Al començar aquesta sèrie de gloriosos articles vaig expressar clarament la meva intenció de fixar un to, un tarannà, un posat, un esperit que pels volts del juliol ja seria el dominant: l’atàvica tendència del català a remugar. L’afició del principatí a queixar-se d’un tot indefinit ha estat un aspecte que li va passar per alt a Vicens Vives i que Ferrater Mora no va arribar a copsar. Cap dels grans pensadors de la pàtria ha dedicat estudis a l’essència rondinaire del país. Amb la notable i enlluernadora excepció de Joan Capri, esclar.

Ara ja ho saben, estimats lectors: el teletreball no ha sigut un pintoresc episodi en les seves vides. És molt probable que l’hagin de menester altra vegada després que cap de les mesures enraonades, proporcionals i eficients de la nostra constel·lació d’administracions hagi pogut controlar aquest virus que la calor havia de matar. Un servidor de vostès, que fa més de setze anys que, entre altres modalitats de feina, faig això de quedar-me a casa per escriure, soc vingut a aquestes planes per provar de donar alguns consells als neòfits que potser d’aquí una setmana tornaran a la seva oficina domèstica abans coneguda com a quarto de planxar.

A la Bíblia no hi surt. Amb tot el respecte pels que creuen que el text bíblic és paraula revelada, només faltaria,però hi ha dues coses que aquest any han estat tràgicament relacionades i sorprenentment no surten a la Bíblia. Una, immensament gran, i l’altra, immensament petita: la Xina i els microorganismes. Tot i que alguns comentaristes encara avui insisteixen que el passatge d’ Isaïes 49:12 on es parla de la terra de Sinim es refereix a la Xina, el cert és que en cap moment apareix cap referència als fills del cel, ni tan sols quan Déu va fer confuses les llengües als homes (tot i ser el xinès, en aquest sentit, un dels seus èxits més incontestables).

Agafeu tots els Seats 600 que encara queden i porteu-los a desballestar. Agafeu tots els fonògrafs, ràdios de galena i tocadiscos i porteu-los sense excepció al punt verd. ¿I aquelles pinturotes romàniques analògiques sense definició i amb un nombre baíxissim de píxels? Delete! Esborrar. Oi que no us agradaria? Oi que sempre sortiria algú dient que si el patrimoni, que si la memòria, que si conservar el passat i que no se què o no sé quantos? Doncs per què no ens deixeu viure en pau a nosaltres? Per què no permeteu que ens quedem tranquil·lament als anys noranta sense fer hacking ni hatering a ningú?

Mira que hi ha motius per fer manifestacions aquest estiu. Doncs ja ho veuen, a la capital del Reino, com en altres racons d’aquesta Terra plana que habitem, el motiu de la protesta era la conspiració de moda. Aquella que va des de Bill Gates fins al xip 5G i des de la guerra bacteriològica xinesa fins al control social del govern comunista de Sánchez. Jo, els hi confesso, soc un fidel seguidor i molt partidari del món de la conspiranoia. De fet, em sembla inconcebible i poc rigorós provar d’explicar qualsevol societat moderna sense tenir en compte les explicacions alternatives a les versions oficials. Les conspiranoies són una versió popular, kitsch en ocasions, poètica en d’altres, de contrapoder a unes administracions omnímodes. De deep states gegantins i de megacorporacions que deixarien en ridícul el Doctor No, Moonraker i Lex Luthor plegats si mai haguessin constituït una cooperativa del sector criminal.

"Amb això de la guerra i de la pluja, dissabte passat va ser un dia d’allò més depriment per al club de criquet de Catford”. Així descrivia un periodista del Catford Journal la jornada esportiva del 14 d’agost del 1914, quan l’Imperi Britànic portava deu dies de guerra i la previsió de politòlegs tertulians i tuitaires de l’època era que el conflicte seria breu i irrellevant.

