"Quan creiem que escrivim les nostres lectures, en realitat estem escrivint la nostra vida", llegim a Canon de cámara oscura (Seix Barral), la nova novel·la d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948). El llibre, explicat per algú que podria ser un androide –el primer que s'incorpora a la literatura vilamatiana–, ens endinsa en 48 hores d'escriptura obsessiva, motivada pel record d'un escriptor mort i la confecció d'un cànon literari confegit a partir de fragments escollits a l'atzar d'autors com Robert Walser, Franz Kafka, Joseph Roth i Carlo Emilio Gadda.

L'escriptora i editora Rosa Regàs ha mort als 90 anys a casa seva a Llofriu, poques setmanes després de presentar el seu últim llibre, Un llegat (Navona), en què repassava una llarga vida plena d'èxits professionals, entre els quals destaquen el premi Planeta amb La canción de Dorotea (2001) i el premi Biblioteca Breve amb Música de cámara (2013), però també el rellevant paper en editorials com Seix Barral i La Gaya Ciencia i la participació en el grup d'intel·lectuals conegut com la Gauche Divine, del qual era un dels seus integrants més icònics.

En els contes de George Saunders no s'hi entra: s’hi irromp. L’efecte s’assembla força a la primera vegada que entràvem a Twitter, quan semblava que érem en una sala plena de gent on tothom cridava molt. La cacofonia que provoquen les veus múltiples, de personatges o de narradors (o les dues coses alhora), és un dels recursos que més li agrada utilitzar a l’escriptor nord-americà per començar les històries in medias res, sense facilitar cap mena de presentació de res ni de ningú, com un seguit de notes apressades d’escriptura, detalls incoherents que exigeixen una lectura atenta i activa. Al cap de poc es dissipa la boira i ens topem amb un mur, al bell mig del qual hi ha penjat un mirall negre amb una inscripció dissuasiva: el futur no pinta bé, i si et mires en aquest mirall, el veuràs, perquè el futur segurament ets tu ara mateix.

Paul Auster sap com transmetre als lectors la incertesa del seu present des de la primera pàgina de la melancòlica i lluminosa Baumgartner (Edicions 62/Seix Barral; traducció catalana d'Ernest Riera). El protagonista de la novel·la, un professor universitari de filosofia de 70 anys, primer es crema una mà a la cuina i, poc després, mentre acompanya cap al soterrani el noi que li ha de fer la lectura del comptador de la llum, cau escales avall i acaba estès a terra, derrotat. Seymour Baumgartner és un home que comença a experimentar la fragilitat del cos i la proximitat de la fi de la vida intel·lectual. Vidu des de fa una dècada, continua sumant dies i llibres a la seva existència encara que no hagi superat la mort de la dona, la traductora i escriptora inèdita Anna Blume. Encara continua comunicant-s'hi, despert i en somnis.

"Les dones de la meva generació ens vam criar amb por, autoodi i un gran sentiment de culpa", recorda Rosario Villajos. Nascuda a Còrdova el 1978, a La educación física explica la història d'una noia de 16 anys que, tot i no compartir vivències amb l'autora, hauria pogut ser ella. "Si et tocaven el cul era culpa teva perquè portaves faldilles –continua–. Et deien que els nois tenien la libido més alta, que no es podien refrenar... En aquella època m'avergonyien les noies que cridaven als concerts d'Alejandro Sanz. Ara he canviat d'opinió: era la seva manera de mostrar el desig sexual. També en tenien, però no per això anaven fotent mà indiscriminadament".

George Saunders (Texas, 1958) sempre sap com sorprendre els lectors. L'autor de Deu de desembre (Edicions de 1984 / Alfabia, 2014) i Lincoln al bardo (Edicions de 1984 / Seix Barral, 2018) publica ara un relat commovedor narrat des del punt de vista d'una guineu. Zorro 8 (Seix Barral, 2022) ha estat traduït –amb tots els errors pertinents– per Javier Calvo. Saunders atén l'ARA des de Syracuse, on dona classes d'escriptura creativa a la universitat, dies després d'haver llançat als Estats Units el seu nou recull de relats, Liberation day.

