Hi ha dos motius pels quals Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) va tirar-se de cap a portar Gegant de Mark Rosenblatt als escenaris catalans. La raó més egoista, admet l'actor i director del Teatre Romea, va ser descobrir que el protagonista era Roald Dahl (Llandaff, 1916 - Oxford, 1990). "A banda de ser un grandíssim escriptor, feia 1,95 m i tenia la mobilitat reduïda després de patir ferides de guerra i moltes operacions. A més, era un home amb un caràcter estrany i complicat. El paper semblava escrit per a mi", bromeja Pou. L'altre motiu –el principal– és la temàtica de l'espectacle. Gegant, que s'estrena el 5 de juliol al Teatre Romea dins del festival Grec, recrea un dia en la vida de Roald Dahl l'agost del 1983, just després que publiqués una ressenya incendiària contra els israelians a la revista Literary Review. En aquell text, Dahl es referia al conflicte amb el Líban del 1982 i deia que durant la invasió "tots van començar a odiar Israel".

"El teatre és el lloc on la humanitat s’enfronta a ella mateixa", sentencia, solemne, Jordi Bosch. No ho sabrem al moment, però es tracta d'una de les citacions més famoses d'Arthur Miller i una de les frases que pronuncia el protagonista de Mort d'un comediant, l'espectacle de Guillem Clua que s'estrena al Teatre Romea de Barcelona, on es podrà veure del 21 de març a l'1 de juliol. Clua capgira Mort d'un viatjant, el títol més famós del dramaturg nord-americà, en un espectacle que és "una carta d'amor al teatre", afirma, perquè celebra el poder de la ficció teatral en les nostres vides i també perquè el text està recosit amb frases, escenes, autors i obres que han marcat la seva trajectòria i la història del teatre universal. Un joc dramatúrgic que dona galons a la peça i la converteix, de passada, en un Trivial que entusiasmarà els espectadors, als més experts i els més profans; qui no vulgui perdre's cap referència, les trobarà detallades a l'edició publicada per Arola.

Apareix amb aquell xassís de Manelic, de vescomte de Valmont, de Hamlet, de Spooner, de professor Bernhardi, de Cyrano i una aura que podria fer que no passés per la porta, però quan un dels grans intèrprets del teatre català en actiu s'asseu per conversar és, només, Lluís Homar (Barcelona, 1957), una persona a qui La biografia de la luz de Pablo d’Ors li va canviar la vida. Aquest gener ha tornat a viure a Barcelona després de més de cinc anys a Madrid dirigint la Compañía Nacional de Teatro Clásico, una etapa que es va acabar de manera abrupta. Del 27 de febrer al 16 de març dirigeix un dels últims espectacles de la CNTC al Teatre Romea, El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca.

L'actriu María Adánez (Madrid, 1976) arriba al Teatre Romea de Barcelona carregada d'entusiasme. És la primera vegada que trepitja un teatre català amb un projecte professional sota el braç. "No entenc com és que, fins ara, no havies actuat mai a Barcelona", li comenta el director del Romea, Josep Maria Pou. Adánez deu bona part de la seva popularitat a la sèrie Aquí no hay quien viva, on entre el 2003 i el 2006 va interpretar el personatge de la Lucía. Després ha continuat combinant la televisió, el cinema i el teatre, la disciplina en la qual va debutar quan només tenia set anys amb Casa de nines d'Ibsen i que té un pes considerable en la seva trajectòria professional. Precisament per això, Adánez entoma La gramática d'Ernesto Caballero amb una il·lusió especial. L'espectacle serà al Romea fins al 23 de febrer.

