L'any 2015 la periodista francoiraniana Delphine Minoui, que durant 25 anys ha cobert els conflictes de l'Orient Mitjà, va descobrir a través de Facebook una història fascinant que "simbolitzava la revolució pacífica siriana", els que es van quedar a defensar el país després de la Primavera Àrab del 2011. Una colla de joves de Darayya, una ciutat a prop de Damasc, s'havien dedicat a recollir llibres prohibits de les cases bombardejades i havien creat una biblioteca clandestina amb textos que el règim havia censurat. "Havíem oblidat els veritables resistents de la revolució i aquesta història permetia posar humanitat contra les bombes del Daesh", diu Minoui, que en va escriure el llibre Els contrabandistes de llibres de Darayya (Editions du Seuil).

La vocació va guanyar la partida a les comoditats econòmiques a la vida de Laura Rosel (Sabadell, 1980). La periodista va apostar pel món de la comunicació tot i l’oposició inicial dels seus pares, sabent que seria difícil guanyar-s’hi la vida. Rosel ha crescut en una família treballadora: “La meva mare era infermera i el meu pare, pintor”. De petita li van inculcar que les coses costaven de guanyar: “No podies tenir una motxilla nova cada any, era un caprici”. Fent les primeres hores com a cangur va descobrir el valor dels diners.

D'on et ve el teu gust pel vi?

Quedem per fer el gelat tot just quan arrenca l’estiu. Fa setmanes que hi som, però la sensació d’estiu de debò, aquella que converteix en una nosa qualsevol peça de roba i que obliga a fugir del sol, tot just acaba d’arribar. El confinament ho ha fet anar tot tard. No hi ha turistes, tampoc gaire trànsit, i l’aire costa de respirar. Busquem l’ombra i fem anar el vano. És migdia, gairebé l’hora de dinar. El gelat farà d’aperitiu. El Pau arriba dalt de la bici, amb una bossa de roba penjant on hi du els tàpers amb el dinar. Saluda i somriu. Quin somriure més ple. Coneix la gelateria Delacrem. És un gran aficionat, diu, als gelats. Té identificades les que per a ell son les millors gelateries de Barcelona. Només dues, a tot estirar tres, entre les quals hi ha la que hem triat per a l’entrevista. En menja tot l’any, de gelats, el Pau. Sempre d’avellana. Hi ha un banc a l’ombra. Ens hi instal·lem. I de seguida comprovem que mai se n’agafen prou, de tovallons d’aquells de gelateria. I que sempre eixuguen poc, perquè són aspres. El gelat del Pau goteja sense parar i es desfà ràpid. Per sort, la meva orxata s’immuta més aviat poc sota aquesta temperatura de forn i vaig fent tranquil·la.

L a diferència entre qui érem abans del confinament i qui som després pot ser que sigui imperceptible en alguns casos, però tot i això hi és. L’obligació de quedar-se a casa durant setmanes ha suposat, per a Danae Boronat, l’oportunitat per reflexionar sobre la quantitat d’energia que la feina xucla de les nostres vides. Sense partits de futbol, la periodista ha entrat a formar part de l’estadística de treballadors en ERTO. I, més específicament, dels treballadors en ERTO que encara no han cobrat. Ha fet passar el confinament a base de receptes de pastís de formatge, exercici físic i lectures. Descarta “totalment” la idea que la pandèmia ens hagi fet millors individus ni col·lectius, perquè les prioritats com a societat, assegura, “fa temps que no són de caràcter humà sinó que només responen a necessitats econòmiques”. No ha entès, per exemple, “la deixadesa” amb l’educació, ni “la despreocupació” de les administracions envers les famílies amb menors a càrrec, que han hagut d’espavilar-se com han pogut per tirar endavant. Fem l’aperitiu abans de les mascaretes, dels gels hidroalcohòlics i les distàncies físiques. Rematem l’entrevista tres mesos després, telemàticament, amb un regust entre trist i amarg que de tan subtil resulta gairebé inapreciable.

B aixa del taxi parlant per telèfon amb els auriculars, que són amb cable i micròfon, no pas d’aquells sense fils. Em saluda de lluny i no dona cap pista de tenir pressa per penjar, i la trucada s’allarga. Tinc temps d’entrar a saludar la gent del Gelida, demanar-los permís per instal·lar-nos a la taula de la cuina, la que fa servir el personal per dinar entre servei i servei, entre caixes d’ampolles de vi, cervesa i vermut, amb l’hule de plàstic gastat per l’ús de ganivets i forquilles i amb crostes de pa. Tinc temps, encara, de tornar a sortir al carrer, comprovar que encara no ha penjat, esperar-la repenjada a la porta, saludar un conegut que seu a la terrassa i repassar mentalment les preguntes que no vull que se m’escapin. Finalment es treu els auriculars de les orelles, s’acosta i ens saludem amb dos petons i un “com estàs?”. No havia estat mai al Gelida, així que la poso en situació ràpidament.

La imatge idealitzada que ens han venut de la maternitat sovint no coincideix amb la realitat. Hi ha una cara oculta –soledat, esgotament, dolor físic, poc suport social, insatisfacció, depressió, cost laboral...– que ha començat a emergir des que són les mateixes dones les que escriuen el relat de la maternitat, ja sigui a la literatura o en format documental.

El feminisme és una revolució que ho qüestiona tot. M’agafo a aquesta definició, que m’ha quedat gravada a foc (com un dogma), per resoldre l’entrevista amb què m’estreno a l’ARA. La lluita feminista, com a plantejament general, busca la igualtat de drets, d’oportunitats i de llibertats per a les dones. No cal gratar gaire per trobar esquerdes en aquest enunciat: ¿es lluita, també, pels drets, les oportunitats i les llibertats de les dones trans? Fa temps que el feminisme ha situat el concepte de gènere com a dimensió central: la idea que el fet de ser home o dona no ve donat pel físic. Si el gènere va més enllà de qüestions biològiques, on queda ubicat el col·lectiu transgènere?

L’ARA eixampla la seva nòmina de col·laboradors amb l’entrada de Laura Rosel. La periodista, coneguda per haver conduït amb èxit el FAQS: Preguntes freqüents durant el 2018, signarà entrevistes a aquest diari, en els formats de paper i de vídeo. La primera d’aquestes converses es podrà veure i llegir diumenge vinent, 10 de març.

Després del seu inesperat relleu al capdavant del 'Preguntes Frequents (FAQS)', Laura Rosel va decidir guardar silenci. Ara, tres dies després que se sabés la notícia, la periodista ha decidit trencar el seu silenci.

Nou i inesperat canvi al capdavant del 'Preguntes freqüents (FAQS)': la productora del programa, El Terrat, ha decidit prescindir –amb el vistiplau de TV3– de Laura Rosel com a presentadora. Si no hi ha cap canvi, la nova temporada de l’espai de debat polític hauria de començar aquest dissabte, 12 de gener.