L’arquitecta Olga Felip (Girona, 1980) fa servir la paraula tempo durant la conversa, per com el covid va provocar una aturada en les obres d’un barri cultural a Londres que van projectar amb altres estudis i per com, malgrat tot, se sent “força positiva” amb les expectatives dels pròxims mesos. Però sobretot la fa servir per explicar com, malgrat que la professió d’arquitecta és molt absorbent, manté una amistat “molt constant” amb Anna Vila des de la llar d’infants. “És la meva primera amistat, si vaig als records d’infància, és la primera amiga que em ve al cap”, afirma Olga Felip. Les dues amigues van estudiar plegades a primària i secundària fins que van anar a la universitat i els seus camins es van dividir: l’una va entrar a l’Escola d’Arquitectura de la UPC i l’altra a la Facultat de Biologia de la UB. “El tempo de les nostres vides va agafar ritmes diferents, però sempre vam mantenir el contacte i ens vam anar veient”, explica. Quan es troben, els agrada passar temps juntes, no els cal fer res especial. “Ens trobem simplement per estar juntes i compartir el que ens va passant a la vida”. A més de l’amistat que les uneix, l’Anna és el “pal de paller” del grup que formen amb dues amigues més, la Didi i la Berta. “Ens intentem trobar almenys per l’aniversari de cadascuna i mantenir aquest contacte és, almenys per a mi, molt necessari”, explica. Durant els mesos de l’estat d’alarma es van trobar telemàticament. “Potser fins i tot vam fer meets amb més freqüència del que fèiem normalment, perquè han sigut moments molt difícils”.

Al dramaturg Marc Rosich li va costar acceptar la proposta de l’ARA: no volia que amb la tria d’amistats que implica aquesta secció quedessin fora altres membres de la seva “segona família”, com diu ell mateix. Així que a més de la productora teatral de La Brutal, Mireia Farrarons, i l’actriu de la companyia Parking Shakespeare Ester Cort, amb les quals apareix a la fotografia, cal afegir-hi molts més noms: “Hi ha els històrics Íngrid Marín i Jordi Andújar, que conec des que fèiem teatre amateur; els amics de l’ànima Sergio Fioravanti i Juan Antonio García Oliver, que són dos dels meus grans crítics. També actors amb qui tens vincles forts com Roberto G. Alonso i Oriol Genís, i els també dramaturgs Marilia Samper i Llàtzer Garcia”, explica. “La meva amiga dramaturga Victoria Szpunberg em diria: « Eres un promiscuo, tienes demasiados buenos amigos. Estoy muy celosa, tienes más mejores amigos que yo »”, subratlla.

Molts dels amics de qui parla Marcel·lí Antúnez també són artistes: recorda “els vincles emotius forts”, com diu ell mateix, amb el desaparegut Carles Santos i els lligams que ha forjat amb l’australià d’origen grec Stelarc, famós perquè es va implantar una tercera orella en un braç, en els festivals on han coincidint al llarg dels anys. També parla de Carlus Padrissa i Pera Tantiñá, amb qui va fundar La Fura dels Baus. Entre tots ells vol posar en relleu l’amistat que manté viva amb Sergi Caballero i Pau Nubiola, perquè el fruit del seu treball al col·lectiu Los Rinos es pot veure per primera vegada en públic a l’exposició del Macba Acció. Una història provisional dels 90. “Tenim una amistat una mica enamoradissa, va ser com un amor a primer vista -explica Antúnez-. Acostumem a veure’ns un parell o tres de cops a l’any -explica-, o més. Cadascú ha tingut vides diferents que s’han desenvolupat per camins que ningú s’esperava en aquell moment. El Sergi va fer el Sónar just després de deixar Los Rinos, i també ha fet una marca de vins a Mallorca, 4kilos; i el Pau va marxar a viure als Estats Units dos anys després, i va estar casat amb una dona d’allà i fent vida d’artista i pintor”.

