Un dels objectius de la Fundació Catalunya La Pedrera, presidida per Marta Lacambra, és contribuir a fer de Barcelona una ciutat de grans exposicions, d'aquelles que generen cues. En els últims anys n'ha dedicat a artistes consagrats com Jaume Plensa, Miquel Barceló i Antonio López, i el 2026 continuarà en aquesta línia amb una exposició sobre els pintors nabís, cabdals en el pas de l'impressionisme a les primeres avantguardes, i una altra de l'alemany Anselm Kiefer (Donaueschingen, 1945), considerat com un dels grans mestres del segle XX. "Crec que aquests projectes ens situen com a gran institució internacionalment", afirma Marga Viza, la directora de l'àrea de cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera. "En la nostra recerca d'excel·lència i de continguts de primer nivell artístic, l'any que ve tocarem el cel", subratlla Viza.

Àlex Susanna (Barcelona, 1957), escriptor i gestor cultural, anirà la setmana que ve a París a inaugurar una exposició a la galeria Dina Vierny sobre la sensualitat en Aristides Maillol. El càncer no l’atura. Torna a escriure i llegir. En aquesta conversa repassa la seva trajectòria. I opina sobre el present i el futur cultural.

Està en una vitrina, just al principi de l'exposició, entrant a mà dreta. És una peça petita, fràgil, però la més emblemàtica i coneguda de tota la seva producció de ceràmica. Es diu Pinnochio mort i, segons explica ell mateix, segurament és la primera ceràmica que va fer. Fa trenta anys, el 1994, Miquel Barceló era a Mali, al país dogon, durant molts anys la seva tercera casa, i estava neguitós perquè la pols del desert es mesclava amb els pigments i no el deixava pintar. Es va adaptar a les circumstàncies. Va aprendre de les dones dogones, que allà són les ceramistes, l'art de mesclar l'argila amb la palla, els excrements d'animals i les restes esmicolats d'altres ceràmiques, i després el de coure les peces en uns forns de llenya de no gaire temperatura, cosa que les fa fràgils i efímeres. "Vaig dedicar més temps a pastar l'argila, a amassar-la, a tornar-la a pastar, que a modelar-la. Després vaig poder fer un cap de mort. Aleshores em vaig adonar que s'havia encongit i hi vaig afegir el nas. Una amiga em va dir que les mentides sobreviuen a la mort". És un autoretrat, diu.

La Pedrera ha fet història a Barcelona organitzant a la ciutat la primera gran retrospectiva d'Antonio López (Tomelloso, 1936). L'artista ha fet 87 anys, però no perd pistonada, també més enllà de l'art. "L'home està en una situació difícil –adverteix–. Som molts, amb moltes necessitats i no estem molt ben governats. No ens governen els millors. L'home està acabant amb moltes coses. Abans no podia fer res contra la natura i ara pot destruir la vida. L'art és preciós per a qui ens agrada, però queda en segon pla". La mostra inclou unes vuitanta obres, entre dibuixos, pintures i escultures, una de les quals és la vista de Barcelona des del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que va començar l’any passat.

Amb un operatiu amb aires de superproducció ha aparegut aquest dissabte al matí al terrat de la Pedrera la gran escultura de Jaume Plensa Silent music IV, una de les vuit peces monumentals de l’artista que s'instal·laran a l’edifici amb motiu de l’exposició que obrirà les portes el 31 de març, titulada Jaume Plensa. Poesia del silenci. Es tracta d’un dels característics homes a la gatzoneta de l'artista, en aquest cas fet amb notes musicals, com si fos "la memòria d'un so, d'una música", diu el mateix Jaume Plensa.

Les cases de la burgesia barcelonina de l'època modernista acostumen a portar el nom del propietari. Però a vegades el nom que ha arribat fins avui no és el que pertoca. La professora d’història de l’art de la Universitat de Barcelona (UB) Teresa M. Sala i l’historiador i bibliotecari Ramon Anglada, també de la UB, revelen que la Casa Fuster, actualment l’Hotel Casa Fuster, s’hauria de dir com la propietària del solar i la promotora de l’habitatge, Consol Fabra de Fuster, després de trobar que el mateix arquitecte de la casa, Lluís Domènech i Montaner, va escriure “Casa de Doña Consuelo Fabra de Fuster” en els plànols, conservats a l’Arxiu Contemporani de l’Ajuntament de Barcelona.

La creació del Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca en ple franquisme va ser un fet insòlit: en lloc de les administracions o una fundació, el va endegar un artista, Fernando Zóbel (1924-1984), per exposar-hi la seva col·lecció d’artistes catalans i espanyols icònics com Antoni Tàpies, Antonio Saura, Rafael Canogar, Pablo Palazuelo, Eduardo Chillida i José Guerrero. El projecte de Zóbel va sorgir “en els marges de la cultura oficial del franquisme”, recorda Manuel Fontán del Junco, el director de Museus i Exposicions de la Fundació Juan March, la institució de la qual depèn el museu des de l’any 1980, quan Zóbel va donar la seva col·lecció de dibuix, pintura, escultura i gravats, la seva biblioteca, els seus diaris i més de cent trenta quaderns d’anotacions. 

