Acabes de demanar una cervesa en una entrevista sobre vins. És bona la teva relació amb el vi?

És un dels actors més en forma d'aquest país: li plouen premis i no para de treballar. Però manté els peus a terra i recorda que ell, com Eugenio, també va començar al Llantiol.

De premis en premis i d'entrevistes en entrevistes. David Verdaguer s'ha convertit en un dels intèrprets més sol·licitats pels mitjans després de guanyar el Gaudí, el Feroz i el Goya al millor actor per la pel·lícula Saben aquell. Però tot i les intervencions més que sovintejades a mitjans i catifes vermelles, el de Malgrat de Mar havia aconseguit esquivar una de les preguntes que feia temps que interessava el públic: la seva separació de l'actriu Maria Rodríguez. Però aquest dimecres, un periodista d'Europa Press va aconseguir encabir la pregunta, que Verdaguer va entomar amb tota naturalitat.

David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) és actor de teatre, cinema i televisió. Es va convertir en una cara coneguda fent del reporter del bigoti a l'APM?, a TV3. Aquest any ha guanyat el Goya al millor actor per Saben aquell. Actualment el podem veure a l’obra Elling, fins al 14 d’abril a La Villarroel.

El David va anar a l’escola Fonlladosa de Malgrat de Mar. “Era bastant bo escrivint i llegint en veu alta, sempre em deien: «Verdaguer, llegeix tu». Escrivia bé perquè tenia molta imaginació, però feia moltes faltes d’ortografia. M'anaven malament les matemàtiques, l’anglès... Era un nen molt llest, però no intel·ligent”. I ja actuaves? “M’agradava molt parlar i una vegada em van fer fora de classe per fer de Déu nostre senyor amb un llamp”.

]]>

Des que vaig tenir ocasió de seguir de prop els primers passos professionals davant d’una càmera de David Verdaguer fent el “reporter del bigoti” de l’Apm? a TV3, cada èxit seu és una gran alegria. Ara, en menys d’una setmana, ha recollit el Gaudí i el Goya com a millor actor protagonista per la seva encarnació (no se m’acut concepte més precís per definir a quin nivell ha estat capaç de portar la seva interpretació) de l’humorista Eugenio a la pel·lícula Saben aquell.

]]>

Ingvar Ambjørnsen és un dels escriptors noruecs més famosos, amb permís del premi Nobel de literatura 2023, Jon Fosse. Elling és segurament el personatge que l'ha fet més popular i al qual ha dedicat una tetralogia i del qual fins i tot el 1996 se'n va rodar una pel·lícula. L’obra de teatre, estrenada a Espanya per Andrés Lima el 2011, es sustenta sobre la fórmula clàssica de l’estranya parella habitada per dos éssers peculiars que han de confrontar-se amb la vida quotidiana.

]]>

"No és fàcil trobar històries boniques, una història blanca on el que importi sigui una relació d'amistat i superació i com, a través d'aquesta relació, els personatges es relacionen amb el món", afirma Pau Carrió. El director ho sap bé perquè aquests dies té entre mans, a la vegada, aquesta història lluminosa, bonica i tendra, titulada Elling (que es pot veure a La Villarroel des d'aquest dissabte fins al 14 d'abril), i el gran decàleg de l'ambició desmesurada que és Macbeth (que s'estrenarà al Teatre Lliure el 14 de febrer). La cara i la creu.

]]>

De vegades, els biopics són cosa de dos. Saben aquell no solament tracta d’Eugenio, l’impassible rei dels acudits que va començar a despuntar a la Barcelona tardofranquista, sinó també de la seva primera muller, la cantant Conchita Alcaide. Amb la relació de la parella com a eix, el realitzador David Trueba (Soldats de Salamina) i el guionista Albert Espinosa (Polseres vermelles) mostren la progressiva transformació del protagonista: joier, membre d’un duet musical i humorista turmentat per la por escènica que acaba assolint un èxit enorme.