L’artista Santi Moix viu entre Nova York i Barcelona i veu la parella d’amics que formen Josep Ribas i Roser Tiana com “una casa”, afirma. “Amb els anys que no he estat vivint aquí i que no venia amb la freqüència amb què ho faig ara, de sobte és com si m’estiguessin esperant. Amb el Josep i la Roser he tingut la sensació d’una casa que t’està esperant”, explica. Roser Tiana presideix una destacada agència de comunicació i relacions públiques i Josep Ribas és el subdirector general d’Universitats. “El meu lligam amb ells ve de quan era molt petit, de l’etapa de l’escoltisme. També compartim una casa al Pirineu, i entre els dos fan una combinació perfecta”, explica Moix. Del Josep destaca “el silenci i una ironia especial, és un gran observador i molt somiador”, mentre que creu que la Roser “està enfadada amb el món, viu de la queixa contínua”. També creu que és “una força de la naturalesa amb una gran curiositat, i té molta por d’adormir-se”. En la fotografia que il·lustra aquestes línies són a l’absis de l’església de Saurí, que Moix va pintar fa pocs anys, i també s’han trobat a Nova York. “M’han vingut a veure en els moments bons i en els que a vegades estàs més fràgil. Són persones que et marquen el paisatge del lloc d’on vens i el del lloc on ets, i t’ajuden a créixer”, explica. “Són una victòria de l’amor”, subratlla.

Pujar al cim del món, com ha fet l’alpinista Ferran Latorre, el primer català a fer els 14 cims de 8.000 metres, deu ser una d’aquelles ocasions en què un no pot evitar preguntar-se sobre el perquè de tot plegat. Però Ferran Latorre té un interlocutor de luxe per parlar de qüestions existencials i de l’origen de l’univers, el físic i doctor en mecànica computacional i matemàtica aplicada per la UPC Oriol Guasch. “L’admiro i l’envejo per tot un seguit de coses que ell ha arribat a entendre i jo no”, afirma Ferran Latorre de qui considera el seu millor amic. “Soc molt pesat i li pregunto molts cops per què som aquí i com són el món i l’Univers”, subratlla. Ferran Latorre també va estudiar una carrera científica, enginyeria industrial, però es penedeix de no haver fet la mateixa carrera que el seu amic, que actualment és catedràtic a La Salle, i aprofundir en els seus coneixements científics.

L’amistat que uneix les actrius Sílvia Marsó, Carme Elias i Carme Sansa s’ha consolidat al llarg dels més de 20 anys que fa que dura, però es va forjar al voltant d’un element líquid i fugisser, ja que es van conèixer amb motiu de la sèrie de TV3 Dones d’aigua, en què van interpretar tres dones que heretaven unes termes. “Vam agafar tanta complicitat perquè la sèrie es va gravar al balneari Termes Montbrió, perquè els nostres personatges l’heretaven d’una dona que no coneixien, i estàvem tot el dia ficades a les habitacions de cadascuna, a la piscina…”, afirma Sílvia Marsó. “Estudiàvem juntes -explica-, dinàvem i sopàvem juntes, ens ho vam passar molt bé durant el rodatge”, subratlla. Amb Carme Elias havia coincidit abans al programa de Guillermo Summers i Ignacio Salas Y sin embargo te quiero, però no havien intimat tant, mentre que amb Carme Sansa hi coincidirà a la tardor al TNC a les ordres de Xavier Albertí al muntatge L’emperadriu del Paral·lel. I les diferents edats es van convertir en un valor afegit. “Tenim la peculiaritat que ens portem 10 anys cadascuna, i això ens va fer pensar que som de tres generacions diferents, però ens va demostrar que podem tenir la mateixa amistat i la mateixa complicitat que si tinguéssim la mateixa. Això passa molt a la nostra professió, no és tan habitual a fora”. Sílvia Marsó té una gran estima per la feina de les seves amigues i també nodreixen el seu desig de seguir aprenent: “Sempre que actuen vaig a veure-les, perquè aprenc molt d’elles com a actriu, són molt bones actrius”, explica.