Les experiències de realitat augmentada són cada vegada més habituals en els edificis patrimonials, així que no és fàcil deixar-les passar per alt perquè es corre el risc de quedar enrere. A la Pedrera hi arriben ara amb La Pedrera magical vision, una proposta pionera i al mateix temps “subtil i poètica”, com diu la directora general de la Fundació Catalunya La Pedrera, Marta Lacambra. La Pedrera magical vision és la primera visita cultural de l'Estat que fa servir la tecnologia de les ulleres hologràfiques Microsoft HoloLens 2 i permet que els visitants puguin interactuar amb l’edifici i fer sortir pètals de flors de mil i un colors acariciant una paret. També poden construir un arc catenari amb maons i descobrir alguns dels secrets i curiositats en un reguitzell de zepelins evocadors dels que sortien a les burles de l’edifici, com ara que Maria Schneider i Jack Nicholson van rodar a la Pedrera unes escenes de la pel·lícula de Michelangelo Antonioni El reporter (1975). I que entre els veïns històrics de l’edifici hi ha el notari Ramon Maria Roca Sastre i els seus fills, el pintor Josep Roca Sastre i la periodista i escriptora Elvira Roca Sastre. “El nostre objectiu és construir experiències per oferir noves mirades al voltant de l’art, la bellesa i el patrimoni”, explica Lacambra sobre una iniciativa que és fruit de la col·laboració de la fundació amb la nova divisió Laie Culture Experience i que té un preu de 18 euros.

La Barcelona de fa un segle era una ciutat moderna i cosmopolita que des del principi del segle estava immersa en un procés de modernització i expansió en què l'obra de Gaudí, en aquell moment centrat exclusivament en la Sagrada Família, tenia un paper capital. Fem un viatge al passat a través de les imatges d'alguns dels indrets i monuments més importants de la ciutat per veure com s'han transformat en cent anys.

La fira de videoart Loop hi ha sortit guanyant molt amb el canvi de seu a la Pedrera. La pandèmia ha imposat una davallada de les 40 galeries que hi havia a l’Hotel Almanac Barcelona el 2019, però la visita guanya en qualitat, i més encara per endinsar-se en unes vint peces que prenen el pols a l’actualitat abordant qüestions candents com la violència racial, la gentrificació, el Brexit i els reptes ecològics. Fins i tot la pel·lícula de Patrícia Dauder sobre un poble de les Açores que va quedar sepultat per la cendra d’un volcà als anys 50 pren una nova dimensió mentre el volcà de La Palma segueix en actiu. Es pot veure a l’espai de la galeria Project SD, que debuta a la fira.

El covid ha posat contra les cordes les cases museu més importants de Barcelona: han hagut de reduir l'aforament a un terç i sobretot han perdut el públic turista, que podia arribar fins a un 95% del total. "Durant els mesos de juliol, agost i setembre venien unes 1.500 persones cada dia, i ara en venen unes 100", afirmen des del Palau Güell. Les mateixes fonts asseguren que són "una rara avis", perquè a diferència de la resta de cases museu són un equipament públic, gestionat per la Diputació de Barcelona. Precisament per això han pogut seguir oberts amb tan poc públic en un temps tan difícil. "Vam poder posar totes les mesures de seguretat i això ens va facilitar obrir al juny. I ara tenim més personal d'atenció al client que abans. El que no hem fet és una campanya de publicitat. La teníem programada i la vam aturar, perquè des de l'administració pública es diu que el millor és quedar-se a casa perquè torna a haver-hi rebrots".

A la fotografia Four heads, feta a Nova York el 1954 per William Klein (Nova York, 1928), hi vibra el formigueig d'una gran metròpolis: hi ha una dona jueva, una afroamericana, un policia irlandès i un home llatinoamericà. A la imatge hi manca una mica l'aire, i els quatre rostres sembla que estiguin a punt de sortir del marc. Klein fotografia tan de prop, amb un objectiu de 28 mil·límetres, que l'epidermis de la dona es confon amb el gra de la pel·lícula. "A Nova York, Klein troba el seu llenguatge fotogràfic i es carrega totes les convencions, fa coses que no estaven previstes i en lloc de mantenir la distància se submergeix en la massa", diu Raphaëlle Stopin, que ha comissariat William Klein. Manifest. L'exposició es pot veure fins al 5 de juliol a la Pedrera i ha estat produïda per la Fundació Catalunya - la Pedrera i la Fundació Telefónica. A l'emblemàtic edifici de Gaudí s'hi exposen més de 200 peces de l'obra pictòrica, fotogràfica, gràfica i cinematogràfica de Klein, que aquest dijous, amb 92 anys, ha assistit a la inauguració.

