<![CDATA[Ara Balears - vida]]> 10 <![CDATA[Quan fer feina no basta per viure dignament: “M’he acostumat a la precarietat”]]>

Diego té 34 anys i fa feina de fotògraf. Cobra al voltant de 1.300 euros en 12 pagues i, després de vuit anys a l’empresa, manté un contracte d’ajudant. “M’he acostumat a la precarietat”, assegura. El seu sou li permet cobrir les factures, però no li dona marge. Qualsevol despesa imprevista –una derrama, una reparació o una avaria de l’equip– el força a demanar un crèdit o a recórrer a la seva mare. No és una situació transitòria, sinó un marc estable de vida.

]]> <![CDATA[Fer vida: conversa entre cossos que cultiven]]> Tornam a ser a l’estiu, a les portes de l’agost hi torna a ser EiMA. El festival d’arts escèniques que fa 10 anys que Maria Antònia Oliver i un meravellós equip de persones fan possible a Maria de la Salut. L’essència: cultura i ruralitat, tot posat en qüestió, observat, intervingut, engreixat des de la sinceritat, el compromís ferm, l’honestedat, la indagació col·lectiva, l’escolta, la radicalitat, la provocació i assumint el risc que tot això comporta en el món i els temps que vivim.

]]> <![CDATA[Astrònoms detecten un possible senyal de vida en un planeta llunyà]]>

La recerca de vida més enllà de la Terra ha dut els científics a explorar molts misteris, des del perquè dels plomalls de metà a Mart fins a la raó darrere els núvols de gas fosfina a Venus. Però, fins on sabem, els habitants de la Terra continuen estant sols al cosmos. Ara, però, un equip d'investigadors ha publicat el que es considera l'indici més sòlid fins avui de vida extraterrestre: no en el nostre Sistema Solar, sinó en un planeta enorme conegut com a K2-18b, que orbita al voltant d'una estrella situada a 120 anys llum de la Terra. Una anàlisi repetida de l'atmosfera de l'exoplaneta suggeriria l'abundància d'una molècula que a la Terra només té una font coneguda en organismes vius com les algues marines.

]]> <![CDATA[Pastilles per endarrerir l'envelliment de la teva mascota: és ètic?]]>

Què faries si poguessis allargar la vida de la teva mascota? La start-up estatunidenca Loyal vol llançar una pastilla per fer-ho possible abans que acabi aquest any, segons la mateixa companyia. De fet, la setmana passada va fer un pas més per aconseguir-ho: l'Administració d'Aliments i Fàrmacs dels Estats Units (FDA) va certificar l'eficàcia d'un dels seus fàrmacs, la pastilla LOY-002. Es tracta d'un tractament diari destinat a prolongar la vida saludable dels gossos de més de 10 anys. Ara bé, no seria apte per a tots: només seria viable per als que pesessin menys de 6,35 kg.

]]> <![CDATA[L'únic argument]]>

Sé que els funerals són tristos per definició. Però quan la persona desapareguda ha viscut més de noranta anys, ha tingut una vida plena i ha mort acompanyada dels fills i els nets, que la recorden amb un somriure, un acte de comiat pot ser tendre i reconfortant.

]]> <![CDATA["Per saber si hi ha vida fora hauríem de centrar-nos en buscar un planeta bessó de la Terra"]]>

El descobriment més important de Didier Queloz (Lausana, 1966) va desafiar el coneixement científic acumulat sobre els planetes. Quan el 1995 va anunciar que havia descobert el primer planeta que girava al voltant d’una altra estrella ningú se’l va creure. No tan sols es tractava d’un descobriment sorprenent, sinó que el planeta no era tal com especificaven els models científics del moment. Era massa rar. No encaixava. Estava fora de la norma.

