Dilluns Antena 3 premiava l’espectacle del cap de setmana d’Isabel Díaz Ayuso a la Conferència de Presidents entrevistant-la al programa de Susanna Griso. La periodista la rebia amb un vídeo de presentació inaudit. Imatges alentides d’ella saludant amb la mà i somrient. I atenció, hi posaven una música tremendament sensual. Sonava la cançó More, more, more cantada per Andrea True Connection, que abans de dedicar-se a la música havia sigut actriu porno. El vídeo de presentació demostrava una fascinació eròtica per la presidenta de Madrid. Ayuso va mirar-se el vídeo amb satisfacció i va agrair-lo: “Soy fan de la música que habéis puesto”. Tot al seu gust. No és d’estranyar, perquè tenia efluvis de sex symbol i regalimava sexisme: difícilment es presentaria així un càrrec polític mascle.

Des que el 2020 Susanna Griso va fer oficial el seu divorci de Carles Torra, la periodista ha intentat protegir la seva privada de la premsa rosa. Aquesta setmana, però, la catalana s'ha convertit en protagonista de les revistes de paper cuixé després que ¡Hola! publiqués unes fotografies d'ella amb qui és la seva nova parella, Luis Enríquez Nistal, executiu dels mitjans de comunicació. Segons detalla la revista, Enríquez Nistal és actualment assessor d'El Confidencial i fins a l'abril de l'any passat ocupava el càrrec de conseller delegat del grup Vocento.

Dimarts, a Espejo público, Susanna Griso va convidar al seu programa Pau Brunet, un nen de deu anys que té trastorn de l’espectre autista. En Pau s’ha fet popular perquè a través de les xarxes socials fa divulgació sobre la seva neurodiversitat amb la voluntat d’ajudar altres nens i nenes. En Pau té una gran capacitat comunicativa i, a més, mostra molta seguretat quan s’explica, segurament superior a l’esperable en un nen de la seva edat. I això, a la televisió, sempre li ha agradat molt.

Després del seu pas per la política i per la televisió d'extrema dreta 7NN, Toni Cantó té nova missió professional: des d'aquesta setmana és nou col·laborador d'Espejo público, el matinal que presenta Susanna Griso a Antena 3. L'expolític i actor participarà en les taules de debat social al costat d'altres col·laboradors com Samanta Villar, amb qui ja va tenir un primer enfrontament en el seu debut.

Un micròfon obert quan no tocava li ha jugat una mala passada a Susanna Griso, presentadora d'Espejo público, el matinal d'Antena 3. Aquest dijous la comunicadora va donar pas a una reportera que s'havia desplaçat a Lleó per entrevistar un noi que s'havia quedat tancat en una cafeteria poc abans de començar un examen de les oposicions a les quals es presentava. Quan la reportera va començar a parlar amb el noi es va poder sentir de forma clara com Susanna Griso deia: "A mi perdoneu-me, però aquesta noia, que no sé ni com es diu, no m'interessa veure-la". El comentari de la presentadora el van poder sentir tots els espectadors, però també la reportera, que es gira cap a la càmera i la mira amb cara de perplexitat.

Iván Redondo, exdirector del gabinet de Presidència del govern de Pedro Sánchez, ha fet dues entrevistes amb Atresmedia en només deu dies. La primera es va emetre el diumenge 3 d’octubre en un especial de Lo de Évole i la segona aquest dimecres 13 amb Susanna Griso a Espejo público. Aquesta segona entrevista es va anunciar a l’audiència com “la primera entrevista en directe”, un clar exemple de filigrana discursiva per vendre el peix a l’audiència. “En directo”, van remarcar entrevistadora i entrevistat abans de començar la conversa.

Dimecres a les dotze del migdia, quan començaven a sortir els polítics i líders socials independentistes de les respectives presons, els diferents magazins matinals i programes de tertúlies a Espanya hi connectaven en directe.

En menys de vint-i-quatre hores es van produir dos instants a Antena 3 que demostren l’olor de naftalina del grup Atresmedia. Dimecres al vespre, a El hormiguero, Pablo Motos va tornar a fer gala del seu masclisme tronat durant una entrevista a Santiago Segura i dues de les actrius de la seva pel·lícula Padre no hay más que uno. Segura, el creador del fastigós Torrente, promociona un film on reforça tots els estereotips sexistes al voltant de la figura de la sogra i com aquestes aixafaguitarres compliquen l’existència dels pobres homes. La pel·lícula, per cert, també és producció d’Atresmedia Cine.