L'actriu Teresa Cunillé (Sabadell, 1924) assegura que no té "cap secret" que li hagi permès arribar –aquest dimarts– als cent anys. Amb una novel·la entre les mans –Les illes interiors, sobre la filla d'Ildelfons Cerdà–, Cunillé va repassar aquest juny la seva carrera per a l'ARA. És considerada una de les actrius catalanes més importants del segle XX: ha participat en més d’un centenar d’obres i és l'actriu que més ha treballat al Teatre Romea de Barcelona. Va estar en actiu fins als vuitanta anys, amb directors com Hermann Bonnín, Joan Ollé i Sílvia Munt. "Amb cent anys encara tinc memòria, m'estudio les coses i me'n recordo", avisa. En el terreny institucional, Cunillé va donar el seu arxiu a l'Institut del Teatre, i el 2018 la propietat del Romea i la família de Teresa Cunillé van crear el Premi Teresa Cunillé, dedicat a treballs originals sobre la història del teatre català contemporani. I el Teatre Romea acollirà el pròxim 28 d'octubre Teresa Cunillé, 100 anys. Una vida de teatre, un acte de celebració del centenari de l'actriu presentat i conduït pel dramaturg i director Jaume Viñas i l'actriu Lloll Bertran que comptarà amb la presència de figures conegudes de les arts escèniques catalanes com Josep Maria Flotats, Sílvia Munt, Francesc Nel·lo, Lali Barenys, Anna Güell, Maite Guisado i Àlex Casanovas.

La colección és, segurament, una de les propostes més filosòfiques i simbolistes del filòsof, matemàtic i dramaturg i lletra M de la Reial Acadèmia de la Llengua Juan Mayorga. I també una de les més fosques en sentit i contingut. L’autor planteja el dilema d’una parella de col·leccionistes prou grans –l'Héctor (José Sacristán) i la Berna (Ana Marzoa)– que al llarg dels anys han consolidat una gran col·lecció d’objectes, però no només d’objectes, i que davant la previsible mort busquen un hereu que es comprometi a conservar-la. Per això reben la Susana (Zaira Montes), també col·leccionista.

El Grup Focus ha batut "un rècord històric d'espectadors" per segon any consecutiu. Si ara fa un any el Teatre Romea, el Teatre Condal, La Villarroel i el Teatre Goya celebraven un total de 410.000 espectadors i més de 9 milions de recaptació, les dades de la temporada 2023-2024 són encara més positives: 471.000 espectadors i 10,3 milions d'euros de recaptació, una xifra que suposa un increment de l'11% respecte a la temporada anterior. "Tant de bo es converteixi en una notícia crònica", ha dit el president de Focus, Daniel Martínez, durant la presentació de la temporada 2024-2025. Segons Martínez, aquestes xifres "aclaparadores" permeten començar la nova temporada amb "el camí ja fressat i molt bones expectatives". Els quatre teatres presentaran durant aquest curs 14 produccions pròpies i 9 coproduccions, entre les quals hi ha reposicions de temporades anteriors.

"Ningú mor tan pobre per no deixar res darrere seu", deia Blaise Pascal. "Això també val per als records, encara que aquests no sempre trobin algú que els vulgui heretar", afegia Walter Benjamin. Donant veu a aquests dos pensadors, el dramaturg madrileny Juan Mayorga sintetitza la temàtica principal de l'espectacle La colección, que es va estrenar al Teatro de La Abadía de Madrid i que del 3 al 29 de setembre es podrà veure al Teatre Romea de Barcelona. Els actors José Sacristán i Ana Marzoa encarnen una parella que, ja al final de la vida, es plantegen a qui llegaran la col·lecció que han creat conjuntament durant més de cinc dècades de matrimoni. "Van començar la col·lecció fa molts anys, quan van veure un objecte a l'aparador d'una galeria de Tòquio i el van voler comprar perquè van pensar que seria el record d'una tarda feliç", explica Mayorga.

Miguel de Cervantes y Saavedra, a través del seu Quixot, considerava el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell un dels llibres més importants de la història, i per això és un dels pocs que el barber i el capellà salven de ser destruïts. D'acord amb els experts, aquesta opinió estava fonamentada en el fet que el Tirant trencava amb les novel·les de cavalleries i hi introduïa sensualitat, sexe i humor.

