La mort mai no és benvinguda. Molt menys quan es tracta de la d’un amic. Christian Völker Llull (Manacor, 1962) ens ha deixat el dia abans de la Nit de Nadal, víctima d’una malaltia. Massa aviat per a una persona d’energia i actitud captivadores. Sempre a punt per a la defensa, coratjós en l’atac, els projectes li brollaven i els volia aconseguir amb la passió punk que sempre el va empènyer. Una de les darreres vegades que ens vàrem veure, a ca seva, parlàrem de música (sempre la música) i de Punk in London, un documental alemany del 1977 on sortien els nous grups de l’escena anglesa i que, és clar, vàrem veure sencer.

D'entre tota la música independent assimilada per la indústria de masses als anys noranta, el hardcore melòdic (o punk rock californià) va ser dels més ridiculitzats. Poc valorat pel cànon, semblava un moviment massa juvenil i amb una estètica que podia absorbir qualsevol, per exemple Avril Lavinge. Però el cert és que aquella camada de grups no només van deixar un bon grapat de discos perfectes, sinó que també van ser l'entrada a altres bandes que, aquestes sí, l'acadèmia ha considerat rellevants culturalment parlant, com Fugazi i Jawbreaker. A més, a diferència d'altres estils, que van abraçar les majors com a Benvingut, Mister Marshall, el hardcore melòdic va mantenir un bon batalló de grups que van refusar els cants de sirena de les multinacionals per continuar cavalcant en la independència, amb segells com Epitaph primer i Fat Wreck després. De tots aquests noms, els millors, més coherents, especials i carismàtics, amb el permís dels Descendents, van ser els NOFX, que aquests dies comencen a acomiadar-se dels escenaris amb un triple concert al Poble Espanyol de Barcelona.

Nueva Vulcano va ser una foneria de la Barceloneta en els inicis de la industrialització al segle XIX. Gairebé dos segles després Nueva Vulcano va ser el nom que van triar Artur Estrada (veu i guitarra), Wences Aparicio (baix) i Albert Guàrdia (bateria) per engegar un projecte de punk-rock carregat de melodia i amb la capacitat de fer política amb l'amor, la quotidianitat i la relació amb Barcelona. La musical, hereva de la fertilitat hardcore dels 90, va començar el 2005 amb els discos Principal primera i Juego entrópico, publicats per BCore, i ha seguit amb un ritme de si fa no fa un àlbum cada cinc anys. L'últim és Ensayo (2020), un prodigi amb el teclista Marc Clos com a quart membre de facto i un contingut líric que burxa en decepcions, indignacions i constatacions. Un pas endavant per entomar el micròfon, la mà dreta gratant la guitarra com si rebés una ordre irrebatible i la secció rítmica fent feina entre la melodia: això és també Nueva Vulcano.