Per a l'artista nord-americà Bill Viola, a qui la Pedrera dedica l'exposició Miralls de l'invisible, el poder de l'art i dels museus es troba en el fet que poden trencar amb la lògica capitalista del temps productiu: "Hem de reclamar el temps per ell mateix –va dir Bill Viola en una entrevista–. Hem de tornar-nos el temps per permetre que la nostra consciència respiri i les nostres ments aclaparades estiguin en calma i silenci". Per aconseguir-ho, a més de visitar Miralls de l'invisible, la Pedrera, el Palau de la Música i el Liceu han sumat esforços per organitzar aquest dimecres una Nit Bill Viola entre les sis de la tarda i la una de la matinada, els protagonistes de la qual seran les obres de la mostra i algunes altres de gran format, com L'ascensió de Tristany i L'ascensió d'Isolda, provinents de l'escenografia d'una producció de l'òpera Tristany i Isolda de Wagner dirigida per Peter Sellars.

L'escriptor António Lobo Antunes, una de les veus més destacades de les lletres en llengua portuguesa, ha visitat Barcelona per presentar la novel·la De la naturaleza de los dioses (Random House) i participar en el cicle Converses a la Pedrera. "A Barcelona em sento com a casa i hi tinc molts amics", ha dit durant la roda de premsa prèvia a la xerrada. Amics com ara Juan Marsé, Anna Maria Moix o Carmen Balsells. "Hi ha dues coses que valen la pena en aquesta vida, l'amor i l'amistat, la resta és una merda", ha etzibat.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i la Fundació Junta Constructora de la Sagrada Família amplien la seva col·laboració: els responsables del temple han dipositat al museu un conjunt de bancs i armaris que estaven al vestíbul del pis noble de la Pedrera. Aquestes peces van estar exposades a la Casa Museu Gaudí, però ara estaven desmuntades i emmagatzemades. Es podran veure a les sales d’art modern del MNAC després de ser restaurades. El nou dipòsit coincideix amb la renovació per deu anys més de l’altre dipòsit que la junta va fer al museu, coincidint amb la nova presentació del MNAC de l’art dels segles XIX i XX.

Una dona camina per la Rue de la Paix de París. Amb el barret enfonsat fins a les celles i un abric gruixut, es refugia del fred sense perdre l’elegància. El fotògraf Gabriel Cualladó (Massanassa, 1925 - Madrid, 2003) va caçar-la d’imprevist, en una instantània on ella està gairebé a punt de sortir de l’enquadrament de la imatge. Una foscor densa i profunda oculta la cara de la dona i la dota d’una presència gairebé fantasmagòrica. La negror també omple la resta de la fotografia i es converteix en una altra protagonista de la instantània.

No s’hi val a estar-se quiet. Aquesta condició es nota de seguida, gairebé com un instint. Sense el moviment, peces com el Duomo centro rosso de Jesús Rafael Soto són objectes inanimats que reposen a terra i a les parets de la Pedrera. Però fent només unes passes a la dreta o a l’esquerra, cada obra es transforma en una festa visual efímera i infinita. El Duomo de Soto, per exemple, és una cúpula feta de varetes negres i vermelles clavades sobre una superfície blanca. Amb el simple gest de voltar l’obra, el xoc de colors crea una vibració òptica hipnòtica i pròpia del cinetisme més enlluernador.

L’escriptor i guionista Emmanuel Carrère (París, 1957) explica que quan ha de fer un reportatge, sigui per encàrrec o per decisió pròpia, dedica la primera setmana a aquells que, a priori, considera que li són més afins, i els dies següents s’acosta a les persones amb qui no comparteix pràcticament res. “Una bona part del reportatge consisteix a allunyar-nos de la nostra base natural -assegurava ahir a la Pedrera Carrère-. La virtut del reportatge és que et permet allunyar-te de tu mateix”. A la trentena d’articles escrits entre 1990 i 2015 que aplega a Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama), Carrère fa aquest exercici perquè intenta escoltar moltes veus i explora terrenys i vides tràgiques que li són estranyes, però la seva mirada i ironia són molt presents (sempre escriu en primera persona) a cada línia.

La prosa d’Erri De Luca s’ha descrit infinitat de vegades com a poètica, encara que l’autor no hi estigui d’acord. “En comptes de ser poètica, la meva prosa és concentrada i densa -va dir ahir abans de llançar una de les seves eficaces metàfores-. És com un pou d’aigua marina del qual s’ha evaporat el líquid i només en queda la sal. L’escriptura és el residu de la vida que hi ha passat”. A simple vista, l’aparença d’Erri De Luca (Nàpols, 1950) és fràgil, però es tracta només d’un miratge, igual que el lirisme de la seva literatura.