Don Quixot somiava amb ser armat cavaller. Al Manual para armar un sueño, La Zaranda somia amb l’èxit que se’ls resisteix, però sense renunciar al teatre poètic i artesà, com el que defensen des d’aquell magnífic Vinagre de Jerez que el 1989 aromatitzava el primer Festival de Tardor de Barcelona —i que va coincidir, per desgràcia seva, amb el Cricot 2 de Tadeusz Kantor i Aquí no tornaré mai més. Dic per desgràcia perquè un il·lustre crític els va despatxar com una imitació del geni polonès, quina bajanada!

Després de guanyar dos premis Gaudí i estar nominada dues vegades als Goya per les pel·lícules Chavalas i La maternal, l'actriu Ángela Cervantes (Barcelona, 1993) entoma aquest any "el repte més gran" de la seva carrera: posar-se a la pell de la víctima de la Manada, la noia de 18 anys que el 7 de juliol del 2016 va patir una violació grupal per part de cinc homes durant les festes de San Fermín. Després d'una gira breu per diferents sales catalanes, la nova versió de Jauría, escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco, arriba al Teatre Romea del 4 d'abril al 5 de maig.

Josep Maria Flotats (Barcelona, 1939) arriba puntual a la cita, coll alt negre i el text de Voltaire/Rousseau. La disputa a les mans. És per si necessita consultar alguna frase. "Fora de l’escenari no em sé res. La gent es pensa que la memòria és al cervell, però és a les cames", diu. De fet, ell memoritza els textos caminant per racons tranquils. "Quan vivia a París i treballava al Théâtre de la Ville, anava a un lloc fantàstic de l’Île Saint-Louis; i quan estava a la Comédie, encara més fàcil, perquè donava voltes als jardins del Palais Royal", recorda. Ara sol arribar al Romea una hora i mitja abans de la funció. "No necessito fer res, perquè ja he escalfat a casa, però el fet de ser-hi em fa estar relaxat, ja no tinc l’ai, ai el trànsit, ai això, ja hi soc".

Poques hores abans de recollir el Premi de Literatura de la Ciutat Lliure i Hanseàtica de Bremen, l'austríac Thomas Bernhard (1931-1989) encara no havia escrit ni una sola paraula del discurs que havia de pronunciar davant les autoritats. Segons diu la llegenda, assegut al llit de l'habitació de l'hotel va tenir una ocurrència d'última hora que el va desencallar: "Amb la claredat augmenta el fred". És la frase que dona títol a l'últim espectacle de Pep Tosar, una comèdia de saló sobre Bernhard que es podrà veure cada dissabte entre el 2 i el 30 de març al Teatre Romea, amb Imma Colomer, Evelyn Arévalo i el mateix Tosar com a intèrprets. Es tracta d'una versió revisada d'Allò de què parlem roman inexplorat, que es va estrenar el 2013 a l'Espai Lliure dins el Festival Grec.

"Veni, vidi, vici". Josep Maria Flotats fa bona la frase atribuïda a Juli Cèsar. I la platea en peu ho ratificava a la fi de l’estrena al Romea de Voltaire/Rousseau, del dramaturg francès Jean-François Prévand, que va precisament fer-ne una lectura ara fa un any al Festival Oui! de teatre francòfon a Barcelona. Flotats crea expectació. La seva presència a la cartellera de Barcelona remou els ànims i la il·lusió dels vells i els no tan vells fans d’aquest actor que als 85 anys segueix fidel al compromís amb les muses Talia i Melpòmene. I no només per la qualitat com a actor, sinó també per la intuïció a l’hora d’escollir les obres que representa i dirigeix.

Cada vegada que Josep Maria Flotats posa un peu –o en el seu cas, podríem dir que fica el nas de Cyrano– en un teatre català, els productors, la premsa i el públic ho viuen com un esdeveniment. És cert que l'actor ha tornat en altres ocasions, des que el 2013 el govern d'Artur Mas li va organitzar un homenatge de reparació, setze anys després de la "sobtada, traumàtica, dolorosa i brutal" destitució del Teatre Nacional de Catalunya. Però les seves visites no són gens sovintejades; l'última, el 2015 al Teatre Lliure amb Ser-ho o no. "Hi hauria retorn si alguna vegada hagués dit que marxo", diu, fent una finta. Però afegeix: "Hauria fet teatre aquí més sovint si ho hagués tingut fàcil. No em trucava ningú, i si algun cop vaig trucar no hi va haver resposta. A fora em trucaven", deixa anar.

