Un grup d'experts centristes d'Europa, del Sud Global i, després de la victòria electoral de Donald Trump, dels Estats Units, creu que Occident està en declivi. Sens dubte, mai no s'havia concentrat tant poder en tan poques mans (i en tan pocs codis postals) a Occident, però això vol dir que el poder occidental està condemnat?

El periodista Pablo González, que va ser empresonat a Polònia el febrer del 2022 acusat d'espiar per a Moscou, ha estat alliberat aquest dijous. La posada en llibertat del periodista s'emmarca en un intercanvi de presos inèdit, el més rellevant des de la Guerra Freda, entre Occident i Rússia.

“Si en aquesta sala algú creu que Putin s’aturarà a Ucraïna, us ho asseguro: no ho farà”, va dir el president Biden durant el seu discurs sobre l’estat de la Unió dijous a la nit. Europa està “en perill”, va afegir mentre donava la benvinguda a Ulf Kristersson, primer ministre de Suècia, el membre més recent de l’OTAN. Però Biden també va dir que continua estant “convençut” que els soldats nord-americans no seran necessaris per defensar Europa. Tal com va dir un portaveu de la Casa Blanca la setmana passada, és “claríssim” que l’ús de tropes terrestres no està sobre la taula.

Va passar ara fa tot just vint anys, el 19 de gener del 2004, i és un dels esdeveniments intel·lectualment més rellevants del que portem de segle XXI. La trobada entre Jürgen Habermas i Joseph Ratzinger es va produir a l'Acadèmia Catòlica de Baviera a Múnic i tenia com a objectiu discutir “les bases morals prepolítiques de l'estat liberal”. No som precisament davant d'un tema qualsevol, sinó potser de la qüestió dels nostres dies: sota la voràgine de la política de partits, sota les estructures de la democràcia, sota les inèrcies de les institucions... hi ha realment alguna cosa? Tot just al cap de vint anys, el sociòleg Emmanuel Todd –el que va predir el 1976 amb pèls i senyals la caiguda de l'URSS– diu que, si més no a Occident, només queden conceptes zombis, grans buidors. És a dir, nihilisme. Ho explica en un llibre que va publicar Gallimard el desembre passat, i que crec que encara no s'ha traduït: La défaite de l'Occident. Després hi tornarem. 

Tot va canviar quan el president rus Vladímir Putin va ordenar a les seves tropes que envaïssin Ucraïna la matinada del 24 de febrer del 2022, no només per a Europa, sinó per al món: el rellotge de la història va tornar enrere.

Mentre els líders de les dues superpotències mundials, els EUA i la Xina, es reuneixen en una cimera a San Francisco, molts observadors tornen a la gran simplicitat bipolar del passat. Una nova Guerra Freda! Occident contra tots els altres! Democràcia contra autocràcia! Guanyem-nos el favor del Sud Global! Però el gran historiador suís Jacob Burckhardt ja ens va advertir que ens guardéssim dels “terribles simplificadors”. Per començar a ser savis hem d’entendre que ara vivim en un món fragmentat entre moltes potències grans i mitjanes que no s’arrengleren només en dos bàndols.

Fa exactament un segle, la tardor del 1923, el segon volum de La decadència d'Occident d'Oswald Spengler (1880-1936) era l'assaig més llegit a Europa, no només a Alemanya. Fins la Segona Guerra Mundial, la influència de l'obra fou enorme. La pregunta que planava sobre els dos gruixuts volums del llibre (el primer data del 1918) era: ¿com pot ser que tot hagi acabat tan malament? Aquest tot incloïa la Gran Guerra, però també altres coses. La resposta? Occident ha entrat en una fase de decadència, en una fi de cicle, i no es resoldrà de cop i volta en forma de ruptura. El que la caracteritza és l'erosió lenta, el desgast. Contemplada exactament al cap d'un segle, la predicció ens pot semblar exagerada en molts aspectes. En altres, tanmateix, alberga una part important de raó. "El joc d'aliances en el conflicte al Pròxim Orient i a Ucraïna reforça l'eix Moscou-Pequín-Teheran, enfrontat amb Occident", subtitulava l'ARA l'article de Ricard G. Samaranch de fa uns dies. Aquesta confluència antioccidental existeix en diferents expressions i modalitats des de fa molts anys, tot i que des d'Europa i els Estats Units sempre havia estat percebuda més com una molèstia que no pas com una amenaça real. Pel que fa a l'equilibri de forces, les coses han canviat radicalment. L'Àfrica ara està en mans de russos i xinesos. Dels francesos, per exemple, ja no en volen saber res. 