]]>

Al principi de Saben aquell, la pel·lícula sobre Eugenio que ha dirigit David Trueba i que arriba als cinemes el dimecres 1 de novembre, l’encarregat d’un club es pregunta per què els humoristes són gent tan trista. L’Eugenio de Saben aquell, interpretat magníficament per David Verdaguer, no és, tanmateix, un home trist sinó, sobretot, un home enamorat. I en l’amor que Eugeni Jofra sentia per la seva dona, Conchita Alcaide, hi ha la clau per comprendre aquella foscor impertorbable que desprenia el seu personatge, aquella amargor sense remei. I també la relació ambivalent d’amor/odi que tenia per una feina, la d’humorista, que el feia tremolar de nervis abans de cada espectacle, però també conduir fins a Alacant per actuar el mateix dia que enterrava la seva dona.

]]>

Mar Ulldemolins (Valls, 1980) i David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) no són una estranya parella. Ni per al públic, que els recorda a Ventdelplà o a l'APM?, ni per a ells mateixos, perquè ja han provat que bé que funciona la seva química a l’escenari. Ara estan enamorant els espectadors amb Començar, obra que representen a La Villaroel amb tant d’èxit que de moment continuaran en cartellera fins al 14 de novembre. Els personatges tenen cap a quaranta anys, com ells. D'això va l’entrevista, que té lloc a l’escenari mateix, un parell hores abans que el públic ompli les graderies.

]]>

Aquest dimarts, Antoni Bassas conversa amb els actors David Verdaguer i Mar Ulldemolins que protagonitzen l'obra 'Començar' a la sala Villarroel de Barcelona.

]]>

Començar

Auditori de Manacor (dissabte 12 de febrer)

La comèdia sentimental del dramaturg britànic David Eldridge, habitual del West End, arriba a l'Auditori de Manacor aquest dissabte, 12 de febrer. Els seus dos protagonistes, David Verdaguer i Mar Ulldemolins, ja van coincidir com a parella romàntica a Un cop l’any al Teatre Poliorama el 2017.

]]>

Som al pis de la Laura, que ha fet una festa per estrenar-lo. Els convidats van marxant, fins que només en queda un, el Dani. La Laura i ell no es coneixen, però tenen 90 minuts al davant. Aquest és el punt de partida de Començar, una "comèdia divertida i tendra" que fa temporada a La Villarroel fins al 17 d'octubre. "Al llarg d'una única escena d'una hora i mitja presenciem en temps real com aquestes dues persones es van coneixent", explica Pau Carrió, el director del muntatge de l'obra del dramaturg britànic David Eldridge. "Quan vaig llegir el text, em va encantar. Tracta temes absolutament contemporanis, sense que l'autor ens faci cap discurs. Els temes hi eren com són a la vida", diu Carrió, que també s'ha encarregat de traduir i adaptar l'obra, traslladant l'escena de Londres a Barcelona. Gentrificació, feina, feminisme, relacions i solitud són motius presents en el muntatge, protagonitzat per Mar Ulldemolins (Laura) i David Verdaguer (Dani), que es retroben per tercera vegada sobre l'escenari, després d'Un cop l'any i El mètode Grönholm.

]]>

Dimecres tornava Tabús a TV3 i ho feia començant amb la convivència de David Verdaguer amb quatre persones que eren addictes. Tres ho eren a l’alcohol, entre altres substàncies. Precisament per això l’escena d’arrencada era desafortunada sabent les dificultats de deshabituació a què s’enfronten aquestes persones. David Verdaguer deia a l’audiència que, per solidaritat amb les persones addictes que els acompanyaven, l’equip del programa també deixaria l’alcohol, les drogues, el sexe i el joc. I aleshores Verdaguer introduïa un gag. Sota l’atenta mirada dels seus convidats, es treia una ampolla de whisky de dins de la jaqueta i feia com si se la begués sencera a la desesperada. La idea escenificava, als nassos de tres persones addictes a l’alcohol, un aparent consum de whisky molt radical que observaven des de la incomoditat més òbvia. Es va fer molt llarg. Estigués o no consensuat. ¿Això és tabú o és una patinada? Durant el programa, els mateixos testimonis van explicar com en la seva vida quotidiana havien hagut de restringir les imatges vinculades al consum d’alcohol o d’altres drogues perquè per els suposaven un estímul visual que els retornava l’ansietat de la seva addicció. Explicaven, per exemple, que determinades pel·lícules on els protagonistes bevien o consumien droga no les podien mirar. També que a casa els seus pares havien eliminat les ampolles de vi i tots bevien aigua, o que si quedaven per sopar amb un amic li demanaven el favor de no prendre alcohol per fer-li més fàcil l’àpat. L’altre participant, l’addicte al joc, ho comparava amb la temptació que suposava per a ell trobar-se una màquina escurabutxaques en un bar o un anunci d’una casa d’apostes quan llegia el diari. Una cosa és posar en joc el tabú a través de l’humor i una altra de molt diferent el desencert de fingir que es consumeix alcohol davant de tres persones a qui això no fa cap bé. Tabús no només va demostrar insensibilitat sinó manca de coneixement de les circumstàncies que gestionaven. Pots transgredir els límits de l’humor (que els convidats accepten com a part del joc) però no recrear conductes que la teràpia desaconsella. Humor al marge, el programa hauria de ser exquisit en la resta de l’embolcall i fer gala d’un coneixement més acurat de les circumstàncies que afecten als seus convidats. Poses a prova el tabú social però no incompleixes la recomanació mèdica. Amb tot, la relliscada demostra fins a quin punt a les persones en procés de teràpia per les seves addicions l’entorn els és hostil, barroer i insensible.

