Soc un barceloní que ha vist arribar a la ciutat uns Jocs Olímpics, dos papes, cinc Champions i tres places de les Glòries. A la primera que recordo, en ple desarrollismo, s’hi passava en cotxe per un pas elevat en funcions de preautopista, que empalmava amb la Meridiana, si no és que continuaves per Gran Via i baixaves per davant de l’Olivetti. La plaça també tenia una passarel·la en alçada per a vianants, que va acabar instal·lada al Fòrum, mig amagada darrere el Palau de Congressos. Després va venir el tambor del 92, de quan ens pensàvem que la gent vindria en cotxe a Barcelona, el deixaria als aparcaments dissuasius de l’entrada i agafaria el transport públic fins a la feina. Però trenta anys més tard l’únic element de dissuasió continua sent Rodalies. I ara, aquest 2025, l’Ajuntament de l’alcalde Collboni ha inaugurat la plaça impulsada en època de l’alcaldessa Colau.

L’art no va néixer per ser exposat entre quatre parets: el lloc natural per exhibir-lo és el carrer. Les obres artístiques ho són perquè interpel·len, i tancades difícilment poden connectar amb la creativitat que tots portem a dins. Hi ha museus fantàstics, públics o privats, i galeries on s’exposen antiguitats valuosíssimes o peces contemporànies que el temps dirà el valor que tenen. Però quan l’art es desconfina dels museus, i es col·loca a l’espai públic, llavors forçosament interactua amb tothom, i provoca coses inesperades. L’art no és necessari, i ningú no es mobilitza perquè s’hi destinin recursos, però les millors obres serveixen grans causes. No són el que representen, sinó el que transmeten, i van des conceptes transcendents com el que expressa la Pietat de Miquel Àngel al Vaticà fins a l’enginyós i sintètic grafiti del noi llançant flors de Banksy a Jerusalem.