El 7 de juliol del 2016 una noia de 18 anys va ser víctima d'una violació grupal per part de cinc joves en una porteria qualsevol de Pamplona. El cas de la Manada va començar amb la denúncia d'una noia, sola, en estat de xoc, a les 3 de la matinada, durant les festes de San Fermín. L'impacte i la violència del cas va fer que el dramaturg Jordi Casanovas s'interessés per les transcripcions del judici, com abans havia fet amb el cas de corrupció del PP Ruz-Bárcenas. I es va trobar que "hi havia una sèrie de detalls que no havien transcendit a la premsa i que parlaven de l'educació dels nois, de la cultura masclista", recorda. "Volia explicar per què aquells homes eren criminals i ells no n'eren conscients. Aquell judici era paradigmàtic per explicar el canvi de pensament de la relació entre homes i dones", diu el dramaturg. Va acabar l'obra el març del 2018, fins i tot abans de la primera sentència, i la va entregar al director Miguel del Arco, que llavors dirigia el Teatro Pavón de Madrid.

Dues propostes místiques de la mà de l'actor i director Lluís Homar ompliran la cartellera del Teatre Romea aquest febrer. Amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico (CNTC), de la qual és director, Homar portarà a escena Alma y Palabra. San Juan de la Cruz, un espectacle que fusiona la poesia de Sant Joan de la Creu amb la Música callada de Frederic Mompou i el quadre Crist crucificat de Velázquez. Es tracta d'un muntatge que convida a la introspecció i que protagonitzen el mateix Homar i Adriana Ozores acompanyats del pianista Emili Brugalla. Serà al Romea fins a l'11 de febrer.

"Jo soc dels actors que a les 8 del matí se'n va a treballar o se'n va a buscar feina", assegura Joan Pera (Mataró, 1948). Després de 48 anys als escenaris i amb el ganxo comercial encara ben esmolat, a Pera no li cal sortir de casa per tenir, any rere any, un nou espectacle amb el qual celebrar el Cap d'Any en un teatre. El nou vestit a mida que li ha dissenyat Focus és Tot l'any pot ser Nadal i el sastre, el jove dramaturg Jaume Viñas, que li ha escrit una versió d'El conte de Nadal de Charles Dickens perquè es retrobi amb el seu públic. Serà al Teatre Romea els mesos de desembre i gener, incloses les campanades del dia 31.

Després de trenta anys, T de Teatre segueix afrontant riscos. Lluny de repetir esquemes per assegurar el resultat, les T de Teatre fan honor al nom de la companyia buscant en cada nou espectacle alguna cosa especial que aporti el dramaturg o director amb qui decideixen col·laborar. A La dona fantasma és el dramaturg i director argentí Mariano Tenconi Blanco, que debuta entre nosaltres amb una obra escrita per a les quatre actrius de la companyia on es parla del misteri del teatre i de la vida.

Si funciona, no ho canviïs. La productora Focus ha tancat la temporada 2022-23 amb un increment d’espectadors i de recaptació del 20 i el 30%, respectivament. Això suposa una "recuperació total del ritme de l’activitat teatral" amb una "sorprenent rapidesa" donat el context postpandèmic i inflacionari, admetia aquest divendres el president del grup, Daniel Martínez. De fet, és el "rècord històric de Focus: 410.000 espectadors i més de 9 milions de recaptació", celebrava. Així que amb aquest resultat al sarró, la temporada que ve l’empresa recuperarà els títols que van deixar la cartellera amb el teatre ple i oferirà un grapat de reposicions. Però aquest múscul econòmic també permetrà que la casa pugui dedicar fins a 14 milions d’euros a la producció per a 14 produccions pròpies i 15 coproduccions. En total, es veuran al llarg del curs uns 70 espectacles a Barcelona. "Oferim els teatres com a illes de descompressió", deia Martínez.