Qui és el millor director del que portem del segle XXI? Segons la llista publicada pel diari de The New York Times, Christopher Nolan, si més no perquè és el més representat, amb cinc títols, entre les 100 millors pel·lícules estrenades des del 2020 (el diari nord-americà considera que el segle XXI comença el 2000 en comptes del 2001). Els cinc films que han triat de Nolan ocupen els llocs 28, 53, 62, 65 i 89. Si es prioritza la posició en el rànquing, potser tenen més valor les quatre pel·lícules que hi surten de Paul Thomas Anderson (3, 25, 42 i 56), dels germans Ethan i Joel Coen (6, 36, 76 i 83) i d'Alfonso Cuarón (13, 18, 46 i 97). Tanmateix, cap d'aquests cineastes encapçala la llista elaborada amb les votacions de més de 500 personalitats del món del cinema. El número 1 és per a Paràsits, del sud-coreà Bong Joon-ho, del qual hi ha un altre títol al rànquing: Memories of murder (crònica d’un assassí en sèrie).

El teatre Principal d’Inca acull aquest dijous a la sala annexa la projecció de la pel·lícula Una historia verdadera, de David Lynch, que tindrà una presentació de la filmografia i la figura de Lynch a càrrec del director del teatre Principal d’Inca Miquel Àngel Raió. Amb aquesta projecció l’Associació de Cinema d’Inca i Comarca (ACIC) ret homenatge al cineasta americà que va morir el passat 16 de gener a 78 anys.

El mateix dia que va morir el director de cinema David Lynch, el 15 de gener, vaig rebre una nota de condol gens irònica d'un estudiant. Suposo que quan vam analitzar la pel·lícula Carretera perduda (1997) poc abans de Nadal la meva admiració per Lynch i la seva obra va quedar clara (no cal ser una vídua desconsolada per merèixer un "t'acompanyo en el sentiment"). La mort de Lynch coincideix amb la resurrecció institucional de Donald Trump. Lynch va morir amb 78 anys, l'edat que té Trump ara. Tots dos van néixer als Estats Units el 1946: Lynch al gener i Trump al juny. Els seus orígens no són el Regne Unit o Irlanda, sinó la Finlàndia de parla sueca en el cas de Lynch, i Alemanya, concretament Renània, en el de Trump. Més enllà d'això, tot són diferències. Lynch va néixer a l'Amèrica profunda, a Montana, en el si d'una família de classe mitjana, mentre que Trump és un novaiorquès fill de pare milionari. Etcètera. En aquest article m'agradaria fer alguns apunts sobre la seva relació amb Europa, que resulta antagònica.

El prodigi de l'art és que, de sobte, algú altre expressa allò que tu saps i sents profundament i ho expressa d'una manera que no esperaves. És relativament infreqüent que això passi, i quan passa, l'experiència és incomparable. Amb les seves pel·lícules, David Lynch va aconseguir dur a la pantalla allò que molts hem sentit, somiat, intuït, temut o volgut i probablement no hauríem trobat mai la manera de dir-ho. La discussió o el retret sobre si les pel·lícules de David Lynch “s'entenen” o no és ociosa. Bona part de la nostra vida –el que fem, el que diem, el que ens passa pel cap de dir o de fer, el que desitgem, allò que tenim al pensament però que rebutgem, el que ens aporten la imaginació i el somni– té ben poc a veure, o res, amb el pensament racional. Amb els ensenyaments del surrealisme francès ben interioritzats i païts (a part de moltes altres tradicions cinematogràfiques, teatrals, artístiques i literàries) el cinema lynchià es fa càrrec d'aquesta part no racional de les nostres vides, i ens la posa davant dels ulls a plena llum del dia. Algunes de les pel·lícules de David Lynch, com Eraserhead, L'home elefant, Vellut blau, Carretera perduda o Mulholland Drive, o la sèrie televisiva Twin Peaks i el seu submon, desenvolupat en múltiples seqüeles, són cims artístics que romandran sens dubte en la història del cinema, mal que pesi als seus detractors. Els films de David Lynch desprenen una fascinació duradora perquè parlen justament de coses que ens importen. No tan sols de la nostra vida in-, sub- o supraconscient, sinó també de la bellesa. Del riure. Del sexe. Del crim, de la violència, de la por i del mal. De l'espant, del crit. De l'estupidesa, de la ira. Una altra vegada, de la bellesa. I, finalment, de la bondat i l'amor. Un film seu que mereix menció a part és The straight story (en català, Una història de debò): Lynch ofereix aquí un relat que és tot ell un cant a la bondat i a la capacitat que tenim també els humans de fer-nos bé els uns als altres. Tan real és això com el contrari, ve a dir-nos David Lynch. De forma ben clara i entenedora, per cert.

Les reaccions a la mort de David Lynch són el millor homenatge possible "al cineasta més influent dels últims cinquanta anys", tal com diu la crítica cinematogràfica Eulàlia Iglesias, que també recorda l'impacte i la penetració de l'univers lynchià en la cultura popular. La majoria dels comentaris, a banda de l'agraïment, reflecteixen la fascinació que tanta gent ha sentit davant les seves pel·lícules, o simplement davant alguna de les imatges de les seves pel·lícules.