Mare de Déu! Quina insurrecció fumadora! Des del març fins avui, la població ha anat entomant tota mena de restriccions i catàstrofes en nom de la higiene social i el bé comú.Confinar-se, no portar la canalla a escola o deixar d’exercir el dret inalienable a ser creuerista… Un a un, els que crèiem sòlids beneficis de la societat del malestar benestant han anat desapareixent entre iròniques resignacions i esclats remugaires però, ai las!, arriba la prohibició de fumar al carrer i, com quan Esquilache va voler prohibir les capes llargues, el motí ha esclatat amb gran virulència.

Llegeixo una piulada de l’Albert Loreta (seguiu-lo: és imperatiu) sorprenent:“Quina sensació més agradable quan una persona que fa anys que ha mort apareix al Telegram perquè han reciclat el seu número de mòbil!”. Aclarim, per als que no estiguin ficats en el Procés, que Telegram és un sistema de xat molt encriptat. En Lloreta m’explica la piulada. Es veu que a un amic seu, de sobte, se li va afegir al Telegram el seu avi Ramon. L’alegria va donar pas a l’astorament: feia anys que era mort.

M'he tret la barba. Són aquelles coses que es fan a l’estiu per la gracieta. En general, els homes que van afaitats a la feina es deixen la barba durant l’agost de la mateixa manera que es descorden tres botons de la camisa, per semblar més artistes, més virils, més Russell Crowe a Gladiator (tot i que molts acaben més a prop del Tom Hanks de Nàufrag o del Jeff Bridges d’ El gran Lebowski ).

Els parlava en l’anterior columna sobre llibres i segurament que molts de vostès han optat per la novel·la negra per amenitzar els tediosos dies lluny de les seves estimulants feines i dels savis consells dels seus caps.

Quina dèria ens ha agafat ara amb els llibres, eh? Sembla com si ens agradés llegir i tot, mare meva. Amb la cosa de la videoconferència i que el teu cap veiés casa teva, el llibre ha esdevingut el complement perfecte per a l’outfit domèstic de la pandèmia. Fins i tot hi ha el rumor que diu que es van disparar les vendes a Amazon d’un fons de fotografia, un llençol de polièster, que reproduïa una senyorial biblioteca d’ attrezzo. I d’aquí ve la sospita sobre si l’aclaparador tou de llibres que mostren els tertulians són llibres de pega o el fruit decantat d’una passió persistent pel coneixement, que també podria ser.

Que existeix una lluita estètica i moral entre les tofes hipsters i les persones no és cap secret. I on més es nota és en l’hora i la manera de menjar. Si veieu algú amorrat a un perol de pinso (en diuen quinoa i els hi treuen de la boca als pobles andins) com si fos un alliberat del Vietcong, segur que té mútua i tres places de pàrquing. Els seus restaurants semblen decorats d’ El raïm de la ira en versió escolar. Caixes de fruita de fusta com a taules, cadires o armariets. Galledes de ferro per posar el pa i regadores per servir el vi. Envasos per guardar melmelada com a gots i, com a parament de taula, restes de construcció d’una teulada.

Abans teníem rei. Cada any, per aquestes dates, ja teníem coronat un rei de l’estiu. Una figura indiscutible que ocupava l’imaginari de les festes majors que ens feia ballar (bé, o moure el got a la barra) des dels quiosquets de platja. Era el cabdill que signava la cançó definitiva, imposant-se a milers de tornades sobre biquinis, grups amb coreografies o exconcursants de realities curulls de bòtox i anabolitzant. Només en podia quedar un! Aquella ineludible tonada lligava els nostres amors, experiències i ressaques als seus versos random per a la resta de les nostres vides.

Ja som a l’agost i en circumstàncies normals molts subscriptors estarien llegint el diari des de continents llunyans i ciutats estranyes. Perquè ja em disculparan, però últimament molts de vostès han agafat l’impertinent costum de viatjar. Viatjar molt. I, cosa que és pitjor, lluny. Un costum que el confinament a què el planeta ha sotmès els habitants del Regne d’Espanya potser modificarà a fi de bé. Serà una situació que als ciutadans d’ordre que passem les vacances allà on Déu ens donà el néixer agrairem molt. I també ho agrairà la cohesió social, no es pensin! Sobretot perquè la gran diferència, la gran separació entre ciutadans en aquesta comèdia de món on tots creiem ser classe mitjana, no és pas el sou, és el quilometratge.

