Entre el febrer de 1935 i l'abril de 1936, Dolors Coït, una dona menuda de 21 anys, amb "uns ulls bonics, ingenus i curiosos", segons la premsa de l'època, va emmetzinar letalment cinc persones: la sogra, el marit, el cunyat, la dona del cunyat i el fill petit d'aquests dos últims. El crim va succeir a la Granja d'Escarp, un poble agrícola del Segrià que ara té un miler d'habitants, i on va créixer Anna Sàez Mateu (1969). La directora del diari Segre no només va néixer al mateix poble sinó que també va viure a la mateixa casa on van morir tres de les víctimes. "M'havien proposat altres vegades fer un llibre sobre aquests crims, però sempre havia dit que no perquè és una història documentadíssima i no m'aportava gaire cosa. Fins que em vaig adonar que connectava amb mi", explica Sàez, que acaba de publicar L'enverinadora (Pòrtic), que té com a subtítol Una assassina en sèrie rural.

Michael D. Bailey (Cleveland, 1971) és professor d'història de la Universitat d'Iowa (Estats Units) i un dels màxims experts en la cacera de bruixes que va assolar Europa entre els segles XV i XVII. Milers de persones, sobretot dones, van acabar executades acusades del fals crim de bruixeria. Bailey, que no creu en la màgia, va ser un dels fundadors de la revista acadèmica Magic, Ritual and Witchcraft, i també ha investigat a fons la història de la màgia, les creences i les supersticions. L'historiador va ser a Barcelona per inaugurar el congrés Els orígens de la cacera de bruixes a Europa, que es va celebrar a la Universitat de Barcelona (UB) per commemorar els 600 anys de les Ordinacions de les Valls d'Àneu (1424), un text jurídic català considerat pioner en la legislació contra el suposat crim de bruixeria.

Quan es pensa en el Renaixement, venen al cap El naixement de Venus de Botticelli, La Bacanal de Ticià, les pietats de Miquel Àngel, els versos de Petrarca dedicats a Laura o els noms de grans mecenes com els Mèdici. Tots ells van fer possible un nou estil i una nova manera de concebre la bellesa. Tanmateix, Jill Burke, catedràtica de cultures visuals i materials del Renaixement de la Universitat d'Edimburg, no intenta entendre ni analitzar les obres d'art, sinó que es pregunta quin efecte van tenir en les dones de l’època. Al llibre Cómo ser una mujer del Renacimiento. Mujeres, poder y el nacimiento del mito de la belleza (Crítica) fins i tot dona algunes receptes per a qui vulgui provar cosmètica renaixentista.

Per què ens atrauen els crims reals? Per què ens enganxem a les desgràcies alienes? Aquesta última dècada, el gènere del true crime s'ha popularitzat considerablement a través de plataformes audiovisuals com Netflix i HBO. A Catalunya, el programa Crims de Carles Porta ha rebentat els audímetres de TV3 i Catalunya Ràdio. El teatre tampoc ha quedat al marge d'aquesta tendència. Des del cas de Marie Colvin fins a la Manada, passant pels assassinats de James Bulger i Ana Orantes, diverses sales programen aquesta primavera espectacles sobre casos de violència reals. Assassinats, feminicidis i crims de guerra que, en la majoria de casos, serveixen per parlar de la crueltat i l'afany de poder que vertebren la societat.

A principis del 2023, la Policia Nacional va detectar que una funerària havia retirat de manera irregular un cadàver de la morgue d'un hospital de València. Estirant el fil, els agents van descobrir que el mort hauria d'haver estat enterrat a la seva localitat de residència en un sepeli municipal de beneficència, però dos treballadors d'un servei funerari havien falsificat el llibre de registre del centre i la documentació del finat per sostreure el cos de les dependències hospitalàries. Però, què van fer amb aquell cos? La investigació ha revelat que, en comptes d'enterrar-lo, els treballadors en van traslladar el cos a una universitat com si es tractés d'una donació a la ciència –perquè la facultat de medicina pugui fer-lo servir com a recurs d'estudi per als alumnes– a canvi de 1.200 euros.