D'ençà que ahir es va fer pública la mort de David Lynch, han estat molts els actors i directors que han recordat el genial creador. Una de les darreres persones a expressar la tristesa per la mort de Lynch ha estat Isabella Rossellini, la seva exparella i protagonista de Vellut blau, una de les pel·lícules més icòniques del director. En una publicació feta a Instagram, la filla d'Ingrid Bergman i Roberto Rossellini ha compartit una foto recent amb qui va ser la seva parella durant quatre anys. "L'estimava tant. Gràcies pels vostres missatges afectuosos", diu el text que acompanya la imatge.

David Lynch, el cineasta nord-americà creador d'obres mestres com Vellut blau, Mulholland Drive o la sèrie Twin Peaks, ha mort als 78 anys, segons ha informat el seu compte oficial de Facebook: "Amb una gran pena, la seva família anunciem la mort de l'home i l'artista David Lynch. [...] Hi ha un gran buit en el món ara que no està entre nosaltres. Però com diria ell: «Mireu el dònut, no el forat»". L'estiu passat, Lynch va anunciar que patia un emfisema pulmonar crònic que li impedia treballar fora de casa, però va dir que no pensava retirar-se mai.

El compositor nord-americà Angelo Badalamenti ha mort aquest diumenge als 85 anys, segons ha informat la família. Conegut sobretot per bandes sonores tan icòniques com la de la sèrie Twin Peaks, la música de Badalamenti està estretament lligada al cinema de David Lynch. "És un geni de la música, un home amb una capacitat única per convertir en música sentiments i conceptes abstractes", deia el cineasta. De fet, és difícil imaginar bona part del cinema de Lynch sense l'element misteriós que hi aportava la música d'aquest compositor nascut a Nova York el 1937, sovint en una cruïlla entre el minimalisme i el jazz amb desenvolupaments melòdics molt especials.

La cantant nord-americana Julee Cruise ha mort als 65 anys a causa d'un lupus eritematós sistèmic que li havien diagnosticat el 2018, segons ha informat el seu marit, l'editor Edward Grinnan, a Facebook. "Ha deixat aquest regne segons els seus propis termes. Sense penediments. Ara està en pau", ha escrit Grinnan, que s'ha acomiadat posant la cançó Roam de The B-52's, el grup amb el qual ella va cantar als anys noranta en substitució de la vocalista Cindy Wilson. La veu de Cruise estarà lligada eternament al cineasta David Lynch, sobretot a les cançons Falling i The Nightingale, de la banda sonora de Twin Peaks, sèrie de culte de la dècada dels 90 on l'assassinat de Laura Palmer motivava una investigació policial que s'anava fent progressivament esotèrica.

El Festival de Sitges està ultimant els detalls de la 53a edició, que es desenvoluparà entre el 8 i el 18 d'octubre en un format híbrid entre presencial i virtual a causa de la pandèmia del coronavirus. El certamen concedirà –a distància– el Gran Premi Honorífic al director nord-americà David Lynch, un nom fonamental del cinema de les últimes quatre dècades, responsable de fites com Vellut blau, Twin Peaks, Mulholland Drive i L'home elefant, de qual es projectarà a Sitges una còpia remasteritzada. A més, aquest dilluns també ha confirmat les pel·lícules que completen la programació d'enguany, entre les quals hi ha Possessor, de Brandon Cronenberg; Wendy, de Benh Zeitlin, i Baby, de Juanma Bajo Ulloa.

Angelo Badalamenti, el compositor responsable les bandes sonores de 'Blue Velvet' i 'Mulholland Drive', de David Lynch, ha anunciat que s'encarregarà de la música de la nova versió de la sèrie 'Twin Peaks', dirigida pel mateix Lynch. Badalamenti ja s'havia encarregat de posar banda sonora a la sèrie original i va guanyar un Grammy el 1990 pel seu tema, segons informa el diari anglès 'The Guardian'.

'Mad men', la sèrie dels publicistes més ambiciosos de Madison Avenue, ha dit adéu als seus seguidors després de set temporades. El seu creador, Mathew Weiner, recorda les 10 pel·lícules que el van inspirar per crear la identitat i l'estil inconfusible dels protagonistes d'aquesta sèrie que, entre d'altres, ha guanyat quatre premis Emmy a la millor sèrie de drama i tres Globus d'Or a la millor sèrie de televisió en la categoria de drama.

Les il·lusions dels milions de fans de 'Twin Peaks' han rebut un cop fort aquest dilluns. David Lynch ha anunciat a través del seu Twitter que no dirigirà la nova versió de la mítica sèrie, que havia de tornar a les pantalles produïda pel canal Showtime el 2016. El cineasta s'ha desvinculat del projecte "després d'un any i quatre mesos de negociacions" amb el canal. "Marxo perquè no m'han ofert prou diners per fer el guió de la manera que jo sentia que necessitava fer-se", ha explicat el director.

'Twin Peaks', la mítica sèrie creada per David Lynch i Mark Frost, tornarà a les pantalles el 2016. Però abans, Frost s'encarregarà de narrar els fets ocorreguts entre el final de la sèrie original i el començament de la nova etapa en un llibre. Segons la descripció de l'editorial Macmillan, 'The Secret Lives of Twin Peaks' revelarà "què ha passat a la icònica ciutat duran el últims 25 anys" i també "una mirada profunda al misteri central que la sèrie només va abordar de forma tangencial".

Més de set mil pàgines