<![CDATA[Ara Balears - Pacifisme]]> 10 <![CDATA[Guanyen els veïns de Sant Jordi: Defensa no construirà el polvorí a Son Sant Joan]]>

Després d’uns mesos d’intensa polèmica, que van fer que ciutadans, institucions i col·lectius pacifistes reclamassin explicacions i alternatives, el Ministeri de Defensa ha acabat desistint i ha retirat els plans de construir un gran polvorí a la base aèria de Son Sant Joan (Palma), projecte que havia posat en alerta els veïns de Sant Jordi perquè la instal·lació es projectava a menys de 500 metres dels seus habitatges.

]]> <![CDATA[Els gàngsters de la guerra!]]> De Smedley Butler a Yitzhak Rabin

]]> <![CDATA[Lenin al Donbàs (i a Sant Gervasi)]]>

Fa dos anys i un mes, aproximadament, Vladímir Putin va declarar de manera formal, oficial, rotunda, que Rússia no tenia cap intenció d'atacar Ucraïna. Mentrestant, les seves tropes s'anaven concentrant a la frontera amb la connivència de Bielorússia, lligada feudalment en règim de semiindependència a les actuals restes de l'URSS. D'aquell engany majúscul adreçat al món no se n'ha parlat més. Tampoc s'ha parlat sense subterfugis dels misteriosos enverinaments amb poloni, ni de la persecució sistemàtica d'opositors al règim rus, ni de res per l'estil. Per part d'Europa es tracta d'un silenci sovint vergonyós; per part de la Xina, simplement és interessat. Seguint la tradició de l'URSS, Putin menteix per sistema i desinforma amb professionalitat (era el seu ofici com a funcionari del KGB). Tot segueix igual que en l'època de Willi Münzenberg, espia alemany al servei de Stalin, que va organitzar una xarxa gegantina d'adoctrinament, manipulació i compra de voluntats a la qual es van adherir molts intel·lectuals europeus i nord-americans. L'únic que ha variat és el mètode: avui es basa sobretot en la ingènua il·lusió de "les fonts alternatives" i en el control de les xarxes socials.

]]> <![CDATA["Si la UE no obre les portes als objectors de consciència russos, acabaran empresonats"]]>

Fa deu anys que el Moviment d’Objectors de Consciència de Rússia ajuda els russos que, per les seves conviccions, no volen anar a la guerra. Sobre el paper, la Constitució russa reconeix el dret a l’objecció de consciència, però des de l’inici de la invasió d’Ucraïna la seva feina s’ha complicat molt. El Kremlin ha titllat l’organització d'"agent estranger" i ha bloquejat la seva pàgina web. Des de l’exili, el seu president, Sasha Belik, explica a l’ARA que, malgrat que els seus activistes continuen dins del país assistint els que intenten resistir la crida a files, fins i tot "hem vist com enviaven al front homes que caminen amb crosses". Malgrat la flagrant vulneració dels seus drets, els objectors russos troben les portes de la Unió Europea tancades, en contra del que preveu el dret internacional. Per ajudar-los, una quarantena d’entitats d’arreu d’Europa han impulsat una petició a la UE que reclama acollida per als objectors, els desertors i els soldats russos que s’han rendit a les autoritats ucraïneses.

]]> <![CDATA[El pacifisme cec]]>

"No a las guerras". "No a la OTAN". "Por la paz". Aquests eren els lemes que figuraven en la pancarta de capçalera de la modesta manifestació celebrada a Madrid el diumenge 26 de juny, com a pròleg crític de la cimera de l’OTAN que hi ha tingut lloc la setmana passada.

]]> <![CDATA[La fallida moral del pacifisme alemany]]>

Després de pensar-hi molt de temps, Alemanya finalment va prendre la decisió d'enviar armament pesant a Ucraïna. Però ho va fer en va: els tancs antiaeris Gepard (Cheetah) que ofereix són antiguitats que no tenen munició disponible, perquè el fabricant en té poques unitats. Des de llavors, el ministeri de Defensa alemany ha anunciat que buscarà munició de recanvi en llocs llunyans com Jordània, el Brasil i Qatar. Mentre Rússia destrueix el seu veí, assassinant, torturant i violant els seus civils, Alemanya continua ficada en un pèssim embolic.

]]> <![CDATA[Com responem a la guerra de Putin?]]>

La guerra a Ucraïna està posant contra les cordes el relat pacifista. Cridar, avui, “no a la guerra”, sense més, reparteix responsabilitats entre agressor i víctimes. Demanar una “sortida negociada” pot implicar claudicar a la taula de negociacions davant una Rússia molt més forta que acabaria imposant les seves condicions. I suggerir “tractar les arrels del conflicte” alimenta el relat de Putin per justificar la guerra.

]]> <![CDATA[Pacifistes armats per força]]> Fins i tot Joan Mascaró, traductor dels textos místics hindús i un dels pensadors més importants que té el pacifisme dins la cultura catalana del segle XX, admet la necessitat de recórrer a les armes per aturar algú com Hitler (i tampoc li hauria semblat malament que algú les hagués fet servir contra Franco, en comptes d'esperar que morís de vell dins el llit). Joan Mascaró no era cap pacifista de boqueta i sabia de què parlava: la Guerra Civil el va obligar a exiliar-se al Regne Unit, on va ser professor a la Universitat de Cambridge, i des d'allà va patir els estralls de la Segona Guerra Mundial: vull dir que, quan parlava de guerra, sabia de primera mà de què parlava. I per això mateix havia arribat a la conclusió que, davant de l'ofensa violenta, la resposta mai no ha de consistir en més violència, perquè aleshores caiem en l'espiral que va descriure Gandhi, un dels referents de Mascaró: “Ull per ull i dent per dent, tots acabarem bornis i esdentegats”. Ara bé: per això mateix, perquè de vegades l'espiral ja s'ha format i cal estroncar-la, reconeixia que en, casos concrets, no veia una altra sortida que l'ús de la força.

