Dos metres de distància entre manifestant i manifestant i cada cop més quilòmetres entre les entitats i els partits. Si fa un any la Diada ja va ser un toc d’alerta de l’ANC i Òmnium als polítics perquè aparquessin les discrepàncies i intentessin refer la unitat, aquest divendres -en l’Onze de Setembre més atípic dels últims anys- les dues entitats van apujar el to dels seus discursos i van exigir principalment a JxCat i ERC que defineixin d’una vegada un horitzó compartit que permeti que el carrer es torni a posar en marxa i lluiti per la independència. “Si no us hi poseu, la paciència de la gent no durarà per sempre”, va advertir la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que va instar directament Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a plantejar un full de ruta unitari a l’independentisme.

Les tres últimes eleccions catalanes (2012, 2015 i 2017) han anat precedides de grans demostracions de força de l’independentisme al carrer. En els dos primers casos amb les manifestacions de la Diada, i en l’últim amb totes les mobilitzacions de la tardor del 17. En les pròximes eleccions, que si no hi ha canvi de plans es podrien celebrar a principis d’any, no hi haurà aquest factor de política de masses a causa de les restriccions que imposa la pandèmia.

Ni el color de la samarreta ni la complexitat de la coreografia: en temps de covid, totes les mirades d’aquesta Diada se centraven en les mesures de seguretat. I a l’epicentre dels actes de l’Assemblea, a la plaça Letamendi, a tocar de la delegació de la Hisenda espanyola a Barcelona, la seguretat era del tot nostrada. M’ho va fer veure l’“ Agon vas?”del Prosegur de l’entrada. “Que ets de Vic?”, li vaig preguntar, emocionat de poder conversar en català amb un segurata per primera vegada. “Sí, noi, venim espersament de la Plana, que l’empresa és de Centelles!”

Dijous al vespre, TV3 retransmetia l’acte institucional de la Diada, que aquest any es caracteritzava per l’absència de públic a causa de la pandèmia. Per tant, formalment es deixava de concebre com un esdeveniment per als assistents i es dissenyava per ser seguit a través de la pantalla. Convertir-ho en espectacle televisiu era complex: per una banda s’havia de garantir la solemnitat institucional i els rituals protocol·laris tradicionals, però, per l'altra, havia de mantenir un fil conductor atractiu per fer-ho interessant per als que s’ho miraven des de casa. Val a dir que utilitzar el Palau de la Generalitat com a plató és un luxe que assegura un embolcall elegant als continguts.

Òmnium Cultural ha aplegat per segon any consecutiu tot el ventall sobiranista per tornar a reclamar la llibertat de tots els presos i el retorn dels exiliats. Si l'any passat ho feia, però, per reclamar l'absolució dels líders independentistes que estaven pendents de la sentència del Tribunal Suprem, aquest any ho ha fet per exigir l'amnistia per als presos, els exiliats i també del conjunt de 2.850 represaliats independentistes des de la tardor del 2017. En un acte sense públic, però amb 2.850 cadires buides que han instal·lat al llarg del passatge Lluís Companys de Barcelona i on s'ha posat el nom dels represaliats, el vicepresident de l'entitat cultural, Marcel Mauri, ha exigit al govern espanyol que reconegui el dret a l'autodeterminació de Catalunya i ha avisat que sense la llibertat dels presos i del conjunt de represaliats no hi haurà una solució democràtica per al conflicte català.

Malgrat que alguns -pocs- la volguessin convertir en la manifestació del pacte fiscal, la de la Diada del 2012 es va erigir com la mobilització independentista més gran que hi havia hagut fins aleshores. Més d’un milió de persones van omplir el passeig de Gràcia de Barcelona i, amb ganes de més, els dos anys següents -la Via Catalana i la V- van fer petita aquesta xifra i es van acostar als dos milions de ciutadans. En absència d’un referèndum vinculant, de fet, s’havia assumit que la tarda de l’Onze de Setembre era la calculadora oficiosa per calibrar el suport social al projecte que, de manera més o menys unitària, han anat impulsant els partits i les entitats. Aquest any el coronavirus ha acabat d’arrel amb aquest debat, en un moment d’incertesa dins l’independentisme: la xifra no arribarà a les 50.000 persones per les restriccions imposades per complir amb les recomanacions sanitàries. I quedarà el dubte de si l’absència d’una estratègia comuna, les rivalitats partidistes i les escissions internes haurien empitjorat la dada de l’any passat, quan la Guàrdia Urbana va comptabilitzar 600.000 persones a la Gran Via barcelonina.

