La Fórmula 1 ha arribat a Barcelona. Des de dimarts a les 4 de la tarda i fins i dijous a les 6 del matí hi haurà canvis de rutes en el transport públic, restriccions al vehicle privat i prohibicions de pas per als vianants al passeig de Gràcia. A les hores prèvies a l’exhibició, l’Ajuntament aconsella evitar circular amb vehicle privat pel districte de l’Eixample, en el tram comprès el carrer Urgell i el passeig de Sant Joan.

Durant el cap de setmana, coincidint amb la quaranta-dosena edició de la Fira del Llibre de Palma, els bars i restaurants del Born varen aferrar les taules als bancs públics del passeig, impedint així que els residents hi poguessin seure. Aquest fet ha desfermat la indignació de molts ciutadans que han emprat les xarxes socials per fer-se'n ressò i que asseguren que no és la primera vegada que els establiments del passeig del Born ocupen més espai del que els correspon per ampliar el nombre de taules i així poder acollir més clients. "Ens estan expulsant, als mallorquins, que ja ni hi podem passar lliurement ni tampoc seure-hi", lamenta un resident a X, l'antic Twitter.

Una arquitecta que no construeix. Així es defineix, en part, Núria Moliner, que fa anys que es dedica a fer divulgació sobre arquitectura i urbanisme i que té una cara B com a músic (és guitarrista i corista de Delafé y las Flores Azules i té el seu propi grup, Intana). Explica que en la seva decisió de centrar-se en la divulgació i deixar de banda la part més tangible de la professió hi van tenir molt de pes qüestions ètiques: "Vaig entrar en crisi amb l’arquitectura tal com ens l’havien ensenyat. Veníem de l’herència dels efectes de la bombolla immobiliària, de l’especulació amb una necessitat bàsica com és l’habitatge, de la desvinculació dels arquitectes de les necessitats reals de la gent. Tot això em va fer sentir molt decebuda i frustrada amb la professió". Tots aquests elements van fer que rebutgés dedicar-se a la construcció i optés per divulgar projectes que "proposen un món millor a través de l’arquitectura". "La construcció és responsable del 40% de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i no podia mirar cap a un altre costat", remarca Moliner, que assegura sentir molt respecte pels arquitectes que volen participar del canvi a través dels seus projectes.

Avui no resulta desproporcionada la comparació entre ambdues ciutats, Barcelona i París. Capdavanteres en oferta turística, pèrdua de població, escassetat d’habitatge assequible, gentrificació, contaminació mediambiental, manca de sòl lliure i desequilibri social. Avui, amb la coincidència d’un govern socialista. A París, Anne Hidalgo, alcaldessa des del 2014, ha revalidat el càrrec fins al 2026, amb prou veterania per dissenyar una estratègia de ciutat davant les Olimpíades del 2024. A Barcelona, el també socialista Jaume Collboni necessàriament haurà de definir una nova estratègia després d’una campanya caracteritzada per la negació de les actuacions de l’anterior consistori.

El ple de l'Ajuntament de Pollença aprovarà aquest divendres una modificació de crèdit amb un romanent de tresoreria per valor de 2.772.000 euros per dur a terme diferents projectes d'adequació de diferents espais i nuclis del municipi. Les obres estaran cofinançades pel Consell de Mallorca i s'executaran entre enguany i l'any que ve.

L’únic jutge implacable de l’art és el temps. Mai cap bona intenció, ni la més brillant, ha fet per si sola que una obra esdevingués obra d’art. Les obres tenen veu pròpia i, davant seu, els autors que proven de fer-les han de restar muts. Durant anys vaig tenir el privilegi de visitar l’estudi de Tàpies i mai vaig sentir-li comentar res sobre de les seves obres. Les contemplava pensarós i amb silenci, un silenci que incomodava.

El 3 d’abril del 1979 hi va haver les primeres eleccions municipals després de la dictadura. A Barcelona va guanyar el PSC. I Narcís Serra va ser alcalde d’un govern de coalició. Poc després, quan hi va haver les eleccions generals que el PSOE va guanyar l’octubre del 1982, va ser substituït per Pasqual Maragall. Les expectatives eren grans i la demanda social poderosa. Però la caixa estava buida. I no eren imaginables les grans operacions que van venir després. I, tanmateix, calia donar senyals efectius que entràvem en un altre temps que passava pel reconeixement de les persones i la dignificació de la condició de ciutadans. No hi havia diners, però hi havia bastant espai públic disponible. Oriol Bohigas va mobilitzar l’Escola d’Arquitectura i es va fer un pla intens de reforma i creació de places i parcs, donant prioritat als barris més deixats de la mà de Déu de la perifèria de la ciutat. L’escultor Xavier Corberó va buscar la complicitat d’artistes amb reconeixement mundial. I de Miró a Caro, de Lichtenstein a Chillida, de Richard Serra a Tàpies, la ciutat es va omplir d’escultures. Una manera de donar una primera dosi d’autoestima als barris de Barcelona, marcats pel desbocat desarrollismo dels anys 60, quan la dictadura maldava per fer-se un lloc en el capitalisme internacional.

Després de passar gairebé tres mesos tancats a casa, milers de ciutadans es van llançar als carrers per recuperar la sensació de comunitat, de vida, d’espai públic. Gràcies a això, sobretot en les primeres setmanes després de la fi del confinament, molta gent va redescobrir el seu poble o ciutat perquè va poder caminar per uns carrers gairebé buits, amb una mirada i una curiositat noves que permetien copsar des de les façanes fins als racons que les presses del dia a dia de l’antiga normalitat havien tornat invisibles. La pandèmia també ha forçat una ràpida reorganització de l’espai urbà que dona més lloc als vianants -també a les terrasses de bar- expulsant cotxes i, cosa més significativa, ens fa adonar de fins a quin punt és important aquest espai públic que últimament teníem una mica oblidat.

L’any 1989, tres dècades abans del covid-19, el món lluitava contra una altra pandèmia, la de la sida. Aquell mateix any Keith Haring va visitar Barcelona per fer-hi un mural. L’artista, que moriria poc després a causa precisament d’aquesta malaltia, ja era en aquell moment molt reconegut. La invitació, planificada de manera àgil, va ser el resultat de l’amistat i la complicitat amb algunes persones de la ciutat.

En un article publicat el març del 1981 Jaime Gil de Biedma va denunciar la intolerància dels que, fent-se passar per víctimes, eren els candidats a ser deixebles dels genocides de la llengua i de la cultura catalanes. Ho feia des de la seva condició de català, i d’escriptor en llengua castellana. Ho feia sense renunciar a cap dels seus principis. Sense haver de renegar de res, ans al contrari: refermant-se en la seva irrenunciable catalanitat, en el fet d’escriure en castellà, però sobretot en el fet de defensar el que calia defensar: la necessitat de les polítiques de normalització activa de la llengua catalana. Gil de Biedma es va convertir en un autor pària, acabat, per a molts dels que passaven per ser els adalils de la democràcia durant els temps de la Transició. Ell es posava del costat dels més febles, i ho feia amb criteri, denunciant que el manifest dels 2.300 contra la immersió lingüística no era res més que un al·legat per mantenir la situació de privilegi d’alguns funcionaris del règim, i d’alguns burgesos que feia generacions que havien optat per vendre’s la catalanitat per un títol nobiliari, o per assegurar que tallaven un cupó. Què hauria escrit Jaime Gil de Biedma avui, en plena crisi dels llaços grocs?