]]> <![CDATA[La NASA troba senyals “intrigants” de vida microscòpica en una roca a Mart]]>

L'expedició del Perseverance, el robot explorador de la NASA que va aterrar a Mart l'any 2021 per buscar-hi vida passada, comença a donar els primers fruits. Tot i que de moment només són senyals fossilitzats que s'han d'investigar en profunditat, el "geòleg de sis rodes" –com l'anomena l'agència espacial nord-americana– ha localitzat vetes blanques i negres en una roca del Planeta Vermell que els científics qualifiquen d'"intrigants". En un comunicat en què es barreja optimisme i prudència, la NASA diu que aquesta troballa obre la porta a continuar investigant si fa milers de milions d'anys hi podia haver vida microbiana.

]]> <![CDATA[Obra inacabada]]> Estic escrivint un llibre. De fet, estic escrivint tres o quatre llibres. N’he perdut el compte. Els escric des de fa uns deu o quinze anys. Potser més. També he perdut el compte d’això. Però és, serà, la meva gran novel·la. La primera. O tal vegada serà també l’última. Potser l’única. O potser no l’acabaré mai. Darrerament hi pens sovint: ha de menester el món el meu llibre? L’he de menester jo? Per què? 

]]> <![CDATA[Ha passat volant]]>

Hem quedat per esmorzar, però hem acabat dinant i hem estat juntes fins a mitja tarda. Som amigues de fa molts anys, perquè vam compartir els inicis de les carreres professionals, que semblaven avançar per un camí de rajoles grogues i brillants. Érem llestes, agosarades, teníem curiositat i ganes de fer-ho bé. I érem joves.

]]> <![CDATA[Les Balears és la comunitat de l'Estat on es viuen més anys amb bona salut]]>

Els habitants de les Balears són els que, a 65 anys, tenen l'esperança de vida saludable més alta d'Espanya, amb un horitzó de 19 anys més de mitjana. Els resultats d'un estudi de l'Observatori Social de les Persones Majors de Comissions Obreres revelen que els illencs viuen de mitjana 84,2 anys gaudint de bona salut i amb absència de limitacions funcionals o de discapacitat, una edat que, per sexes, situa les dones en 84,4 anys i els homes en 84.

]]> <![CDATA[Viure més anys que una balena]]> Una reportera estava amb el micròfon complint amb el gènere del reportatge amable. Preguntava als transeünts què esperaven d’aquest acabat d’estrenar 2024. Una anciana, a la qual presumim sempre bonhomia darrere dels cabells blancs, li va amollar amb desdeny, desimboltura i mala llet: “Morir-me. Tinc 92 anys i estic avorrida de la vida”. A continuació, en una espècie de broma macabra vaig llegir que l’actriu Shannen Doherty, amb metàstasi en grau IV, espera viure prou perquè els metges puguin curar el càncer que pateix. “No he acabat la vida. No he acabat d’estimar. No he acabat de crear”. I em vaig quedar pensant sobre l’aleatori i injust de l’existència; com nou dècades poden ser massa per a una persona i cinc, una desgràcia per a una altra. Sobretot sabent que pots i vols viure més de 90 anys.

]]> <![CDATA[Una vida desfeta]]> Ella sempre m’ha caigut especialment bé. Me la vaig creuar ara fa uns quants dies i vàrem estar parlant una estona. Em va explicar que s’estava separant. A la mirada se li endevinava aquella expressió determinada que Joan Didion descriu com “de vulnerabilitat, d’indefensió i de transparència extremes”. Cap d’aquests elements em fa pensar que no se’n sortirà. De fet, tothom se’n surt. O quasi tothom. A la gent se li moren fills, perd la seva parella en accidents de cotxe, un dia troben penjat el seu germà. La gent se’n surt; la vida continua, encara que sigui amb una pedra a l’estómac i el cor mig buit. Separar-se no és un tràngol agradable, però en el gran esquema de les coses no és el pitjor que et pugui passar. Com a mínim no tant com haver de conviure diàriament amb algú a qui has estimat però amb qui la relació s’ha romput, la comunicació s’ha viciat i els afectes s’han diluït per l’acumulació de petits i mesquins retrets rutinaris. De nou, la gent s’acostuma a tot, però probablement allò terrorífic de veres sigui dormir amb algú amb qui ja no rius mai. 