]]> <![CDATA[Literatura contra la indiferència]]> Fins quan es pot parlar del començament d’any? Hi ha qui diu que és bo encetar-lo de viatge, per materialitzar el traspàs que implica el canvi de xifra. La meva padrina Catalina, sense anar més enfora, no deixava de repetir-nos cada primer de gener que “el que fan dia u de gener ho fan tot l’any”, com un advertiment. Idò jo l’he començat gaudint d’una bella mostra de literatura contra la indiferència, entre les aigües cristal·lines de sa Ràpita, el port de Palma… i l’Argentina. Això vol dir: he estat llegint ‘Estimada Mirta’, de Maria Escalas, que acaba de publicar Amsterdam.

]]> <![CDATA[“Ja tenim més bancs d’aliments que McDonald’s”]]>

Jeremy Corbyn (Chippenham 1949) no es mossega la llengua quan parla de les desigualtats socials o les injustícies al Regne Unit i al món. I ara encara menys, quan ja no té la responsabilitat de ser el líder laborista. Ahir va arribar a Barcelona per participar en el Congrés Mundial de la Pau, organitzat per l’International Peace Bureau i l'Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), sota el títol (Re)imagina el món. Acció per la pau i la justícia, que reuneix fins diumenge de forma virtual i presencial més de 3.000 participants de 116 països. La seva visita ha coincidit amb l’assassinat del diputat conservador David Amess.

]]> <![CDATA[22/9: Com a Minsk]]> Per raons llargues d’explicar, de vegades em miro els telenotícies sense so. Llavors t’adones encara més de la immensa capacitat informativa de les imatges. Aquests dies, per exemple, et podies adonar fins a quin punt s’assemblaven les imatges de les manifestacions a Minsk (Bielorússia), a Hong Kong o ara darrerament a Tailàndia. Estaven tallades pel mateix patró: la mateixa manera de manifestar-se, la mateixa manera de reprimir-ho, unes estètiques i unes iconografies molt paral·leles. I la forma sempre diu moltes coses sobre el fons. Quan et tornaves a mirar els telenotícies amb so, t’adonaves que les circumstàncies de cadascuna d’aquestes manifestacions eren prou diferent. Però també que, per sota d’aquestes circumstàncies tan diverses, hi havia una familiaritat també de fons, com si la iconografia i el fons estiguessin connectats per damunt de la varietat de situacions. Totes són manifestacions pacífiques, multitudinàries, transversals generacionalment i socialment, i reprimides amb una brutalitat semblant. I en totes es respira una demanda de llibertat, de canvi i de poder decidir el propi futur, davant de règims de forta temptació autoritària. I, esclar, totes aquestes imatges et recorden també, molt, les del 2017 a Catalunya.

]]> <![CDATA[Pacifisme emocional]]> La paradoxa segueix més viva que mai. Després de la violència que han patit els moviments de desobediència civil no-violenta els últims mesos –tant pel que va passar l’1-O com pel posterior empresonament dels seus líders polítics i socials– diferents partits polítics espanyols segueixen intentant culpabilitzar-los i amplifiquen aquest discurs anticipant una jornada negra i descontrolada aquest 21-D.

]]> <![CDATA[21-D: civisme immaculat contra els que fabriquen el relat de la violència]]> Mentre el Procés va ser propositiu i va tenir la il·lusió d'un nou país com a horitzó i el dret a decidir com a motor aglutinador democràtic, la majoria social sobiranista va créixer sense parar fins a construir un gran consens social que al capdavall, malgrat les dissensions internes, va desembocar en el referèndum de l'1-O, moment en el qual es va topar amb l'inici de la repressió per part d'un estat espanyol incapaç d'abordar políticament un repte polític. La duresa de la resposta, que ha comportat presos polítics i polítics exiliats, i la inicial intervenció de l'autogovern amb el 155 –una amenaça que ara es manté latent–, ha suposat també més divisió i desorientació estratègica i de relat en l'independentisme, tocat des del punt de vista emocional i tensionat en el terreny polític i ciutadà. Els lideratges tant de la societat civil com polítics s'han afeblit, i s'han mostrat cada cop més opcions estratègiques divergents. Aquesta situació ha trencat la dinàmica immaculadament cívica que aquests últims anys havia admirat el món i que havia aconseguit posar en evidència la negativa dels diferents governs espanyols a negociar, a més de mostrar les arbitrarietats i inconsistències de l'aposta judicial i fer trontollar l'essència democràtica de l'estat de dret.

]]> <![CDATA[El Japó canvia la Constitució per permetre accions militars a l'exterior]]> El Parlament japonès ha aprovat aquest matí un controvertit paquet de reformes legals per enfortir i permetre a l'exèrcit actuar fora del país, el que invalida la clàusula pacifista de la Constitució aprovada després de la Segona Guerra Mundial.

]]>