"Quan hi ha bones onades, els surfistes competeixen per elles amb molta agressivitat. Aquí tenen avantatge els mascles alfa que intenten atemorir els altres". Ho explicava en una entrevista el surfista i periodista William Finnegan, que l'any 2015 va guanyar el premi Pulitzer gràcies a la seva autobiografia, Els anys salvatges, on relatava la seva obsessió per trobar, i cavalcar, l'onada perfecta. Si ser surfista en una ciutat amb poca tradició –i poques onades grosses– com Barcelona és una feina sacrificada, ser-ho sent dona en aquest món de "mascles alfa" ho multiplica. Encara en ple 2023, sovint s'enfronten a certa "falta de presumpció d'innocència", com diuen elles, quan entren a l'aigua. Però hi ha una cosa molt més poderosa i que deixa en anècdota l'energia negativa que desprenen certs comentaris i mirades: remar una onada mentre notes com se't tensen els músculs i el cor et batega amb força.

Hi ha un tipus de llegenda que no surt als llibres d'història. Tampoc li dediquen cap notícia en cap informatiu quan es retira. Però això no resta ni un gram d'importància a la seva gesta, perquè segurament la seva obra i influència són tan grans i abasten els carrers de tal manera que no necessita reconeixements públics per atorgar-li tal distinció. El llegat és allà, per a qui vulgui aprofitar-lo. Aquest és el cas del patinador barceloní José Manuel Roura, amb un currículum en el món de l'skate que en qualsevol altre esport el faria ser reconegut a cada cantonada: primer espanyol a ser professional d'una marca nord-americana, campió d'Espanya, subcampió d'Europa i part d'infinitat d'equips de monopatins i sabatilles. Roura, com el coneix tothom, no s'ha retirat, serà skater mentre pugui continuar navegant per la ciutat sobre quatre rodes. L'entusiasme està intacte, i amb 48 anys acabats de complir és conscient que els objectius d'ara són diferents dels de fa 20 anys, però és l'exemple ideal que amb edats avançades es poden fer esports que, als ulls de molta gent, són exclusivament juvenils.

Millorar l'anglès, apuntar-se a fer ioga, pilates, taitxí. Renovar, o no, el gimnàs. Mirar les activitats del centre cívic, decidir si t'agraden els clubs de lectura que proposen a la biblioteca. No és el text d'una nova versió de Trainspotting, sinó algunes de les preguntes que molts es fan quan arriba el setembre, un moment que acostuma a ser un punt i a part per començar un nou curs. Són setmanes de plantejar-se reptes nous i fer-se propòsits, alguns encarats a fer activitats fora de l'àmbit familiar i laboral. Ja sigui per exercitar el cos, el cap, o totes dues coses, constantment es busquen espais que omplin les nostres necessitats. Hi ha qui opta per trobar moments de calma i tranquil·litat i qui cerca adrenalina. Per a aquests segons, les opcions són àmplies i diverses, però hi ha tres modalitats que mai havien estat tan de moda com fins ara. La febre per l'escalada, el surf i l'skateboard no para de pujar, i s'han convertit en activitats setmanals de molts adults. Ja sigui per la rellevància que han tingut durant els passats Jocs Olímpics de Tòquio, per les opcions que donen de conèixer gent nova, per l'energia que desprenen o perquè funcionen com a ganxo a les xarxes socials, el fet és que són esports que estan en creixement. I això que fins fa poc tenien més a veure amb subcultures juvenils i les modalitats extremes que no pas amb activitats massives. Fa uns quants anys era impensable, però arribats al 2021 sona tan normal anar a cavalcar onades a la platja com estendre l'estoreta per fer estiraments i cants al sol. Aquestes són les noves extraescolars preferides d'alguns adults.

El brasiler Italo Ferreira semblava destinat a no guanyar la primera medalla d'or olímpica de surf de la història. Per arribar fins al capdamunt del podi, Ferreira ha superat tants entrebancs com Ulisses per tornar a casa, després d'un llarg viatge. El 8 de setembre del 2019 uns lladres li van trencar el vidre del cotxe, que tenia aparcat en una zona de platja dels Estats Units on s'estava entrenant. Els lladres van endur-se-li una bossa amb el passaport i els visats, quan estava a punt de volar al Japó per participar en la copa del món de surf que servia de torneig de classificació per a la cita olímpica. Per culpa del robatori, Ferreria va perdre el seu avió cap a terres japoneses.