Al magazín matinal de Susanna Griso anuncien la crisi que estan passant les botigues de luxe de Madrid per culpa de la pandèmia. Segons explica una reportera d’Espejo público que s’ha traslladat fins a la milla de oro, al barri de Salamanca, es poden veure molts locals amb les persianes abaixades. No facilita cap dada oficial. Assegura que en el trajecte que han recorregut han trobat una trentena de botigues que ja no han obert després del confinament i ens ensenyen diversos locals buits. La periodista fa una enquesta de carrer a persones molt selectes de la zona, especialment dones, que lamenten aquesta situació i reconeixen haver comprat poc. Alguns senyors entrevistats, en canvi, consideren que està bé comprar-se algun caprici per contribuir a donar una empenta al sector. Des del plató connecten amb una col·laboradora que freqüenta aquesta zona de Madrid: és Carmen Lomana, la senyora rica per excel·lència de la televisió, que amb una vocalització lenta i exagerada reconeix que els petits negocis selectes han patit però que els grans imperis del luxe es mantenen intactes tot i l’absència del turisme asiàtic i llatinoamericà més distingit. Espejo público i la seva presentadora, habituats com estan a exagerar les preocupacions per garantir l’espectacle, li fan preguntes molt amoïnats. Amb aquell to afectat i el rostre compungit, Susanna Griso li pregunta a Carmen Lomana si les botigues de luxe han dut a terme estratègies de recuperació com, per exemple, fer rebaixes per a clients habituals. Un altre col·laborador li demana si les botigues estan fent vendes privades als compradors autòctons per saber si això pot compensar el daltabaix. Tota la informació que es dona és per aproximació, segons les experiències de Lomana. Segons explica a l’audiència, per Chanel i Christian Dior no cal patir, perquè la solidesa de les grans marques supera la letalitat de qualsevol virus. També assegura que gaires rebaixes tampoc poden fer perquè la gràcia d’aquestes botigues és que els seus productes costin diners, fins i tot més del que realment valen, perquè en realitat el que estàs comprant és el luxe i el prestigi associats a la firma. I tot plegat explicat amb un punt de dramatisme, com si l’essència del barri de Salamanca estigués en perill d’extinció, com si la classe alta, els Pelayos i les Cayetanas, estiguessin a punt de perdre el pedigrí i els seus símbols identitaris desapareguessin: adeu a les bosses Louis Vuiton, els mocadors d’Hermès, els mocassins de borles italians i els vestits de Chanel. Els rics també ploren. Perquè si alguna cosa fan bé les televisions privades és diferenciar les classes socials: de les més baixes n’exploten les misèries, mentre que de les més altes en subratllen l'estatus.

Dimarts al matí els magazins matinals de les teles privades espanyoles posaven el focus en la catàstrofe que el coronavirus està provocant a Barcelona. Amb l’anunci de la retirada de dues empreses més del Mobile World Congress, els programes ens advertien del cataclisme que s’acostava.

El portal Bluper fa un recompte dels polítics que han acudit al programa Un café con Susanna, de Susanna Griso. I troben que Albert Rivera és qui més ha alçat la tasseta, amb un total de cinc ocasions. (El líder de Ciutadans deu gastar poc en esmorzars, ja que també ha anat cinc cops a Los desayunos de La1 i tres més a El programa de Ana Rosa. ) Amb quatre cafès cadascun, el segueixen Inés Arrimadas i Pablo Casado. Un podi d’allò més plural, sobretot pel que fa a Catalunya, com poden comprovar. Pedro Sánchez només hi ha pres un parell de cafès, els mateixos que Pablo Iglesias.

En l’obsessió diària d’'Espejo público' per explicar l’adoctrinament a les escoles catalanes, dilluns Susanna Griso entrevistava una senyora misteriosa: “Hablamos con una madre que denuncia adoctrinamiento en el colegio de sus hijos”. Només es veia una silueta negra a contrallum. No s’identificava el seu físic i tenia la veu distorsionada. La van batejar com a ‘Núria’ (ben català) advertint que era un nom fals. Tampoc van concretar la localitat ni l’escola dels seus fills. “Núria ha querido hablar con nosotros porque dice que no le sorprende el caso de los nueve profesores de Sant Andreu de la Barca”. La dona, amb total consciència del que s’estava mostrant en pantalla, va comunicar: “Quiero pedir perdón por salir así. Lo hago por mis hijos, para que no tengan problemas”. I Griso li va dir: “Haces muy bien en protegerlos”, i va precisar que la dona misteriosa no havia interposat cap denúncia als jutjats per evitar represàlies contra els seus fills. La dona va dir allò d'“Estoy muy nerviosa”, tal com marquen els tòpics de l’escenificació mediàtica dels testimonis anònims. A continuació va apuntar: “Es que esto es muy complicado porque escucho el retorno y no estoy acostumbrada”. Ves per on, la dona d’incògnit, nerviosa, temorosa i poc avesada a aquests tràngols sí que dominava l’argot televisiu i sabia quin terme específic es fa servir a la professió per definir la repetició amb retard de la teva pròpia veu a l’orellera. A continuació va explicar que als seus fills, des de petits, les mestres ja no els deixaven jugar en castellà al pati. “Pero lo que a ti te tiene verdaderamente traumatizada es lo que sucedió el 2 y el 17 de octubre”, li va dir una col·laboradora. La dona estava alarmada: “Les decían que votar era normal, que eso era democrático y que no entendían que eso estuviera prohibido. [...] Les dijeron que los policías eran unos hijos de puta y que los que piensen distinto «que se jodan»”. I aquí van tallar la connexió.