Si t’agrada Crims, t’encantarà El forense, el nou programa a la plataforma 3Cat que et garanteix la triple M: mort, morbo i misteri. Una docusèrie de sis capítols on Manel Alías, l’excorresponsal a Moscou de TV3, és ara el fil conductor de les històries del forense Narcís Bardalet. Sensacionalisme de primera qualitat i, a sobre, justificat amb arguments ben arregladets perquè tinguis la convicció que mirant-ho estàs contribuint al progrés emocional de la societat: “Jo tinc la teoria que com més atrevits siguem a l’hora d’acostar-nos-hi i de parlar de la mort, més atrevits serem a l’hora de gaudir de la vida. Aquest és, de fet, un espai sobre la vida. Simplement el que fem és començar a parlar-ne pel final, per la mort”, es justifica Alías. No cal ni que us sentiu culpables. Quan us facin el primer pla d’unes laceracions a la tíbia d’una morta només heu de pensar que esteu gaudint de la vida. 

Aquells que van presenciar-ho en directe mai van poder oblidar aquell matí. Eren altres èpoques, cert. I avui en dia és lícit preguntar-se què impulsava els ciutadans a anar a veure en directe una execució. ¿Era per morbositat o era normal, en una societat on la violència estava més acceptada? Fos com fos, aquell 15 de juny del 1897 Barcelona va viure per darrer cop una execució amb públic. L’escenari va ser el pati de la presó Reina Amàlia, a l’actual plaça Folch i Torres. La major part de condemnats a mort solien demanar perdó, un cop arribava la seva darrera hora. Molts no deien res, altres resaven. Però Silvestre Lluís, el condemnat, va arribar al patíbul cridant: “Barcelonins, soc innocent!” Es va fer un silenci incòmode. Sí, hi havia una sentència que el condemnava, però aquell era un cas on més d’un es preguntava si no era una errada, sentenciar-lo a mort. Molts creien que era innocent. El botxí era Nicomedes Méndez, tot un personatge de l’època. Un home ben conegut, que aconseguia taula als millors restaurants gràcies a la fama que tenia executant persones. Un home que s’estimava la seva feina, que feia de manera teatral, ben vestit. Méndez va deixar que el Lluís cridés, i quan va ser l’hora el va executar al garrot vil. Eren les 9 del matí.

Era un dia de les Fires de Sant Narcís, a Girona. En Narcís Farró i Albert va sortir al carrer poc després de les 10 del matí, amb barret i bastó, qui sap on anava. Potser només volia estirar les cames, potser anava a fer encàrrecs. Mai va poder explicar-ho, ja que aquell 30 d’octubre del 1899 li van clavar un tret al centre de Girona, al número 9 del carrer dels Ciutadans, on ara hi ha la seu de l’alberg de joventut Cerverí. Els veïns i botiguers no van sentir el tret, ja que just en aquell moment passava el carruatge que cobria el servei entre Girona i Olot. El soroll dels cavalls i les rodes sobre el paviment de pedra va permetre a l’assassí fugir sense que ningú el perseguís, ja que ningú va adonar-se dels fets. El criminal va fugir per sota de l’arc al costat del número 9 del carrer dels Ciutadans, sense problemes. Tant les autoritats com els periodistes que van arribar al lloc dels fets inicialment no van reconèixer el cadàver i van trigar una estona a entendre que era un assassinat, ja que es va arribar a parlar de la possibilitat que hagués estat un suïcidi. El mort no portava documentació a sobre, però tampoc semblava que l’haguessin robat. Es trigaria unes hores a saber-se que la víctima era en Farró, que pocs anys abans havia estat alcalde de Girona.

Castelldefels ha canviat molt, en un segle. A finals del XIX, mirava d'esquena al mar, en part per culpa dels aiguamolls, que provocaven moltes febres entre els veïns. Amb tot just 300 habitants, era un poble dedicat a l’agricultura. Ben cert és que alguns pobles del Baix Llobregat ja anaven canviant de pell, llavors, amb l’arribada de les fàbriques, però el temps passava lentament, a Castelldefels. Però ara fa 130 anys, el 26 d’agost del 1893, la vila va patir un sotrac del qual es parlaria durant dècades. “Han estat trobats dos cadàvers a la casa rectoral de Castelldefels, al costat de l’església del castell. Eren els cossos dessagnats del capellà Jacint Orta i la seva neboda Rita Bosch. El primer havia rebut 27 punyalades i la jove tenia ferides d’escopeta i altres d’arma blanca”. En un poble de gent humil que omplia l’església, l’assassinat del seu capellà va provocar un fort impacte. La premsa barcelonina va seguir el cas, centrant-se molt en la figura d’en Jacint, quan en realitat, per entendre el cas calia parlar de la Rita.