Les amistats que ha triat l’actor Jordi Vidal no són ni dues ni tres, sinó tots els amics amb qui manté el contacte des dels anys de preescolar, i els amics dels amics que es van afegir a la colla més endavant durant els anys universitaris: “Vam estudiar en una escola concertada, des del parvulari fins a COU –afirma Vidal–. Anàvem a l’Escola del Clot, som els del Clot, i ens seguim veient, encara que no amb la mateixa freqüència que quan teníem 20 anys”. I se segueix sorprenent cada vegada que veu la fotografia que il·lustra aquest article, perquè és d’una barbacoa que va organitzar per a ells tres setmanes abans de l’esclat de l’estat d’alarma, quan encara no calia afegir adjectius a la normalitat.

«Diuen les velles llengües que al llarg de la vida, de companys i companyes se'n tenen molts, però que les veritables amistats es poden comptar amb els dits de les mans.

Jordi Arilla i Nani Roma han compartit 19 edicions del Dakar, des que el primer es va convertir en el mànager del pilot de Folgueroles l’any 2001. “Ell va ser la persona que em va venir a buscar per fer l’equip Repsol Movistar, i en aquests 20 anys s’ha convertit, també, en un amic”, explica Nani Roma. Durant tot aquest temps han viscut experiències de tots colors. Les victòries dels anys 2004 (en motos) i 2014 (en cotxes) els van portar moments de gran felicitat, però també han patit algunes situacions dramàtiques: etapes d’extrema duresa al desert, problemes mecànics de tot tipus, i sobretot les caigudes i accidents tan habituals en el ral·li més exigent del món. L’últim ensurt important va ser en el Dakar de fa un parell d’anys, quan el pilot va quedar inconscient, amb el peu a sobre de l’accelerador, i el seu cotxe va fer diverses voltes de campana. “En el nostre esport, vius situacions molt extremes. Hi ha dies de lesions, d’hospitals... i compartir tot això enforteix les relacions”. A les dificultats purament tècniques de la prova s’hi suma una forta pressió, ja que en només dues setmanes de competició els pilots han de demostrar als seus equips i patrocinadors que ha valgut la pena apostar per ells. “Quan guanyes, tothom vol estar amb tu, tothom et pica l’esquena i totes les marques volen aparèixer al costat del teu nom; ara bé, quan no guanyes, de sobte mires enrere i només et queden els amics de veritat. I el Jordi sempre ha estat allà, en els bons i en els mals moments”.

La cantautora manacorina Joana Gomila està establerta entre Mallorca i Barcelona, on presentarà el nou disc, Paradís, el 20 d’octubre a L’Auditori, després de fer-ho pocs dies abans en la pròxima edició de la Fira Mediterrània de Manresa. La seva amiga Xisca Matamales va ser una de les assistents al primer concert del disc al Teatre Principal de Palma i és una presència constant en la seva vida. “És una amistat que sempre ha estat allà, fins i tot hem pogut estar períodes molt llargs sense telefonar-nos i sense dir-nos res, però quan ens tornam a trobar és com si ens haguéssim vist el dia abans -afirma Joana Gomila-. És una amistat tranquil·la, com una carrera de fons”, explica.