]]> <![CDATA[El Déu dels ateus]]> A mesura que les religions tradicionals reculen i perden posicions a l’espai públic, el dogmatisme i la intransigència en qüestions morals i culturals s’estenen ràpidament configurant un nou fonamentalisme en el qual se censura qualsevol opinió crítica o dissident. En un estrany rebot, aquesta dèria extremista que trobam a la cultura i a la política es contagia en l’àmbit religiós. En el catolicisme actual, els dos pols es poden perfectament representar, per una banda, pels nostàlgics d’una cristiandat premoderna tenyida del puritanisme condescendent del segle XIX i, per l’altra, pels que creuen en un déu que és pura projecció dels anhels humans, una imatge angelical i infantil que serveix d’ansiolític en moments d’angoixa. Es tracta, en ambdós casos, d’una fe domesticada i complaent, que té ben poc a veure amb la fe de la Bíblia. 

]]> <![CDATA[Volar a Àfrica]]> Els diumenges capvespre del mes d’agost no veus cap ànima pel carrer Gran de sa Pobla. És normal, si jo pogués tampoc no hi seria. Aquesta setmana tenc cura de mon pare i vaig cap a ca seva per estar amb ell i ajudar-lo. Nom Jaume. Al matí, hem tengut berenar a les nou, dutxa a les deu, afaitada de barba blanca a les onze, becadeta de bisbe a les dotze i un plat de paella a la una. El pare és molt major, però molt, vull dir que passa els noranta. El seu món s’ha anat reduint als darrers anys, massa i tot. Viu un degoteig constant de pèrdues. Intent, a vegades, pensar quan va començar tot plegat, però no m’acab de posar d’acord amb mi mateix. Sí que record que un dia ja no va voler llegir el diari, un altre no va tenir interès per escoltar el telenotícies, de cop les pel·lícules tornaren totes dolentes i sense sentit. Fins i tot les passes tornaren més curtes, vacil·lants i esporuguides, tanta sort del bastó. El bastó que tot el dia cercam i que sol estar als llocs més inversemblants. No us vull dir res de les ulleres, que sovint esdevenen invisibles. Aquest procés d’anys ens ha duit al dia d’avui, un capvespre silenciós d’un mes d’agost calorós i sufocant. 

]]> <![CDATA[No hi ha temps que torn]]> Té amics i coneguts que viuen a l’altre cap de món. Encara són amics els amics que fa tant de temps que no veu mai i amb els quals fa anys que no xerra? De vegades sent com una temor d’haver-los perdut en la boira de la distància. Ja no recorda a què es dediquen, llevat d’un parell. Dos eren professors d’universitat al Canadà i als EUA, un ensenyava literatura espanyola i l’altre... ja no me’n record. En Llorenç havia esdevingut terratinent a l’Argentina, ja no recorda amb quantes “cabesas de ganado”. En Joan Pere, metge, se’n va anar a viure a Suïssa. És el darrer que ha vist, però l’any passat es va morir, es va suïcidar. De vells amics morts en té uns quants. No tots eren vells, en Lluís va morir d’accident, en Josep de càncer. De vegades els confon, i aleshores fa celles fins que se li atura la sang: i els records s’obren pas.

]]> <![CDATA[Com fabricar una cèl·lula al laboratori i fer-la viure]]>

Els humans hem après a construir coses meravelloses, des de gratacels a coets per anar a l’espai, però se’ns en resisteix una: la vida. Gràcies als avenços de les últimes dècades, podem modificar i manipular éssers vius, però encara no fabricar-los de zero. Això no vol dir que sigui impossible, com ho demostra el fet que, a poc a poc, es van fent passes en aquesta direcció. L’última s’ha donat a conèixer recentment: uns investigadors han generat una mena de cèl·lula artificial, l’element bàsic de tots els organismes.

