Aquest any el govern espanyol celebra els "50 anys d'Espanya en llibertat". És a dir, el mig segle de la mort del dictador Francisco Franco. El dictador va morir al llit, però malgrat la repressió ferotge sempre hi va haver qui li va plantar cara. Els últims anys de la dictadura hi va haver violència, hi va haver por i, sobretot a Catalunya, hi va haver milers de ciutadans que van sortir al carrer defensant les llibertats, l'Estatut i justícia social. L’ARA vol recordar tots aquells que van pertànyer al moviment antifranquista, i ho fa començant per la pagesia.

El 1939 va acabar la Guerra Civil, però no la resistència contra el règim franquista. Milers de republicans que havien passat la frontera van continuar combatent des de les muntanyes amb diferents incursions des de França. Havien lluitat a Espanya, també combatut amb la Resistència francesa contra Hitler i somiaven en derrocar Franco. Eren els maquis i la seva història encara està plena de llacunes. Sobretot per la repressió, que molt sovint acabava amb la mort o la deportació, el silenci posterior i el que va suposar la derrota. Aquesta lluita, però, no la van fer només homes. De fet, no hauria estat possible sense el paper cabdal de les dones, que tot just ara comença a sortir a la llum i a investigar-se. Moltes d’elles van fer d’enllaços, de correus i d’informants, però sobretot van organitzar la logística en cases de suport per a les rutes que es feien per les muntanyes des de França, i en alguns casos van empunyar les armes.

Aquesta és la història d’una gesta heroica amb rostre femení rescatada de l’oblit gairebé 80 anys més tard. I que acaba d’unir dues famílies que no sabien res l'una de l’altra a 600 km de distància. Tot va començar amb una trucada, en plena pandèmia, ja entrada la nit. A l’altra banda del telèfon hi havia l’octogenària Maria Sala, la filla petita de Cristina Zalba. Li preguntaven si coneixia un tal Antoni Figueras, un maqui que s’havia refugiat a la masia on va viure de petita, La Sala d’Oix, a l’Alta Garrotxa, el 1945. La Maria va quedar desconcertada. Era l’any del seu naixement. No en recordava res. “Deixa’m que ho consulti amb el meu germà”, va dir.

Si diumenge s’imposa el tàndem PP-Vox, haurem de tornar a l’esperit resistencial de l’antifranquisme. Una figura clau d’aquells anys de plom va ser el polític, historiador i advocat Josep Benet, decisiu a l’hora d’impulsar una idea de país que unís catalanisme amb classes populars. Avui en diríem "ampliar la base". El museu del monestir de Montserrat presenta fins a l’1 d’octubre una exposició sobre Benet, persona en la qual confluïen l’intel·lectual –editor i autor d’obres cabdals– i l’activista –promotor i ideòleg a l’ombra d’incomptables iniciatives–. Incansable, determinat, tossut, rere el seu fil de veu i la seva figura escardalenca bategava un home d’una tenacitat inusual, tan ben retratat a la biografia Com una pàtria que li va dedicar Jordi Amat.

Mateu Morro (Santa Maria del Camí, 1956) és l'autor del llibre Els Norats (1936-1949), el qual recull la història d'un pare i un fill que s'amagaren de la persecució falangista per les muntanyes de Mallorca, durant tretze anys, després de l'esclat de la Guerra Civil. Morro els qualifica com "un símbol de la resistència antifranquista de Mallorca" i exposa que varen sobreviure pels forts ideals d'esquerra i per l'ajuda d'amics i veïns. El seu és un dels molts relats, documentals o obres de teatre dels darrers anys sobre la Guerra Civil a les Illes, motiu pel qual descriu aquesta etapa com "d'una autèntica esplendor".

Devia ser tota una aventura per a les filles de l'arxiver municipal de Barcelona Agustí Duran i Sanpere (Cervera, 1887 – Barcelona, 1975) anar al pis de baix (la família vivia a la Casa Ardiaca) i buidar la bústia on amb nocturnitat molts havien deixat octavetes i premsa clandestina. N'hi havia que també, dissimuladament, durant la llarga dictadura, amagaven propaganda antifranquista entre les pàgines de llibres i revistes de la sala de consulta de l'Arxiu Municipal. Després, Duran i Sanpere ho guardava tot en una sala que va anomenar infern.

