Amb el nou govern de la Generalitat s’inicia un nou cicle polític a Catalunya. Com era inevitable, aquestes primeres setmanes s’ha parlat molt dels nomenaments de consellers i alguns altres alts càrrecs i dels compromisos assumits en l’acord d’investidura entre PSC, ERC i Comuns, com el nou model de finançament singular o el traspàs de Rodalies. També s’han conegut ja algunes prioritats de govern, com un molt necessari impuls a la llei de barris, el reforç de determinades polítiques públiques o una importantíssima i urgent reforma de l’administració catalana. Tot això són bones notícies. Però hi ha un àmbit del qual ningú parla i que, en canvi, és crucial per a Catalunya: el govern Illa hauria d’impulsar un veritable projecte de regeneració democràtica catalana. Aquí explico per què és necessari i quines haurien de ser, en opinió meva, les seves claus.

Alberto Núñez Feijóo es va passar la campanya del 23-J defensant que només tenia legitimitat per governar el partit que guanyés els comicis. "No mereixo ser president si perdo les eleccions". Fins i tot va oferir firmar un pacte al candidat socialista, Pedro Sánchez, perquè es comprometessin mútuament a deixar presidir el govern al partit que guanyés les eleccions. "És el que ha passat sempre, tots els candidats més votats a Espanya han governat: Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero, Mariano Rajoy i fins i tot Pedro Sánchez. Tots han governat després de guanyar les eleccions. No hi ha cap president del govern que hagi governat després d'haver perdut les eleccions", va tornar-hi la nit del 23-J. Feijóo, però, s'oblidava de dues coses fent aquestes afirmacions: que barons populars com Isabel Díaz Ayuso havien arribat al poder sense haver guanyat les eleccions i que en un sistema proporcional, com el que regna a l'estat espanyol, és president qui reuneix més suports, independentment de qui hagi guanyat les eleccions.

Quina lliçó de democràcia que ens ha donat el Regne Unit aquest dilluns! Després de quatre dies de celebració dels setanta anys de regnat d’Elisabet II, amb una emoció difícil d’entendre des de la nostra mirada desconfiada amb la monarquia, els britànics han tingut un dilluns de política intensa, en què s’han mostrat totes les qualitats de la seva democràcia. Un primer ministre ha estat sotmès a censura per part dels diputats del seu partit, que ho van sol·licitar en cartes signades individualment fins a assolir una xifra que el membre responsable d’atendre aquestes queixes va considerar que obligava a emetre un vot explícit entre els diputats del Partit Conservador. La votació es convoca per al mateix dia i el primer ministre, Boris Johnson, la supera, però constata la magnitud de l’oposició interna. Un resultat que afebleix el Partit Conservador però que enforteix la democràcia britànica.

Només 639 persones decideixen un 51% dels vots a les eleccions al rectorat de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Aquestes són les que conformen el sector de major pes, el del professorat doctor amb vinculació permanent a la universitat. El sistema electoral divideix la comunitat universitària en quatre grans grups i pondera el seu vot. Així, el 49% restant es reparteix entre l’alumnat –que té un 25% i un cens de 13.859 persones–, la resta de docents i investigadors –que tenen un 12% i són 1.151 persones– i el personal d’administració i serveis (PAS) –que té un altre 12% i representen 626 persones. Aquest sistema, però, no és únic a la UIB, sinó que està estès a totes les universitats públiques de l’Estat, excepte a la de Sevilla, en què l’elecció depèn del claustre.

Espanya s’ha posicionat com a líder en el nombre d’afectats pel covid-19. Llegint la premsa internacional hom arriba a una conclusió inevitable: el fet es deu a una mala governança. Uns mitjans titllen la democràcia espanyola d’immadura (Bloomberg), d’altres apel·len a la confrontació visceral entre partits (BBC), etc. S’ho mirin com s’ho mirin, la conclusió és inequívoca: els que governen a Espanya (tota ella, que inclou Catalunya, per ara) no són prou competents.

En la seva intervenció davant els micròfons la nit del 21 de desembre, ja com a líder del partit més votat, Inés Arrimadas va reprendre l’antiga croada de Ciutadans contra la llei electoral. “Seguirem lluitant -va dir traient pit pels 36 diputats que el partit acabava d’obtenir-, fins i tot amb aquesta llei electoral injusta, que dona més escons a qui té menys vots”. En les últimes setmanes ha repetit la protesta, culpant el sistema de repartiment de vots, que considera massa poc proporcional, de la impossibilitat de formar una alternativa de Govern constitucionalista. En la mateixa línia, el seu partit va fer la setmana passada una proposta al Congrés per modificar la llei electoral -la mateixa a Catalunya que a l’Estat- que planteja substituir la fórmula de repartiment d’escons -la llei D’Hondt- per la denominada Sainte-Laguë, que es fa servir en països com Alemanya, Suècia o Dinamarca. Un cop fets els càlculs amb aquesta fórmula, però, Ciutadans perdria tres diputats a Catalunya. I l’independentisme conservaria la majoria absoluta.

L'assessor de Mariano Rajoy en temes electorals, Pedro Arriola, ha traslladat al cap de l'executiu espanyol i a la cúpula del PP que amb gairebé un 35% dels vots el Partit Popular tindria una majoria còmoda per governar una segona legislatura, segons han informat a Europa Press fonts populars.

Els ciutadans britànics decideixen avui en referèndum si es modifica o no l'actual sistema electoral, en un clima de divisió no només entre la societat sinó fins i tot en el si del govern. El Partit Liberal, que lidera el viceprimer ministre Nick Clegg, va posar com a condició per entrar a un executiu amb els conservadors de David Cameron la celebració d'aquest referèndum, en el qual es juga les seves aspiracions d'augmentar notablement la seva presència al Parlament.