El cel amenaçava pluja i dubtaven si muntar la parada que des de mitjans d’agost obrien dos cops per setmana. A mitja tarda, però, les voluntàries de l’ANC de Badalona van veure com els núvols es dissipaven, així que podrien aprofitar la vigília de la Diada per posar a la venda les samarretes, les mascaretes i tot el marxandatge de l’Assemblea. “Aquest any n’hem venut moltes menys”, explicava en una conversa amb l’ARA la coordinadora de l’Assemblea a Badalona, Caterina Teixidó. I és que l’Onze de Setembre d’aquest 2020 serà el més atípic i també el més difícil per a una ANC que estava acostumada a preparar mobilitzacions massives i que aquest any ho ha hagut de fer al revés: limitar l’aforament per adaptar-se a la situació sanitària i evitar imatges de places i carrers amb riuades de gent.

Tres anys després de l'1-O, aquesta serà la Diada més atípica i menys èpica. Hi arribem encara ficats en una dolorosa digestió per la presó i l'exili, immersos en una repressió que ha continuat i que ha comportat retrets creuats dins l'independentisme, dificultats per governar-nos i una notòria incapacitat per al diàleg dins la societat catalana. A tot això, a més, s'hi ha sumat el duríssim daltabaix per la pandèmia, que ha portat una greu crisi sanitària i una igualment traumàtica paràlisi econòmica; les nostres vides, tant a nivell particular com col·lectiu, s'han vist greument alterades. L'Onze de Setembre no n'és una excepció. Per primer cop en l'última dècada no hi haurà mobilitzacions massives. No hi poden ser. La injustícia segueix, igual com també la seva altra cara, el bloqueig polític i institucional, però la incertesa del covid i l'esgotament del Procés fan de la festa nacional d'aquest any un inevitable punt i a part. Davant aquest fet, hauríem de fer de la necessitat virtut. Si a més hi sumem la perspectiva d'unes pròximes eleccions al Parlament, ha arribat el moment d'obrir una sincera reflexió col·lectiva, des dels partits i la societat civil, per repensar el futur i tornar a activar el present. No es tracta de girar full, sinó de reprendre el camí.

A poques setmanes del 80è aniversari de l’afusellament de l'expresident Lluís Companys, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha volgut dedicar bona part del missatge institucional de la Diada de l’Onze de Setembre a reclamar que es restitueixi la seva memòria i que l’Estat demani disculpes pel seu assassinat. “Exigeixo al govern espanyol un acte solemne en el qual el cap de l’Estat i el cap de govern demanin disculpes per la persecució, la detenció i l’afusellament del president Companys” així com també pels “milers de catalans morts a l’exili, als camps nazis de concentració o a les presons catalanes”, ha dit el president en el seu discurs institucional amb motiu de l’Onze de Setembre.

Aquest divendres, a mitja tarda, no seré al carrer. A diferència dels últims deu anys, la senyera serà al balcó i no a l’espatlla. Per prudència, per responsabilitat i perquè mai pugui ser dit –que ho diran igualment– que el rebrot de tardor va ser culpa d’una manifestació independentista inoportuna. Prou que es va penjar la llufa a les marxes feministes del 8-M, quan el covid ja era entre nosaltres però encara no ens n’havíem assabentat. Ara que som conscients de com les gasta aquest virus demolidor, les concentracions previstes per a aquest divendres a la tarda, per més distància que hi hagi entre estelades, tenen un risc que està molt per damunt del benefici. Al capdavall, la independència no depèn de l’èxit d’aquesta Diada. A Ítaca s’hi arribarà a poc a poc, amb la feina diària, amb majories sòlides, amb líders autèntics, amb molta generositat política, amb cintura en els aparells dels partits, teixint complicitats arreu, amb pocs errors propis i, sobretot, amb molts dels altres. Ara per ara, el que més tenim és aquest últim factor. La demostració que l’”A por ellos” no s’ha aturat ni per un moment des de l’octubre del 2017 és constant. Aviat tindrem la inhabilitació del president de la Generalitat, està al caure la sentència del major Trapero, l’afaitada de CaixaBank tampoc no és una operació innocent. Ni Pedro Sánchez no amaga que servirà per cohesionar l’Estat. Mentrestant, als presos polítics, després d’un estiuet de Sant Martí on durant unes setmanes van poder sortir –i els va tocar l’agraïda brisa de la llibertat–, els han tornat a tancar. El Tribunal Suprem, amb la cooperació necessària de la Fiscalia, ha rebregat el seu dret penitenciari. Jordi Cuixart, president d’Òmnium, en una carta amb motiu de la Diada, ha demanat als sobiranistes que aparquin les disputes electoralistes estèrils. Potser a Lledoners s’hi ha colat algun llibre de tapa dura. Potser Cuixart s’ha adonat que els retrets, entre els propis, encara venen molt.

]]>