Que jo sàpiga Israel és a l’orient, com els tres Reis. Austràlia també, i el Japó, i també Ucraïna. Orient vol dir cap a la dreta del mapa i occident vol dir cap a l’esquerra, cap a l’oest, cap on es fan els westerns. I a l'Amèrica Llatina, que no pot situar-se més a occident en el mapa, hi ha diversos països de cultura profundament antioccidental. Això del món occidental és una convenció terminològica que indica no una geografia concreta sinó un sistema de valors, units per la història, i si som honestos potser la cosa té més a veure amb els països del Primer Món contraposats amb el Tercer Món (del Segon, normalment identificat amb el comunisme, ja fa temps que no se’n parla). Això del primer en contraposició amb els altres ja ens hauria d’indicar que, o bé quan parlem d’Occident estem parlant de riquesa econòmica, o bé estem parlant d’ètnia: “nosaltres" contra “ells”. Si parlem de riquesa, però, el terme ja fa anys que no seria vàlid perquè la Xina ens dona mil voltes en PIB. Per tant, mirant-ho amb bons ulls, hem de circumscriure Occident a un sistema de valors. I, si Israel és “dels nostres”, és perquè creiem que hi pertany o hi combrega.

La Xina va canviar la seva política de control del covid de manera radical i abrupta a l’inici del 2023. La previsió de recuperació de l’economia xinesa va fer pujar els preus del coure, el ferro, el petroli i altres primeres matèries. Al març, el govern va anunciar un objectiu de creixement per l’economia xinesa del 5% per al 2023. Alguns analistes el van trobar conservador. Al juny es va constatar que el creixement era menor, el contrari del previst.

La primera tragèdia del Titanic s'esdevingué fa 111 anys, i va tenir un gran impacte tant en la cultura popular com en pensadors rellevants. Oswald Spengler (1880-1936), autor de La decadència d'Occident, va començar a perfilar el llibre que el transformaria en l'assagista més influent del primer quart del segle XX tot just llavors (el primer volum es va publicar el 1918, i el segon ara fa tot just un segle, el 1923). Molt abans de la pel·lícula que va protagonitzar Leonardo DiCaprio l'any 1997 ja se n'havien fet moltes altres. Les dues primeres es van rodar immediatament després de la tragèdia, l'estiu del mateix 1912. Destaca la caríssima i fallida producció que va auspiciar el 1943, en plena Segona Guerra Mundial, el ministre de Propaganda del Tercer Reich, Joseph Goebbels, amb la curiosa intenció de ridiculitzar la marina britànica. El superescarni cap als anglesos va costar molts milions de marcs i ni tan sols es va arribar a estrenar (aquesta història, plena d'extravagàncies i absurditats, mereixeria un article a part; o dos).

L'esperada contraofensiva ucraïnesa, ja en marxa, ha eclipsat la consolidació d'un nou escenari de la invasió. Durant les últimes setmanes, els atacs contra la Rússia de Vladímir Putin s'han repetit fins a normalitzar-se. Més enllà dels dos drons que el 3 de maig a la matinada van intentar atacar el Kremlin, hem vist més drons danyant edificis a Moscou; incursions terrestres a la regió de Bélgorod; i, ara, bombardejos gairebé diaris en aquesta i altres zones frontereres amb Ucraïna. Són escenes totalment impensables fa només uns mesos.