Per a les víctimes del franquisme la justícia espanyola ha estat sempre un mur infranquejable. S'han intentat moltes estratègies però mai s'ha aconseguit que cap jutjat acceptés revisar ni una sola sentència franquista ni tampoc que s'investigués cap exjutge, expolicia o exministre espanyol (l’única excepció és el cas Ruano). La llista és llarga: des del 2015, ajuntaments de tot l'Estat han interposat 13 querelles per crims contra la humanitat i 36 víctimes de tortura i familiars d’assassinats pel règim de Franco han intentat portar davant d'un jutge els seus torturadors i botxins. Tots els casos han estat arxivats. “Tan sols vull que Billy el Niño s’assegui davant d'un jutge, amb unes garanties que jo no vaig tenir, i reconegui tot el que em va fer”, explicava el novembre del 2018 José María Chato Galante, un dels firmants de la querella argentina. No ha pogut ser. Galante va morir el març del 2020 i el seu torturador ho va fer tres mesos després. El temps juga en contra de les víctimes i a favor dels imputats. I, mentre la justícia espanyola els tanca la porta, els últims testimonis de la dictadura recorren a la justícia argentina o a Estrasburg.

“Pel camí hem perdut un company que va estar lluitant tota la vida perquè reconeguessin que l’havien torturat. La judicatura té un problema. ¿Com pots jutjar la dictadura argentina però no jutjar els crims de la pròpia dictadura? Guanyarem aquesta carrera, però la guanyarem fora, i quan ho fem tornarem i guanyarem aquí”, explicava José María Chato Galante (Madrid, 1948) al diari ARA el novembre del 2018, en una entrevista amb motiu de l'estrena d'El silencio de los otros al festival Alternativa. Ell no podrà veure el final d'aquesta lluita. Galante va morir dissabte víctima del coronavirus.

Avui acaba la sèrie que durant trenta-tres articles -si fos possible mesurar el temps amb aquesta unitat- ha repassat la “memòria de la resistència antifranquista”. Començo per agrair al diari ARA la confiança que m’ha fet, que personalitzo en la directora, Esther Vera, i en la subdirectora Catalina Serra, coordinadora de l'Ara Diumenge, que m’ha acollit. Agraïment, naturalment, als que m’han llegit, felicitat i difós a través de les xarxes socials.

T an omnipresent era Benet que la seva biografia personal es confon sovint amb la història col·lectiva. La història de la lluita antifranquista a Catalunya no es pot entendre sense Josep Benet (1920-2008). Va ser a la resistència de principi a final, protagonitzant diferents papers del drama col·lectiu: militant actiu, advocat de presos polítics i impulsor d’iniciatives civils, culturals i polítiques. El final d’aquesta sèrie no podia ser cap altra que una cloenda Benet. Ningú no l’ha qualificat millor que Montserrat Roig: “Constructor de somnis”. Per conèixer-lo en profunditat, els llibres Miscel·lània d’homenatge a Josep Benet i la biografia definitiva de Jordi Amat, Com una pàtria.

M iquel Sellarès i Perelló (Barcelona, 1946) va ser a l’Assemblea de Catalunya des dels primers compassos, i amb un paper estratègic i logístic importantíssim. Estratègic, perquè era el delegat encobert de Jordi Pujol. Logístic, perquè va ser l’encarregat de la seguretat amb dots de comandament, fet que li va valer el renom de Mariscal.

L’últim dia de febrer del 2016, els amics catalans d’Arnaldo Otegi fèiem nit a Oion, per anar a rebre’l l’endemà a la sortida de la presó de Logronyo. Oion és al límit de la Rioja Alabesa amb tots els seus freds i boires: al vespre, no ens hi vèiem... Però al caseriu habilitat com a hotel rural s’hi podia sentir una trikitixa. Lluís Llach i jo ens vam deixar portar pel so tan especial de l’acordió diatònic, vam ser públic del nen que el feia anar amb destresa, ens va fer una classe magistral d’interpretació, però amb prou feines vam saber treure’n quatre notes. Jo n’hi vaig treure tres -la tercera menor de l’arrencada de L’estaca - i vam començar a parlar de música. Lluís Llach havia començat a estudiar, a tocar el piano i a cantar a la coral de Verges encara més petit que aquell marrec.