“L’skate és una forma d’art, un estil de vida i un esport”. Aquestes paraules de Tony Hawk, un dels seus grans referents d’aquesta pràctica, segurament han inspirat generacions de patinadors. També les seves espectaculars acrobàcies en competicions i exhibicions arreu del món juntament amb Rodney Mullen, Mark Gonzales, Jay Adams i altres estrelles que han fet de l’skate una religió urbana que als anys noranta va conquerir les places dures de pobles i ciutats. “Un dia vaig veure en una revista unes planxes de skate i em van cridar molt l’atenció”, recorda Esteve Aymà. Tant, que ell i els seus col·legues van començar a patinar a la plaça de les Franqueses del Vallès. “I mira que no en teníem ni idea!”, exclama. Però quan ets adolescent tot això importa poc. Importa més la sensació de llibertat que t’atorga lliscar sobre una planxa de fusta amb quatre rodetes. A milers de quilòmetres de distància, la polonesa Agata Zdziarska també somiava en patinar. Fins i tot va arribar a comprar-se un skate per internet, però els seus pares l’hi van fer tornar perquè valia un dineral i el seu somni va quedar aparcat a Varsòvia.

Al mercat de Nazaré, un antic poble de pescadors, els pensionistes portuguesos compren fruita i verdura mentre els pescadors jubilats fan petar la xerrada amb un cafetó al davant. I un surfista nord-americà que ha batut diversos rècords mundials assaboreix un batut de cogombre i api.

De tòpics sobre el surf n’hi ha molts. Sobre la meditació també. Però si combinem surf i meditació, són pocs els tòpics que coincideixin... Despullem-nos, doncs, dels tòpics que només serveixen per enterbolir-nos la mirada i endinsem-nos, literalment, en el mar de suggeriments i experiències que ens ofereix la pràctica del surf des de la consciència plena, o la pràctica de la consciència plena des d’una planxa de surf. Això és el que ens proposa un autor lúcid, surfista brillant, viatger infatigable i algú, per sobre de tot, empàtic i atent: l’anglès Sam Bleakley.

El surf viu un boom constant. El nombre de practicants mai ha deixat de créixer, l’afició augmenta exponencialment. Els últims 10 anys la pràctica del surf ha crescut un 3.000% i els experts creuen que falta perquè toqui sostre. L’esport s’associa a un estil de vida que va més enllà de la connexió amb el mar, la llibertat i el benestar, una filosofia que ha generat una indústria de la moda, la música, el cinema, viatges i materials amb grans marques que patrocinen els surfistes professionals. Aquests viatgen per tot el món surfejant les millors onades però els amateurs enamorats d’aquest esport tampoc estan al marge del turisme de surf.

Enrere queden els inflables que animaven les infàncies a la platja. Jocs de pales a la vora del mar, castells de sorra, bananes col·lectives, plataformes on saltar i surf aquàtic queden ‘demodés’ davant l’allau de novetats que la indústria dels ‘gadgets’ ha portat vora nostre. Aquest estiu ja és possible convertir-se en un volador Buzz Lightyear o en un explorador submarí al més pur estil Jacques Cousteau gràcies a una sèrie d'espècimens tecnològics que es deixen veure en abundància a les nostres costes. Alguns són inèdits, d’altres ja fa temps que estan en circulació, però tots tenen sorprenents prestacions dins l’aigua. Tot i que la propulsió és una de les grans apostes per estalviar esforços, també hi ha submarins individuals i opcions de veure el mar com mai fins ara. Tots requereixen el seu temps i una mica de gràcia. Us hi atreviu?

S ón les 5.47 del matí, el despertador encara no ha sonat però la primera llum es cola entre les cortines de plàstic. Deu minuts més tard, la platja de Bondi Beach, a Sydney, concentra tanta activitat com la Rambla un dissabte. A l’extrem sud de la platja, davant la icònica piscina de Bondi Icebergs, una vintena de persones s’asseuen en rotllana a la sorra. Tots van vestits amb banyadors llampants, amb collarets de flors i alguna camisa hawaiana. A la paret, alineades com atletes esperant el tret de sortida, un piló de planxes de surf de totes les mides i formes.

Tot és nou per a Tim Matley, un australià prim i ros amb un aire una mica infantil: és la primera vegada que és al nord del cercle polar àrtic, en un poble remot on hi ha tantes botigues de surf (dues) com explotacions ovines. El seu itinerari habitual consistia a fer sis mesos de surf a Austràlia i sis més a Indonèsia. Si les onades eren altes, fantàstic, però a condició que la temperatura fos més elevada. Fins aleshores no havia portat mai caputxa, ni guants ni botes en una competició. De fet, gairebé mai es posava vestits isotèrmics.

És diumenge i el sol inunda la platja de la Marina d’Aiguadolç, a Sitges. Sobre l’aigua turquesa d’aquest indret tranquil, una dotzena de nens amb autisme procuren trobar l’equilibri sobre taules de surf. Una pràctica que els seria pràcticament inviable si no fos perquè, gràcies a un projecte impulsat en aquest punt del Garraf, s’ha demostrat que els pot ajudar a combatre el trastorn. El surf, aquí, no és una activitat recreacional o d’oci més: forma part d’una iniciativa amb base terapèutica iniciada el 2016, Més que surf. Més que surf El seu objectiu no és cap altre que aconseguir “que els nens millorin a nivell de psicomotricitat, d’emocions, d’autoestima, d’autocura i de reflexos”, segons explica a l’ARA el seu coordinador, el psicòleg Adrian Esteve.