A Magaluf, envoltats de pisos, bars per a turistes i hotels, els alumnes que hi viuen podrien passar tota la vida sense reconèixer el Galatzó, la serra de Tramuntana o la història que s’amaga darrere els carrers antics de Palma. Aquesta és la realitat de molts infants de les Illes Balears: viuen tancats al seu barri, desconeixen la cultura i el patrimoni de l’illa i depenen de l’escola perquè algú els mostri el món que els envolta. “N’hi ha molts que no van més enllà de Portopí”, resumeix la directora del CEIP Cas Saboners, Marilena Suau. L’escola intenta limitar aquest factor de desigualtat, però no sempre pot.

La història de l'omnipresència de les pantalles a l'aula té un origen més o menys directe en la recomanació número 1836 del Consell d'Europa feta pública l'any 2008. Segons els redactors del document, tot i que les eines d'e-learning (l'expressió ja ha passat avall) havien tingut un impacte considerable en l'educació i la formació, el seu potencial a Europa encara no s'havia aprofitat al màxim. L'e-learning englobava mitjans electrònics per a l'ensenyament i l'aprenentatge, tant presencial com a distància. Plantejava noves exigències a les institucions educatives, als docents i als estudiants. Les institucions necessitaven infraestructura tècnica i programari. Els professors havien de rebre formació obligatòria específica, mentre que els estudiants havien de tenir accés als dispositius i materials, i ser formats en el seu ús des de ben joves. Llavors es creia que es generarien recursos educatius accessibles a tothom, combatent així la divisió social. Es va fer una crida als Parlaments perquè donessin suport al moviment "codi obert" i per combatre la suposada bretxa digital. En definitiva, es convidava els estats membres a millorar les tecnologies susceptibles de ser aplicades a l'educació per mitjà de grans inversions. Un dels primers països a apuntar-se amb entusiasme a la recomanació va ser Suècia. També va ser, però, el primer a abandonar-la el 2023 en constatar els seus preocupants (i objectivables) resultats. El govern suec, i més concretament la ministra Lotta Edholm, va aturar tot allò en conèixer múltiples informes on es comparaven grups que funcionaven amb pantalles i altres que ho feien amb llibres. El rendiment acadèmic era significativament més baix en el cas dels primers, sobretot en capacitat memorística, concentració, atenció i comprensió lectora.

50 experts han rebut l’encàrrec del Govern de trobar la manera d’aconseguir l’ús responsable de les pantalles al sistema educatiu. Missió impossible? Esperem que no, però gairebé, perquè es tracta d’una mena de quadratura del cercle: com incorporar les imprescindibles pantalles a l’escola sense que la canalla prescindeixi dels llibres, del bolígraf, de la memòria i de l’esforç en general. El concepte mateix d’ús responsable de les pantalles ho diu tot, perquè recorda massa aquest altre concepte de consum responsable associat a l’alcohol.

"¿Hem de continuar promovent una visió de l'anglès basada en cultures i models lingüístics anglosaxons, quan aquesta eina comunicativa ha esdevingut una llengua internacional, global… una lingua franca?" Aquesta pregunta em va perseguir molts anys, fins que amb la tesi doctoral vaig decidir investigar la noció english as an international language i la connexió amb les identitats dels aprenents de l'anglès. Una contradicció em generava moltes preguntes: si la gran majoria de persones del món parlen l'anglès com a llengua no nativa, per què les aules seguien obsessionades amb el model nadiu? Per la pròpia experiència com a docent, sabia que aquesta realitat semblava molt connectada amb la manca d’interès envers l’anglès a casa nostra. 

Tinc dos fills. Catorze i onze anys. El primer és adolescent i l’altre viu en una preadolescència més intensa que l’adolescència del gran. Dos nens totalment diferents. Físicament i de caràcter. Que siguin diferents em fa tocar de peus a terra com a pare. Ni ho faig tan bé alguns dies ni tan malament uns altres. Això sí, sempre has d’estar preparat per al caos. Complir amb la rutina i els horaris és tota una proesa familiar. El món laboral i la societat en general ens demanen sempre anar al màxim. Els que tenim fills encara dependents fem mans i mànigues per arribar i complir, això sí, esgotats a tot arreu.

Està molt bé que els alumnes siguin el centre de l’educació. És fantàstic que els nous currículums pivotin sobre les seves inquietuds i necessitats competencials, que comptin amb la seva opinió i, sobretot, que el docent quedi relegat a ser un acompanyant experimentat que reservi el seu coneixement magistral per a les classes particulars. Potser els que estan fresquets en els seus despatxos s’han pensat que era bo que els nostres alumnes, també fills, un curs més es rostissin vius a les aules fins al 22 de juny. Que era bona l’emprenedoria de buscar clandestinament els racons més frescos d’aquests edificis per a sardines i intentar fer alguna cosa més o menys lectiva sense morir asfixiats. Els alumnes més espavilats s’han comprat un ventilador que han connectat a l’ordinador portàtil. D’altres han demanat a consergeria que els donessin les capses de cartró dels blocs de paper per partir-los i fabricar-se ventalls casolans. Han anat molt sol·licitats, tant com el que feia la ronda cap al lavabo i recollia set o vuit ampolles per reomplir-les a l’aixeta. La cantina dels esmorzars bullia i el pati era una barbacoa gegant. Per sort el tràngol ja ha passat. Ja hem superat marejos i desmais.

A la universitat portem dos mesos fent classes en línia: Zoom, Moodle, correu electrònic, Whatsapp i trucades amb els alumnes. Sabia que es perllongaria perquè a Stanford (universitat que m’havia convidat a la tardor per fer-hi un curs –com tot, anul·lat–) des del març havien previst fer classes virtuals fins a l’estiu. Quan em connecto al Zoom, primer veig els rostres dels estudiants uns breus instants, llavors ells es desconnecten l’àudio i la imatge, i contemplo el meu rostre menut rodejat d’un fractal de finestres fetes de noms sobre quadrats negres. Quan pesa el meu rostre? Poc. Convido els alumnes a participar de la classe, però la pantalla esdevé el seu refugi multitasques. No m’hi puc acostar, trencar la distància social de la pantalla. En algunes finestretes de càmeres no desactivades, fins i tot apareixen altres persones, entren en pla i riuen –mutejats– d’alguna cosa que se t’escapa. Tu segueixes oferint temari mentre, alhora, mires tot allò com un revenant, com quan a les pel·lícules dolentes el protagonista es veu des de fora i entén que ha de canviar de rumb vital. Em sento a prop de Max Headroom, el primer presentador virtual de la televisió que Eminem va fer famós anys després emulant-lo en un videoclip.