El papa Francesc ha reaparegut breument davant els fidels aquest diumenge per impartir la benedicció urbi et orbi, a la ciutat de Roma i al món. Des de la lògia central de la basílica de Sant Pere del Vaticà i davant de més de 35.000 persones, el Pontífex ha pronunciat la seva benedicció amb un fil de veu i ha desitjat una bona Pasqua.

Linxament simbòlic d’un polític? Insults entre governants? Amenaces, calumnies i campanyes de desprestigi? Agressions verbals, fins i tot al límit de l’enfrontament físic? Textos difamatoris? Res de nou. Tot això que ara deim crispació ha estat una constant al llarg de la història de les Balears. Moltes autoritats han estat qualificades amb el nom del porc, i amb coses pitjors. Els atacs contra aquells amb certa quota de comandament –fossin virreis, jurats, oficials reials o membres de l’Església, aleshores, un veritable poder– anaven des dels cartells o insults, fins a l’assalt de cases o crema d’objectes. En casos extrems es va arribar a l’agressió o a l’assassinat.

La Conselleria d'Educació ha optat enguany per tornar als motius catòlics per felicitar Nadal. Arran d'això, el sindicat UOB Ensenyament ha estat el primer a reaccionar davant aquest fet que, fins fa almanco vuit anys, no s'havia produït, ja que la Conselleria de Martí March optava per imatges de jocs o motius florals per felicitar la comunitat educativa.

Un prefix hiperbòlic ha dominat els titulars informatius de les últimes hores: ultracatòlica. Així hem presentat al públic la nova presidenta de les Corts Valencianes i diputada de Vox, Llanos Massó. A jutjar per la seva biografia personal i política, Massó també és ultraespanyola i ultra-anti-llengua catalana. Ja ho saben: són els nous sabors d’aquest estiu. De fet, són sabors com els de sempre però encara més àcids. O, com deia aquell director de banda municipal, són “el mateix pasdoble però més carregaet de bombo”. 

El judaisme sempre va ser i ha estat una religió amiga del saber, l’estudi i la intel·ligència: només cal veure la quantitat de premis Nobel que han aconseguit en totes les branques del saber o, simplement, els enormes valors que han donat al llarg de la història. Ha sortit un llibre que repassa les ments jueves més clares dels segles XIX i XX que és francament dolent: Norman Lebrecht, Genio y ansiedad. Cómo los judíos cambiaron el mundo, 1847-1947 (Alianza, 2022). Per contra, és molt bo aquest altre, no traduït: Sander L. Gilman, Jewish Writing and Thought, 1096-1996 (Yale University, 1997).

Al llarg de les últimes quatre dècades, el periodista, músic i professor universitari Antoni Batista (Barcelona, 1952) ha dedicat més d'una desena de llibres al conflicte basc, l'últim dels quals va ser ETA i nosaltres (Pòrtic, 2020). Els seus lectors, però, saben que aquest no és el seu únic interès: també ha publicat diversos assajos sobre música –entre els quals destaquen els que ha dedicat a Raimon– i sobre història de la resistència antifranquista. El vessant fins ara menys explorat de les seves investigacions és el cristianisme. Havia motivat Montserrat. Els misteris de la Muntanya Sagrada (L'Arquer, 2008), però no ha estat fins ara que ha publicat una interessant i insòlita anàlisi dels quatre evangelis del Nou Testament, Els portaveus de Déu (Fragmenta), on estudia la propagació del missatge cristià des de l'òptica de la teoria de la comunicació.

1. Catequitzar. Ho he hagut de llegir dues vegades per creure-m’ho: la Generalitat crea un pla pilot en escoles públiques per impartir la matèria de religió islàmica. I tot això emparat en l’acord de cooperació entre l'estat espanyol i la Comissió Islàmica d'Espanya, que garanteix l'exercici del dret dels alumnes musulmans a rebre ensenyament religiós islàmic als centres educatius públics, impartit per professorat designat per aquesta comissió. ¿Tornem a les religions d’estat?