En el seu discurs sobre l'estat de la Unió del 2022, el president nord-americà, Joe Biden, va acusar el president rus, Vladímir Putin, d'intentar "sacsejar els fonaments del món lliure" amb la invasió d'Ucraïna, que havia tingut lloc sis dies abans. Putin creia que el seu atac "premeditat i sense provocació" trobaria poca resistència, però, segons va afirmar Biden, "el món lliure l'està obligant a retre comptes".

Tenint en compte que la invasió russa d'Ucraïna ha dibuixat un nou tauler global amb dos grans blocs cada cop més definits i distanciats, el moviment és rellevant. El ministeri de Defensa de la Xina ha anunciat aquest dijous que el seu exèrcit farà entrenaments conjunts amb tropes de Vladímir Putin, en el marc dels anomenats exercicis estratègics Vostok 2022, impulsats pel Kremlin i programats entre el 30 d'agost i el 5 de setembre. Aquestes maniobres, considerades de vital importància per a Moscou, ja van ser anunciades pel govern rus –amb tots els honors– fa un any, i també hi participaran soldats de l'Índia, Bielorússia, Mongòlia i el Tadjikistan. Però, tot i que ja estaven planificades abans de la guerra contra Kíiv i que no serà el primer cop que es duen a terme –el 2018, Pequín ja en va formar part–, prenen ara un component simbòlic d'alt voltatge: la Xina i Rússia s'entrenaran de costat mentre la tensió amb Occident arriba a límits perillosament inèdits.

L'arribada de la portaveu de la Cambra de Representants dels EUA, Nancy Pelosi, a Taiwan ha provocat una resposta potent, i previsible, de la Xina. El ministeri d'Afers Exteriors xinès ha advertit de "greus conseqüències" arran de la visita de Pelosi a l'illa. El president xinès, Xi Jinping, ha dit al president nord-americà, Joe Biden, que "qui juga amb foc es crema". La Xina està duent a terme exercicis militars amb simulacres de foc real i el fantasma d'un enfrontament militar creix.

L'any vinent es commemorarà –suposo– el 75è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (DUDH), que constitueix un dels pocs episodis lluminosos del segle XX. Els referents morals de la meva generació, així com de les generacions anteriors a la meva, estan estretament lligats a imatges de la Segona Guerra Mundial i als seus epígons. Per raons més o menys inexorables, aquests referents s'han anat difuminant o fins i tot s'han desnaturalitzat. La memòria col·lectiva dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 segueix ben viva; la de la guerra franco-prussiana del 1870, posem per cas, no, evidentment. Vull dir que en tot això no hi ha res d'estrany. Tendim a actuar, però, com si aquest tipus de processos erosius no existissin. Estic pensant en l'esperit de la darrera cimera de l'OTAN, que ha provat de dibuixar una línia divisòria entre democràcies i règims autoritaris, com si tot plegat fos la repetició d'algun gest grandiloqüent posterior a la Segona Guerra Mundial. La dicotomia és forçada. En la mesura que a Europa o als Estats Units no hi ha hagut cap escarment comparable als de fa 80 anys, les conviccions resulten molt febles. Per conviccions entenem els límits realment irrenunciables, no els matisos que poden suavitzar-se amb una mica de diplomàcia i tres o quatre metàfores edulcorades. 

La primera reunió del Fòrum Econòmic Mundial en més de dos anys, celebrada a finals de maig, va ser marcadament diferent de les moltes conferències prèvies de Davos a les quals he assistit des del 1995. Un fòrum tradicionalment compromès amb la defensa de la globalització ara estava preocupat sobretot pels fracassos de la globalització: cadenes de subministrament alterades, inflació dels preus dels aliments i de l'energia, i un règim de propietat intel·lectual (PI) que va deixar milers de milions de persones sense vacunes contra el covid-19 simplement perquè unes poques companyies farmacèutiques tinguessin milers de milions de dòlars de guanys addicionals.