L’ últim dia de vida les rastes el passaran entre el Raval de Barcelona i Terrassa. Fa una calor que tomba pels carrers grisos del centre de Barcelona, singularment buits malgrat ser ple estiu. Quedem a la gelateria Natas, que està incrustada a la llibreria La Central. La idea de rematar el gelat amb un parell de llibres em sembla, des del principi, un pla immillorable. El Damià i jo arribem alhora, uns deu minuts tard. Els companys del diari, puntuals, ja fan guàrdia a la porta del local. Ens ho explica de seguida, que avui es tallarà les rastes. I que cada dia està més convençut de viure a Terrassa i que porta un temps capficat en com canvien els gustos personals. Em sorprèn la seva estatura. Si no tinguéssim el coronavirus pul·lulant per aquí, m’hauria hagut de posar una mica de puntetes per fer-li dos petons. Porta les ungles pintades de negre, la pell de les mans i dels braços tenyida de tatuatges, i una camisa estampada que podria passar per l’uniforme de la Capricci de Sabadell (els lectors no sabadellencs hauran de fer un exercici d’imaginació). Em reconforta descobrir-hi la mateixa imatge i el mateix estil amb què es mostra a les xarxes socials.

Quedem per fer el gelat tot just quan arrenca l’estiu. Fa setmanes que hi som, però la sensació d’estiu de debò, aquella que converteix en una nosa qualsevol peça de roba i que obliga a fugir del sol, tot just acaba d’arribar. El confinament ho ha fet anar tot tard. No hi ha turistes, tampoc gaire trànsit, i l’aire costa de respirar. Busquem l’ombra i fem anar el vano. És migdia, gairebé l’hora de dinar. El gelat farà d’aperitiu. El Pau arriba dalt de la bici, amb una bossa de roba penjant on hi du els tàpers amb el dinar. Saluda i somriu. Quin somriure més ple. Coneix la gelateria Delacrem. És un gran aficionat, diu, als gelats. Té identificades les que per a ell son les millors gelateries de Barcelona. Només dues, a tot estirar tres, entre les quals hi ha la que hem triat per a l’entrevista. En menja tot l’any, de gelats, el Pau. Sempre d’avellana. Hi ha un banc a l’ombra. Ens hi instal·lem. I de seguida comprovem que mai se n’agafen prou, de tovallons d’aquells de gelateria. I que sempre eixuguen poc, perquè són aspres. El gelat del Pau goteja sense parar i es desfà ràpid. Per sort, la meva orxata s’immuta més aviat poc sota aquesta temperatura de forn i vaig fent tranquil·la.

Arriba sense fer soroll, puntual i clamant per un cafè. Fa calor i som en una gelateria, així que se’l demana en granissat. Mentre l’esperava, la neta de la propietària d’El Tío Che prenia un batut de llet merengada amb un delit que m’ha fet venir salivera. La gula venç el seny. El sucre vencerà la gana. Per fer veure que no n’hi ha per tant, ni de gula ni de sucre, em deixo aconsellar per la Tere, que des de l’altra banda del taulell em tempta amb un blanco-y-negro : granissat de cafè amb llet merengada. Al Santi se li desperten els sentits quan ho sent i broda la cara de bon nen. Funciona: en un instant el seu granissat s’ha convertit en un altre blanco-y-negro.

Jordi Basté l’adora. M’explica que si torna a fer tele haurà de ser amb ella i amb l’Andalu (realitzadora i operadora de càmera) a l’equip. Ho diu després de treballar plegats en la primera temporada de vertigen al No pot ser! de TV3. Als ulls dels qui hi han treballat, Rosa Olucha és una professional perfeccionista i exigent, algú que va de cara i que no sap parar quieta. Una descripció que encaixa força amb la presentació de la pàgina web, on ella mateixa es defineix com a “amant i víctima de la professió, perfeccionista malaltissa i guardiana dels seus equips”. També encaixa amb la imatge que exhibeix a Instagram, on constantment penja fotos o publica stories dels fills, de les escapades, sopars i celebracions amb els amics, dels vestits que es compra i de política. El seu és un perfil pletòric de passions, diversió, sentit de l’humor, família i amistat. La cerca a Google us la podeu estalviar perquè n’obvia la trajectòria, que és sensacional, per centrar-se en els titulars “Rosa Olucha, dona de...”

Al costat -i al darrere- del líder de qualsevol banda hi ha figures que acostumen a quedar poc perfilades, sovint sota l’eclipsi parcial del frontman. Són espècimens discrets, incòmodes davant dels focus i les càmeres, però tan rics de matisos i tan imprescindibles com la cara i la veu principals. En el cas de Mishima, els quatre músics que acompanyen David Carabén encaixen a la perfecció en la penombra de l’escenari. El teclista dandi, Marc Lloret. Alfons Serra (podria ser britànic, però és enginyer químic), amb una discreció inversament proporcional al so de la seva bateria. El baix, Xavi Caparrós, amb aires d’escriptor de novel·la negra. I a la guitarra, el Vega, que podria passar per científic boig.

El gelat amb Thais Villas el decideixen els horaris dels fills (d’un i quatre anys). Ens trobem un dimarts de juliol a les cinc de la tarda, a la porta del Tio Che. Ella no el coneixia, per WhatsApp li dono l’adreça i alguna indicació. Arriba accelerada, els ha costat travessar Barcelona en cotxe. L’Òscar (el Dalmau) ha anat a buscar aparcament i farà temps amb la nena mentre nosaltres fem l’entrevista. M’hauria agradat saludar-lo, és d’aquells companys que mai deixen de ser-ho, encara que ja faci més de tres temporades que no compartim graella

Tatxo Benet té el 12% de Mediapro. I és feliç amb un gelat. Ens citem un divendres de mitjans de juliol a quarts de dues del migdia a El Tío Che, al cor del Poblenou. La seva agenda és -també aquest dia- endimoniada: al migdia aterra a l’aeroport del Prat directe des de la Xina (Mediapro fa un de cada tres consells a Xangai, a la seu del nou soci principal del grup, el fons d’inversió Orient Hontai Capital), farà el gelat sense passar pel despatx i havent dinat es tornarà a embarcar, aquest cop per anar-se’n de vacances. Si ell no va al despatx, el despatx va cap on és ell. Cinc persones del seu equip l’esperen amb un feix de documents per signar. L’hi planten al davant tan bon punt el veuen treure el cap de l’interior d’El Tío Che (ningú l’havia vist arribar) i ell els signa un rere l’altre, amb resignació. En el moment que estampa la signatura a l’últim paper de la pila, l’equip s’arremolina i s’esfuma.