El president de Metges Sense Fronteres, David Noguera, i l’empresari Amadeu Monsó, són amics des de l’adolescència. Enguany fa 30 anys que ho són. “Les amistats més llargues són les que ens permeten parlar de com evolucionem i com la mateixa amistat es modula al llarg del temps -afirma David Noguera-. Soc de Girona. Ens vam conèixer a l’institut i vam fer una cosa molt gironina, que és la colla. Érem una dotzena d’amics. Vam començar compartint escola i després caps de setmana, i vam començar a sortir de festa plegats i a imaginar-nos el futur”. Precisament, Monsó, després de fer estudis de Turisme, va encaminar la seva trajectòria professional cap al món de l’oci nocturn. “És una patum de la nit gironina. És popular a Girona perquè ha tingut i té locals de moda com El Salero i Lola”. I a vegades va treballar per al seu amic. “Quan estudiava medicina feia de guàrdia de seguretat perquè era una feina molt compatible amb la carrera. Em va ajudar a pagar-me-la”. Fins i tot hi va treballar quan era metge. “La primera nit de Cap d’Any que jo era metge em van oferir 25.000 pessetes per fer la guàrdia de l’Hospital d’Olot, i l’Amadeu me’n va oferir 60.000 per fer de cap de seguretat d’una festa, així que li vaig dir al director de l’hospital que, malgrat el meu títol, me’n tornava al món de la seguretat durant una nit”.

L’amistat entre Xavi de la Iglesia i Vassil Lambrinov està feta a prova del tràfec de les vides d’artistes que porten al capdavant de Blaumut. “He passat moltes hores de la meva vida amb el Vassil”, afirma Xavi de la Iglesia. El Vassil forma part de la meva vida, és com un germà per a mi”, subratlla. La seva relació és prou forta perquè no necessitin oxigenar-se. “Quan vam acabar la gira del disc anterior, com que havíem encadenat tres treballs, vam parar el novembre del 2018 i pocs mesos després vam marxar de viatge a Nova York amb les nostres parelles”, afirma. Curiosament l’origen d’aquesta amistat es troba en un lloc molt allunyat d’un local d’assaig o un escenari: una habitació d’hospital. “Van operar el meu pare -diu De la Iglesia-, i es va acabar fent amic del company d’habitació. Li va explicar que el seu fill feia música i el seu company li va dir que el seu nebot també i que un dia l’aniria a veure”. Però Lambrinov no és el nebot d’aquest home. De la Iglesia va conèixer un contrabaixista de l’Orquestra Simfònica Julià Carbonell de les Terres de Lleida, Sergi Gubert. Van posar els temes que estaven component en comú i Lambrinov va ser convidat a tocar el violí en un enregistrament. Així va ser com, fa gairebé 20 anys, De la Iglesia i Lambrinov es van conèixer. “Amb el Vassil vam tenir molt de feeling personal i vam començar a col·laborar com a músics. “Jo tenia temes meus i ell tenia ganes d’experimentar i de gravar sense cap pretensió, així que ens vam anar fent molt amics. Qui ens havia de dir que seria la llavor de Blaumut”.

Laura Gost ja sap que, quan sigui el seu aniversari, potser no rebrà cap regal de l’Esperança. La seva amiga, cinc anys més gran que ella, acostuma a comprar-li regals però després s’oblida de donar-los-hi. “Els va acumulant a casa i fins que, de cop i volta, es presenta amb 10 paquets. Són els regals de Nadal, de l’aniversari, d’un viatge... Aquell dia és una festa”, explica Gost. Més enllà d’aquesta anècdota, per a l’escriptora i guionista poder comptar amb l’Esperança a la seva vida és, ja per si sol, un regal. “La nostra relació es basa en l’empatia i la complicitat absolutes. L’Esperança és sempre un refugi balsàmic contra les convencions i les pressions socials, que em recorda amb un punt d’humor i molta sensatesa que he de seguir el meu camí, el que triï jo”, assenyala Gost.

L’any de TvBoy -pseudònim artístic de Salvatore Benintende- va ser el 2018. Una intervenció seva apareguda als carrers de Roma, en què es veia Matteo Salvini i Luigi Di Maio fent-se un petó, li va comportar diverses denúncies de la policia, però també va col·locar la seva obra en el centre del debat polític en un país que contemplava amb perplexitat l’acord entre els líders de la Lliga i del Moviment 5 Estrelles per formar govern. “En aquells moments estava una mica perdut, perquè havia tingut un gran ressò mediàtic i no podia assumir tota la feina que m’estava sortint”, explica. Va ser llavors quan, casualment, va aparèixer en la seva vida l’Angelo Casa. “Ell era a Barcelona assistint a una fira i em va venir a veure al taller. Em va encarregar un quadre basat en L’últim sopar de Leonardo da Vinci, que a ell li encantava, i al cap de poc ens vam retrobar a Nàpols”.