Seix Barral publicarà el maig del 2023 un debut literari que ha fet molt de soroll a la Fira del Llibre de Frankfurt d'enguany. La mala costumbre, de la dramaturga, escriptora i historiadora Alana S. Portero (Madrid, 1978), no només es podrà llegir en castellà en un dels segells més importants de Grupo Planeta, sinó que la seva agent, la menorquina Maria Cardona Serra, ja l'ha venut a cinc llengües més. La contractació més sonada és la de HarperVia, segell de Harper Collins, que publicarà en anglès aquesta història d'iniciació d'una jove trans a la capital espanyola dels anys 80 i 90. Per aconseguir-ne els drets, l'editorial ha pagat un avançament de sis xifres.

Els lectors d'Enrique Vila-Matas (Barcelona, 1948) estan acostumats a la seva literatura doblement viatgera: sovint, els seus protagonistes es desplacen lluny de casa, però el periple que plantegen és, a més d'exterior, interior. A Montevideo (Seix Barral), el narrador comença recordant uns anys a París –amb la intenció d'escriure'n un assaig sobre l'estil literari–, i poc després, en un congrés a Cascais, s'adona que no sap com continuar. De quina manera podrà fugir del seu bloqueig creatiu? La novel·la ofereix una resposta enginyosa, juganera i profunda a aquesta pregunta, entrellaçant literatura, art i vida.

"He sigut molt treballadora des de joveneta", admet l'escriptora mexicana Elena Poniatowska, que acaba de publicar El amante polaco (Seix Barral), la seva novel·la més ambiciosa, de gairebé 900 pàgines. Ha calgut que escrigués milers d'articles, desenes de contes i unes quantes novel·les abans de decidir-se a abordar la seva vida a partir de la d'un avantpassat seu, Stanisław Poniatowski (1732-1798), el rei Estanislau II, l'últim que va tenir Polònia.

Si no fos breu, potser la literatura de Juan Rulfo no ens atrauria tant, ni la de Harper Lee, ni la de Gabriel Ferrater. Per què escriuen tan poc, els bons? Per desencís o perquè ja ho han dit tot? No sabem quin d'aquests motius va ser el cas de María Luisa Bombal (1910-1980), ploma gasiva amb la quantitat i generosa amb la qualitat.

"Enamorar-te implica deixar que algú et fiqui a dins del seu cap i et converteixi en una melodia inventada. Et transformes tu i es transforma l'altre. I no necessàriament és un procés positiu: l'amor és un monstre que potser mai no arribem a entendre". Agustín Fernández Mallo parla de la seva última novel·la, un artefacte híbrid entre narració, pensament i lirisme que porta per títol El libro de todos los amores i que acaba de publicar Seix Barral. El llibre està protagonitzat per una parella instal·lada a Venècia en algun moment del segle XXI. "Ella és escriptora, i ell professor de llatí que passa un any sabàtic: són els escollits per assistir a la fi del món que coneixem i per sobreviure'l –explica–. Em va semblar que Venècia era el lloc ideal perquè és una ciutat invertida: les construccions de pedra s'aixequen al damunt de fonaments vegetals, milers de troncs clavats. L'amor és una mica com Venècia: sembla tan sòlid com els palaus venecians, però penja d'un fil, és feble".

Quan va acabar d'escriure 4,3,2,1 (Edicions 62), un repte esgotador que consistia a explorar quatre trames alternatives en la vida d'un protagonista, Archie Ferguson, en gairebé nou-centes planes i que vencia el lector per KO, Paul Auster va confessar que se sentia esgotat i buit. Per refer-se, primer com un joc i després com una obsessió impacient, va invertir mesos a rellegir tota l'obra literària i periodística de Stephen Crane, a més de totes les biografies i estudis que en va trobar. Tot plegat és a l'origen de La llama inmortal de Stephen Crane (Seix Barral), nou-centes planes més d'aquest Auster madur i facundiós, que ha escrit un text per ser llegit sense presses sobre un jove que va viure amb pressa i es va consumir com una flamarada.

"No s'acabarà fins que parlem": aquest és l'adhesiu que en Rami Elhanan porta a la seva moto. En Rami ha perdut una filla, l'Abir, víctima d'un atemptat terrorista als 13 anys, i va a trobar-se amb un amic, en Bassam Aramin. A ell també li han matat una filla, la Smadar: un soldat de l'exèrcit israelià li va disparar un tret al cap quan tenia només 10 anys.