Avui hi ha una disciplina que ostenta el monopoli de l’interès. Ni música, ni cinema ni novel·la. La pulsió cultural, l’econòmica i l’estètica i totes les necessitats d’estatus, esnobisme i pedanteria les satisfà una sola cosa: el menjar. Diluïdes les velles disciplines acadèmiques, s’ha de saber de menjar. Dissolts els plans revolucionaris, s’ha d’organitzar la visita al gastrobar. Perduda l’adrenalina del mercat de valors dels 90, has d’invertir en menjar. Mal vist el chic contestatari que tenien el sexe, les drogues i el rock’n’roll, per viure al límit la dosi és de cupcake. El menjar (gastronomia en diuen els tècnics) s’exhibeix arreu però, sobretot, triomfa en format audiovisual.

Ara estem a la fase de culpa. Culpes petites i culpes a l’engròs. Busquem si la culpa ha sigut dels joves i les seves hormones, si la culpa és d’aquesta mania que té el proletariat d’anar a treballar en transport públic o si la culpa és d’en Simón, d’en Torra o de monsenyor l’arquebisbe. No es preocupin, espolsar-se les culpes col·lectives assenyalant un sol culpable és el comportament més antic, estès i tal vegada més sedant que té qualsevol societat.

Em va cridar l’atenció la notícia que el company Enric Borràs, director de l’Ara Balears, va publicar la setmana passada sobre com un model de robot de fer feines valencià li passava els plànols dels nostres pisos al gegant asiàtic Alibaba mentre escombrava. Va ser en un altre punt dels Països Catalans on es va saber què hi havia sota la catifa. L’informàtic mallorquí Joan Massanet és soci d’una empresa de ciberseguretat, cosa que segur que omple d’orgull família i amics. Però tan diligent és a l’hora d’encriptar com mandra li fa passar la granera. Així que es va interessar per un d’aquests ovnis que abdueixen el borrissol i va adquirir legalment un model Conga 4090, que és fabricat a València per l’empresa Cecotec.

En una gloriosa piulada marca de la casa, en Francesc Ribera Titot va resumir la decisió de l’executiu efectiu del Principat sobre aquesta mesura de tancar pubs i discoteques. Deia: “I arriba el dia del triomf, en què allò que has estat fent tota la vida, de cop, ho fa el govern”. Tancar discoteques (un cierrabarras, en castellà) era un ofici molt utilitzat i cobejat en aquells anys de finals del segle XX i principis del present en què les relacions personals eren analògiques i la saviesa venia només de l’experiència i no pas de la titulació homologada. In illo tempore, ser dels valents que eren capaços de suportar el moment en què encenien els llums de qualsevol local era, certament, un mèrit.

De totes les frases fetes que omplen, saturen i ofeguen l’arribada d’oxigen a tots nosaltres, columnistes, opinadors i tertulians, una de les que fa més ràbia (més que el tret al peu i les portes al camp) és aquesta que diu que una cosa o persona “ha vingut per quedar-se”.

S'hi han fixat? Avui en dia, gràcies als algoritmes, els oligopolis i la banca global tenim unes facilitats de pagament que no haurien somiat mai ni els serfs feudals més explotats. Oh! Quanta facilitat! Pots pagar amb pràcticament qualsevol part del teu cos: la cara, la retina, els dits o la veu. Pots pagar des de qualsevol andròmina. Des d’un mòbil, un cotxe, un altaveu o una nevera. I, esclar, pots pagar amb targeta qualsevol cosa. Fins i tot alguns pidolaires de la Xina porten mòbils capaços de recollir l’almoina a través d’aplicacions de pagament. Fa anys que països molt partidaris del control social com Suècia ja treballen per igualar i garantir el dret de tots els éssers humans a poder pagar amb facilitat. No fa gaire, el PSOE també ens avisava que aviat (quan passi la pandèmia, la reconstrucció, la nova bombolla i el pròxim crac i s’acabi l’AVE) Espanya seria una d’aquestes cashless societies. O, dit en bell catalanesc, un lloc sense efectiu.