L’Institut del Teatre va unir la Pepa Plana i la Noël Olivé a finals dels anys 80. Les dues actrius havien deixat els pobles natals respectius per instal·lar-se a Barcelona i estudiar interpretació. En aquella etapa de joventut no només compartien classes, sinó també pis. “Ens vam fer molt col·legues. Fins i tot vam decidir viatjar juntes en autoestop i vam arribar fins a Berlín”, recorda Plana. Però quan la seva etapa formativa va acabar, els camins de les dues intèrprets es van anar allunyant. “Després de l’Institut del Teatre tothom es busca la vida com pot. Vaig començar a viatjar i a muntar companyies, i em vaig deixar de veure amb els companys de promoció, entre els quals hi havia la Noël”, explica la pallassa, guardonada amb el Premi Nacional de Cultura.

Janet Sanz recorda sovint els estius de la seva infància a Tamarit de Llitera, el poble d’Osca on va créixer. Allà hi té el grup d’amics de tota la vida, un grup d’unes quinze persones a qui encara ara les uneix el lligam immutable d’haver-se fet grans en un mateix paisatge. “Ens lliga la història de créixer junts, les festes majors, els concerts, les sortides al Pirineu aragonès…”

Ambiciones, emesa el 1998 a Antena 3, narrava la història de dues famílies, els Quiroga i els Teros, propietaris d’un gran grup periodístic. L’argument va ser escrit específicament per Corín Tellado, l’autora més llegida en castellà després de Cervantes i artífex de més de 4.000 novel·les. La sèrie, recorda l’escriptora i guionista Laia Aguilar, no va passar a la història per la seva qualitat, però va ser la primera feina que va fer com a guionista i, a més, hi va conèixer la seva amiga Anna Manso. “Va ser la persona que em va donar els meus primers consells per fer guions: «Benvinguda a la selva, aquí començaràs a endurir-te», em va dir”.

Fa tants anys que l’escriptora Maria Barbal coneix la seva amiga Montse que ni tan sols recorda com es van conèixer. Però totes dues vivien a Tremp, i s’imagina que van coincidir en alguna banda d’aquest municipi del Pallars Jussà. El que sí que recorda és que una de les coses que més els agradava fer era visitar la Joana, una antiga mestra de la Montse.

La primera impressió que la Judit Neddermann va tenir de la Clara Peya no va ser bona, i dir el contrari seria mentir. Es van conèixer amb 17 anys en una classe d’arranjaments al Taller de Músics. Neddermann venia de Vilassar de Mar, i aquells primers dies encara tenia la sensació de ser “una noia de poble” que se’n va a la ciutat i es troba que la gent “porta un altre rotllo”. Amb la Clara Peya, diu, li va explotar el cap. “Feia moltes preguntes a classe, i ho feia quan li donava la gana. Jo pensava: «¿Aquesta noia de què va, dient el que li passa pel cap en tot moment?»”. Ho reconeix sense embuts: Peya li va caure “regular”. Fins que, un dia, a la sortida de classe, es van posar a parlar.

Blanca Llum Vidal va conèixer la seva amiga Laia Bergadà a l’escola bressol dels seus fills, a Vallvidrera, sense saber que vivien a tan sols uns carrers de distància. Mentre esperaven els nens sempre xerraven una estona, i aviat van intercanviar els números de mòbil. Sense que cap de les dues ho hagués vist a venir, Vidal i Bergadà van començar a tenir converses molt llargues per WhatsApp. “Gairebé podria dir-se que eren cartes”, recorda la poeta.