ser invisible als ulls de la majoria de la ciutadania i només ocupa les portades quan hi ha alguna desgràcia. Ho hem vist aquests dies arran del tràgic assassinat d’una treballadora a mans d’un intern al centre de Mas d’Enric. Aquest incident no s’hauria d’haver produït mai; és gravíssim i dolorós, i ens consta que s’han obert totes les investigacions per aclarir els fets i per avaluar tots els protocols i circuits. Estem colpits per la situació i volem expressar el nostre condol a la família i la nostra solidaritat i afecte als i les professionals que coneixien la víctima i l’estimaven.

Quan ja tot s’encaminava a una altra nit de bloqueig a les presons de Quatre Camins i Wad-Ras, els funcionaris dels centres penitenciaris han decidit aixecar el bloqueig. Tot i que han avisat que si no hi ha gestos per part de la conselleria el bloqueig tornarà dilluns, els treballadors permetran així recuperar aquest diumenge la normalitat a les presons després d’una jornada en què prop de 1.200 presos han continuat tancats a les seves cel·les sense poder-ne sortir ni poder rebre les visites dels seus amics i familiars. Un còctel que, segons ha alertat la consellera de Justícia, Gemma Ubasart, estava “generant molta tensió” dins de les presons. Els funcionaris han assegurat que l’aturada del bloqueig és un gest de bona voluntat i han subratllat que la reivindicació no és contra els interns.

Profundament commoguda per la mort de la Núria, treballadora del projecte més important per dotar de capacitats formatives els que compleixen penes de privació de llibertat. Era un d’aquests treballadors públics que travessen les reixes carceràries sabent que, en aquell món tancat que l’altre món vol oblidar, hi ha persones que els poders públics han d’intentar educar i reeducar.

Quan pensem en una metgessa o metge de família la primera imatge que ens ve al cap és la dels professionals que exerceixen als ambulatoris de tot el país. Són la primera línia de l'atenció mèdica a la ciutadania i el referent de salut més proper per a la majoria de la població. Però els metges de família també són qui s'encarreguen de l'atenció pal·liativa o els que vetllen per la salut dels interns de les presons, per posar algun exemple. Aquestes altres cares no tan visibles de l'atenció primària s'han posat en relleu aquest octubre en el 29è Congrés d'Atenció Primària de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC). Una d'elles és Chusa Javierre, que fa 21 anys que treballa com a metgessa de família a la presó de Ponent de Lleida.