“M ientras he estado libre he cumplido como militante y como hijo del pueblo y, puesto que no he caído asesinado (legalmente) como mis compañeros, he pedido como única y última petición que sea fusilado ante un pelotón de fusilamiento como un gudari, recordando a todos los que han muerto por Euskadi y llevando en la mente la ikurriña, puesto que voy a morir lejos de ella”. Juan Paredes, Txiki, va escriure aquest paràgraf en la carta d’últimes voluntats, hores abans de morir afusellat al costat del mur del cementiri de Cerdanyola el 27 de setembre del 1975. La seva va ser una de les cinc últimes penes capitals que va rubricar un Franco que moria matant. Una còpia de la carta era als lligalls de Josep Benet de l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Passat el Nadal del 1970, Jordi Carbonell sabia que l’aniria a buscar la policia, perquè havia tingut un paper destacat en la tancada de Montserrat per denunciar les penes capitals del Procés de Burgos, imposades a sis militants d’ETA. L’ETA d’aleshores era la resistència basca que lluitava contra la dictadura, que la jutjava sense les mínimes garanties processals. La tancada, a més, era un manifest contra la pena de mort, il·lustrada per un cartell de Tàpies amb un “No” enorme, inspirat alhora en la cançó himne de Raimon Diguem no.

El diumenge 28 d’octubre del 1973 era un dia gran per al barcelonisme: debutava Johan Cruyff, arribat per alliberar el club de jocs defensius tristos i guanyar algun trofeu amb cara i ulls i, sobretot, orelles. Josep Solé Barberà no es podia perdre l’esdeveniment, i havia aconseguit dues tribunes. Solé Barberà (1913-1988) era el portaveu oficiós del PSUC i l’advocat brillant que s’encarava al Tribunal d’Ordre Públic i a consells de guerra sumaríssims. També era moltes més coses que trencaven els esquemes soviètics del comunisme i era apreciat sense accepció de sigles.

M anuel Vázquez Montalbán, primer cronista històric del que es va anomenar la Nova Cançó, la va definir amb el seu humor intencionat: “L’esdeveniment cultural popular més important de l’estat espanyol des dels Concilis de Toledo”. La cançó va deixar de ser “nova” i va perdre l’adjectiu fungible, però va consolidar el nom propi fet de noms propis de grans artistes, un elenc només comparable al Folk Song nord-americà i a la Chanson francesa.

J osep Pallach i Heribert Barrera s’havien fet amics a l’exili francès, on havien desplegat molta activitat antifranquista. Mentre la contestació era lluny, preocupava relativament al règim, però quan la van importar el va inquietar, i de quina manera. Pallach i Barrera tenien molt prestigi acadèmic: pedagog el primer, químic el segon, havien cultivat bons contactes amb polítics influents i representaven una opció que, justament perquè no era de la radicalitat del comunisme i l’anarquisme, i arrossegava sectors cristians, feia molta por als aparells de la dictadura. Eren els perillosos socialdemòcrates.

De vegades, les reunions clandestines de l’Agència Popular Informativa (API) paraven un moment per escoltar la meravellosa veu de Maria del Mar Bonet, que assajava a l’habitació del costat. L’API es va fundar la primavera del 1972 amb la voluntat de ser un servei de contrainformació: premsa lliure contra la censura que silenciava les veus i les manifestacions de l’antifranquisme. La cantant deixava generosament la casa al seu amic Enric Bastardes, un dels fundadors, al costat d’Andreu Claret, Jordi Socías, Lluís Maria Bonet, Alfons Labrador, Lluís Bassets i Jorge González Aznar, que aleshores es deia Jaime Aznar perquè tenia ordre de crida i cerca de la policia de Madrid i era el més clandestí de tots. Més endavant ens hi vam afegir Antoni Reig, Amparo Tuñón, Joan Subirats i jo mateix. Tothom hi tenia un nom de guerra, però sovint s’imposaven renoms més divertits: el fotògraf Jordi Socías, encarregat de la logística de l’aparell, era Pepito o el Gerent; Bastardes, el Pèl-roig; Subirats, en Joan Petit; Reig, el Pajarito... El Pajarito, per cert, va muntar una sonora bronca perquè es respectaven ben poc els noms de guerra, i es posava en perill la seguretat, en una reunió que es feia a casa seva, presidida pel seu títol universitari amb nom i cognoms. Motiu de molta broma.

"Raimon mobilitzava, la seva sola presència convocava moltíssima gent, i això als anys seixanta només ho podia fer ell”, va dir Josep Benet. Els recitals de Raimon esdevenien mítings contra la dictadura i per les llibertats polítiques i nacionals, amb un ponent de l’excepcionalitat de l’artista.

El 17 de juliol del 1936, Pau Casals dirigia per última vegada la seva orquestra. Al Palau s’acomiadava emocionat dels músics en l’assaig d’un concert que no es va arribar a fer: la inauguració cívica de l’Olimpíada Popular. Van fer l’últim moviment de la Novena de Beethoven, amb el Cant de joia traduït al català per Joan Maragall, l’himne preciós de Schiller a l’alegria i la fraternitat universal. La soprano Concepció Badia era una de les solistes. Ella i el mestre marxarien a l’exili.