A la porta de la casa pairal de Ca Margalef, al poble de Ginestar (Ribera d’Ebre), hi ha un cartell informatiu de l’Ajuntament on s’explica la història dels casalots preciosos de la vila construïts durant el segle XVIII, quan el comerç de tabac i cotó va fer que algunes famílies de la zona s’omplissin les butxaques. Gairebé totes aquelles elegants cases pairals han quedat buides, com passa amb Ca Margalef, convertit ara en una residència per als turistes que es pot llogar. No sempre es pot dormir en una preciosa casa barroca catalana com aquesta, amb una piscina a la part posterior, on abans hi havia les bèsties domèstiques. I no sempre pots fer nit a l’escenari d’un crim terrible que va fer córrer rius de tinta a finals del segle XIX.

¿Recordeu el Ramon Serra i Monclús? ¿El policia de Barcelona que va reclutar lladres per crear la temuda ronda d’en Tarrés, un grup protegit per les autoritats que cometia delictes i feia la feina bruta a l’Estat, assassinant i espantant? Doncs el Serra havia aconseguit un bon càrrec gràcies a la seva feina a l’hora de resoldre el conegut com el segrest dels lladres del pou, un cas que va fer parlar molt a mitjans del segle XIX a Sants. Fins fa poc, encara et podies trobar pels carrers del barri alguna persona gran a qui els seus pares li havien explicat tot el que es va viure en aquells dies del 1848.

Crims suma un nou format. 3Cat, la marca que engloba els mitjans públics de Catalunya, ha anunciat que l'espai de true crime de Carles Porta tindrà el seu propi videojoc, que sortirà al mercat el febrer del 2024 arran de l'estrena de la cinquena temporada del programa. El nou format de Crims és la primera pedra del pla de la corporació per entrar en un mercat que considera "estratègic" perquè un de cada dos catalans es declara consumidor de videojocs. Des de la corporació consideren essencial tenir continguts propis per "aportar els valors de 3Cat a la dimensió dels videojocs".

Morbid (morbós) és un dels podcasts més seguits dels Estats Units. La tècnica d’autòpsies Alaina Urquhart (Boston, 1985) n’és una de les creadores i ha debutat amb la novel·la El carnisser i l’ocell (Columna / Planeta), una història entre el thriller i el terror psicològic que ofereix al lector posar-se alhora en la pell d’una metgessa forense i d’un assassí en sèrie. Ja n'ha venut més de 70.000 còpies, s'ha traduït a unes quantes llengües i fins i tot n'estan preparant una sèrie. La traducció al català és de Sabina Galí i Eugènia Bertran.

Centenars de persones van anar desfilant el 6 de juliol del 1851 per un pis del número 8 del carrer Unió, a tocar de la Rambla, per veure el cadàver de Francesc de Paula Cuello, un polític republicà assassinat feia poc. La ciutat s’havia despertat plena de crespons negres als balcons per retre homenatge a la víctima, un enemic declarat de la reina Isabel II i la monarquia. Les cantonades eren plenes de militars i policies, atents per si es produïen aldarulls. Cuello havia perdut la vida en un misteriós atac nocturn la nit de Sant Joan, quan el van cosir a ganivetades en un carreró del barri de Sant Pere. I per la ciutat s’havia anat escampant el rumor que deia que els assassins treballaven per a la policia. Van ser alguns dels companys de lluita de Cuello els qui van baixar el cos fins al carrer, on va començar una desfilada amb el taüt descobert perquè la gent pogués veure el difunt. El seguici va enfilar la Rambla fins al carrer Ferran, va passar per la plaça Sant Jaume i després va anar cap al carrer Escudellers i va fer la volta fins a creuar la porta del Mar, perquè llavors Barcelona encara tenia muralles. Es dirigien al cementiri vell, el del Poblenou, Davant la tomba, milers de persones van escoltar el discurs d’Abdó Terrades, que també va llegir uns versos d’Anselm Clavé. Terrades era un empordanès que va patir exilis i empresonaments per defensar els mateixos ideals que Cuello. Un batalló de l’exèrcit ho vigilava tot, de lluny.