]]> <![CDATA[El telescopi James Webb revela per primera vegada els components de l'atmosfera d'un exoplaneta]]>

El telescopi espacial James Webb, en vol des del dia de Nadal del 2021, ja fa ciència de primeríssim nivell. La seva tramesa d’imatges aporta tanta informació i de tanta qualitat que hi ha astrònoms, astrofísics i fins i tot astrobiòlegs que s’hi refereixen com un abans i un després. Sigui real o exagerada aquesta apreciació, el que és cert és que mai fins ara no s’havia pogut veure amb una resolució tan alta un exoplaneta, un planeta fora del nostre sistema solar. El telescopi espacial s’ha centrat en el planeta WASP-39 b, situat a uns 700 anys llum de la Terra. Les imatges donen informació d’àtoms, molècules i fins i tot senyals d’activitat química i núvols. La revista Science publica aquesta setmana una àmplia col·lecció d’articles sobre totes aquestes qüestions.

]]> <![CDATA[Espais per a la vida. Totes les vides]]> Aquest diumenge ha acabat la 5a Escola d'Estiu d'Acció Social Crítica i Transformadora de Coordinació Baladre. Crec que no és el primer cop que anomèn la gent d'aquest espai per a la vida que és Coordinació Baladre. Un espai de trobada, de teixir complicitats i enredar vides, lluites –contra la pobresa estructural i l'exclusió, l'antiracisme i l'anticolonialisme, el feminisme, l'antimilitarisme, les fronteres i les vides migrants, la defensa del territori, dels espais públics, de la vida col·lectiva, de les sobiranies comunitàries, de les problemàtiques de l'estigmatització i el control social, etc.– i alternatives col·lectives des de la intervenció social crítica i vertaderament transformadora de realitats concretes particulars i col·lectives. Com ells mateixos diuen, des de la lògica de TOTES LES VIDES. Pensant i actuant sempre amb les altres. Així, Coordinació Baladre uneix col·lectius, iniciatives i persones que, des de diferents parts de l'Estat, fa més de 40 anys que generen espais de vida per generar comunitats, amb maneres de fer diferents i molt arrelades a cada territori.

]]> <![CDATA[Molta vida]]>

Visito un poble costaner de Normandia –Honfleur? Barfleur? No en recordo el nom– i sento una atracció poderosíssima, un desig encès de viure justament allà, on la marea baixa i les barques queden surant en el no-res. Penso que hi seria feliç.

]]> <![CDATA[Ser més feliç i apreciar les petites coses: la filosofia que triomfa a les xarxes]]>

A YouTube una noia observa el sol de primera hora del matí mentre gaudeix d'un croissant acabat de coure i ruixa la casa amb un ambientador amb aroma de llimona. Els seus vídeos, que segueixen la tendència cottagecore (una estètica creada a internet que evoca la vida de camp), estan inspirats en les novel·les de Jane Austen i la sèrie Els Bridgerton. En aquest tipus de vídeos s'ofereix consells per “ser més feliç i apreciar les petites coses”, una moda cada cop més estesa a la xarxa. Només cal visitar TikTok per veure com la gent exposa els seus esmorzars, compra rams de flors i practica la gratitud. Una creadora de contingut, Rachel Hess, de 21 anys, premsa fulles d'eucaliptus abans de penjar-les a la seva regadora, un vídeo que s'ha vist més de 6,8 milions de vegades i es titula Romantitza la teva vida. “Vull que fins i tot els dies més rutinaris se sentin especials, perquè són la majoria de la nostra vida. No les vacances o els esdeveniments especials, que només passen de tant en tant”, explica aquesta estudiant de Pennsilvània.

]]>