La llista dels personatges coneguts que ens han deixat aquest any és llarga. Aquí us deixem una selecció d'alguns dels més rellevants o que més ens han commogut.

Fa una dècada, uns dos milions de persones van gaudir de les Street Parties amb motiu del jubileu de diamants d'Elisabet II. Rosamund Marrioth, que ara té 73 anys i és veïna del barri de Wanstead, al nord-est del gran Londres, va ser una de les organitzadores de la que va tenir lloc a Gordon Road, el carrer on viu. Aquella festa va ser una de les 10.000 que, oficialment, es van comptabilitzar a partir dels permisos emesos per les autoritats locals.

Pompa, circumstàncies i una certa sensació de moment irrepetible. Només un tron, el que habitualment fa servir el consort, lleugerament més baix que el de la monarca. Un Discurs de la Reina sense la presència d'Isabel II per primera vegada des del 1963. El príncep Carles, actuant en funcions de la seva mare i amb posat de rei in pectore, li ha prestat la veu per llegir el nou programa legislatiu del govern de Boris Johnson. Tot sense precedents. També la corona, al damunt d’una tauleta i d’un coixí de vellut, a prop de Carles però sense tocar-la. El futur rei, a la sala d’espera. 

La reina Elisabet II s'ha convertit en involuntari motiu de polèmica a Oxford i en el que alguns membres de la intel·liguèntsia britànica, inclòs el ministre d’Educació, Gavin Williamson, han titllat d’episodi “absurd”. Estudiants de postgrau del Magdalen College han votat a favor de retirar un retrat acolorit de la monarca basat en una fotografia de Dorothy Wilding, feta el 1952, en el moment en què va ser coronada.  

El duc d'Edimburg va néixer el 10 de juny del 1921 a l'illa de Corfú. Durant els 73 anys com a consort de la reina Elisabet II abans de retirar-se de la vida oficial, va tenir 22.219 compromisos públics, va pronunciar 5.496 discursos i va escriure o coescriure catorze llibres. Va ser, de fet, el membre més actiu de la família reial. Amb la seva habitual sornegueria, quan es va retirar de la vida oficial, el 2 d'agost del 2017, va declarar que havia sigut “el descobridor de plaques [d’inauguracions] més experimentat del món".

La democràcia britànica no és tan exemplar com sembla. Ni tampoc la separació de poders entre les diferents institucions de l’estat és tan estricta com es creu. I la monarquia, en principi aliena als afers del Parlament i a l’elaboració de les lleis, té un paper més important del que es pressuposa a l’hora d’intervenir per afavorir els seus propis interessos. El resultat és una cotilla en la vida política del Regne Unit.

La reina d'Anglaterra perd poder. Ni que sigui el poc poder simbòlic que encara té, en especial a les antigues colònies britàniques. La primera ministra de Barbados, Mia Mottley, ha anunciat aquest dimecres que el país es convertirà en una república coincidint amb el 55è aniversari de la seva independència, el novembre de l'any vinent. En conseqüència, canviarà el cap d'estat, fins ara la reina d'Anglaterra, per un president nascut a l'illa.

Boris Johnson és primer ministre del Regne Unit sense haver guanyat cap elecció. Va arribar al càrrec, després d'una revolta interna dels conservadors, liderant els partidaris del Brexit més dur, i van ser els membres del seu propi partit dividit els que el van elegir per substituir Theresa May. La 'premier' havia negociat un acord per al Brexit que no va obtenir el suport d'un Parlament fraccionat. Però aquest fet, que complica la política, representa el mandat del poble britànic, que no va donar majoria als conservadors i està totalment dividit socialment en relació a la sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea.

Joves contemporanis