Al número 21 del carrer Unió de Barcelona ja no hi viu ningú. Ara és un bloc d’apartaments turístics, tot l’edifici sencer, de dalt a baix. És un d’aquells blocs on el soroll de les rodetes de les maletes ressona per les escales cada dia. Si es mira l’edifici des de la vorera del davant, on hi ha una font antiga, s’observa algun detall arquitectònic als pisos superiors que recorda l’època en què era un palauet propietat dels Parella, una família d’origen francès que havia fet fortuna a Catalunya. Quines habitacions més boniques devia tenir llavors l’edifici, quan la baronessa Dolors Parella i Fivaller hi passava sovint per veure el seu germà, que hi vivia. A mitjans del segle XIX, el carrer Unió encara era ple de petits palauets de famílies amb diners, les mateixes que anirien marxant cap a l’Eixample les dècades següents, decidides a abandonar el centre de la ciutat un cop es van enderrocar les muralles.

La veu narradora de La Antártida del amor (Nórdica) és una dona que ha estat brutalment assassinada. L'han esquarterat i parla des del bosc on l'han enterrat. A l'escriptora sueca Sara Stridsberg (Solna, 1972) no li interessa explicar qui l'ha matat, ni per què ni com. La protagonista absoluta de la novel·la és la víctima, una dona que ha patit pèrdues importants, prostituta i addicta, que puja a un cotxe i desapareix. Amb la boca plena de terra recorda els qui ha estimat i els qui l'estimen. "Hi ha també molt d'amor i de llum a la novel·la", diu Stridsberg, que va publicar el 2004 la seva primera novel·la, Happy Sally, on explicava la gesta de la primera escandinava que va creuar nedant el canal de la Mànega. Dos anys després parlava a La facultad de sueños (Nórdica) de Valerie Solanas, la feminista que va disparar a Andy Warhol, i amb Beckomberga: oda a mi familia (2014, Nórdica) va obtenir el Premi de Literatura de la Unió Europea.

Tura Soler i Jordi Grau acabaven de presentar a Girona el seu llibre Sense càstig: deu crims impunes (La Campana) quan, enmig del públic, es va aixecar Josep Corvera i, demanant el torn de paraula, va deixar la sala glaçada quan va explicar que sabia qui havia assassinat el seu pare i qui ho havia encarregat, el 1984. "Haurem de fer un altre llibre", li va respondre Grau. L'empresari Josep Corvera, conegut com el Rei de les Pinyes, va ser assassinat a trets un llunyà 1 d'octubre del 1984 mentre dinava amb més empresaris al restaurant Mas Solà de Santa Coloma de Farners. Un crim mai resolt, com els que omplen les pàgines del llibre que han escrit aquests dos periodistes. "Fent el llibre, ens ha acabat arribant informació nova d'algun dels casos", admet Soler.

La història que explicaré ha seduït a Carles Porta i hauria entusiasmat a Umberto Eco: qui no recorda El nom de la rosa? Els fets que ara m'ocupen van passar fa 670 anys a les nostres terres.

"Aquí veureu la diferència entre el món miserable dels furts famèlics i l'alta societat, on els crims anaven per altres camins, es matava molt i es guanyaven molts milions", anuncia Andreu Martín, que amb una llarguíssima i prolífica trajectòria com a escriptor de novel·la negra comissaria l'exposició Crim i delicte, que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya fins al 26 de febrer. L'exposició retrata una època, la postguerra espanyola, a través de la delinqüència, però també mostra com actuava una policia amb pocs recursos: "Quan els preguntaves si tenien ordinadors se n'enreien, ni tan sols tenien cotxes", assegura Martín. "Era una policia que perseguia i castigava, paranoica", afegeix l'escriptor.