"Prometo que, a partir d'ara, s'han acabat els llibres llargs", diu Paul Auster amb un somriure des de casa seva, a Brooklyn. A La llama inmortal de Stephen Crane (Seix Barral) -que no es publicarà als Estats Units fins a finals d'octubre-, l'escriptor nord-americà ha necessitat un miler de pàgines per reivindicar la vida i obra d'un autor que ha passat a la història de la literatura per una novel·la breu, La insígnia roja del coratge, publicada el 1895.

Una noia de 17 anys, la Rosa, i el seu xicot pugen a un Ford Fiesta a Plasencia, on han crescut i s’han enamorat, per anar a Portugal i poder avortar. Volen passar la vida junts, però són massa joves per ser pares. Abans d’arribar a la clínica tenen un accident, ell mor i ella canvia de plans i decideix tenir el fill. És una història real que l’escriptor i guionista Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) va sentir en una terrassa d’un bar. En comptes d’investigar o de preguntar què se’n va fer de la noia i el seu fill, Martínez de Pisón va decidir imaginar les vides que haurien pogut tenir i el resultat és la novel·la Fin de temporada (Seix Barral).

Amb Siri Hustvedt no es pot seguir un guió preconcebut. La riquesa de matisos de les seves respostes obliga a reconfigurar la conversa a cada moment. Mitja hora amb ella és poca cosa, no tant pel que no ha dit durant l’entrevista sinó per tot el que podria haver afegit en cas d’haver disposat de més minuts. “No et preocupis si t’han quedat preguntes per fer –diu–. Com a dona jo sempre m’he hagut de preparar més del compte”. Hustvedt presenta un nou recull d’assajos, 'La dona que mira els homes que miren les dones' (Edicions 62 / Seix Barral), i demà viurà el seu primer Sant Jordi a Barcelona.

La prosa d’Erri De Luca s’ha descrit infinitat de vegades com a poètica, encara que l’autor no hi estigui d’acord. “En comptes de ser poètica, la meva prosa és concentrada i densa -va dir ahir abans de llançar una de les seves eficaces metàfores-. És com un pou d’aigua marina del qual s’ha evaporat el líquid i només en queda la sal. L’escriptura és el residu de la vida que hi ha passat”. A simple vista, l’aparença d’Erri De Luca (Nàpols, 1950) és fràgil, però es tracta només d’un miratge, igual que el lirisme de la seva literatura.

Eduardo Mendoza ha passat un dia d’emocions fortes, però conserva la serenor i tranquil·litat habituals. Despenja el telèfon amb un tímid “Hola?”, com si no s’acabés de creure -encara que acabi de guanyar el Cervantes- que un altre periodista li vol fer unes quantes preguntes.

“Totes les meves novel·les estan fetes de fragments de memòria: així, tant el meu investigador com el policia, la model o la senyoreta Westinghouse són jo”, explica Eduardo Mendoza amb una mitja rialla i els ulls pràcticament tancats en un dels escenaris del seu últim llibre, la Pedrera. El seu investigador anònim, protagonista d’ El secreto de la modelo extraviada (Seix Barral) i de quatre novel·les més, passa bona part de la vida en un manicomi. El policia, l’inspector Flores, té una fixació psicòtica pel protagonista de la saga. I la senyoreta Westinghouse canvia la Guàrdia Civil pel transvestisme durant bona part de la novel·la, i encara patirà una altra transformació “feixistoide”. Així són els personatges que hereten característiques de Mendoza: “Sóc un autor que porta els tatuatges i el gamberrisme per dins”, afirma.

Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) explica en la seva última novel·la, 'La buena reputación' (Seix Barral), la història de la comunitat jueva de Melilla, "una ciutat que mereixia ser explicada" i que "condensa la pròpia història del segle XX". La novel·la se situa a la ciutat del nord d'Àfrica, on un matrimoni mixte format pel jueu Samuel i la catòlica Mercedes contemplen amb preocupació el futur de les seves dues filles davant la imminent descolonització del Marroc i el retorn dels espanyols del Protectorat a la Península.