]]>

En només deu dies han arribat a la cartellera dues pel·lícules amb David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983): la primera, Salir del ropero, és l'última comèdia que va rodar Rosa Maria Sardà, i Uno para todos, estrenada divendres passat, és un drama juvenil sobre educació en què l'actor exerceix de protagonista absolut. La coincidència és símptoma del bon moment professional de Verdaguer, però també de la seva capacitat per alternar registres interpretatius.

]]> Històricament, quan la televisió ha fet servir el concepte tabú per avalar la gosadia dels seus continguts, normalment el resultat ha sigut o decebedor o sensacionalista. Dimecres en prime time TV3 va estrenar Tabús i el títol, per tant, generava reticències d’entrada, fins i tot amb la promoció que vèiem des de fa setmanes. Tabús és l’adaptació d’un exitós format belga en què el presentador, en aquest cas l’actor David Verdaguer, conviu en una casa amb quatre persones que comparteixen alguna circumstància vital que els comporta una situació de desavantatge social. En el primer capítol es tractava de quatre persones invidents. Durant la convivència, el programa mostra les entrevistes que Verdaguer manté amb tots ells a nivell grupal o individualment. Aquestes escenes es van entrellaçant amb la part més irreverent del programa: un monòleg humorístic de Verdaguer davant d’un públic que comparteix la mateixa circumstància en què se’n fot, amb més o menys fortuna, de la seva condició. És, per tant, un relat políticament incorrecte que, tot i així, sembla ben acceptat pels espectadors de la sala. Cal tenir clar que el que fa Tabús és establir un pacte tàcit amb els participants: ells saben les normes del joc televisiu i l’accepten i, per tant, l’audiència des de casa també admet aquell humor. Entén que és una situació controlada en el marc d’un laboratori televisiu. Només aquest acord entre presentador i les seves víctimes propiciatòries és el que permet que el monòleg es pugui tolerar. En cap altre cas, aquestes conyetes serien acceptables.

]]>

'Els dies que vindran', la pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet sobre l'embaràs d'una parella interpretada per David Verdaguer i Maria Rodríguez, rodada en paral·lel a l'embaràs real de l'actriu, va guanyar ahir el premi a la millor pel·lícula del Fic-Cat, el Festival de Cinema en Català Costa Daurada que se celebra a Roda de Berà. L'altra gran triomfadora del palmarès va ser 'La vida de Sara Amat', el debut de Laura Jou, que adapta al cinema la novel·la de Pep Puig; el film es va endur el premi de votació popular i el de millor fotografia per la feina de Gris Jordana.

]]>

El director Carlos Marques-Marcet, l’actriu Maria Rodríguez i l’actor David Verdaguer somreien divertits fa uns dies durant la presentació d''Els dies que vindran' al Festival de Màlaga. Després de l’estrena va passar a ser la gran favorita per endur-se la Bisnaga d’Or a la millor pel·lícula, un premi que el director barceloní ja havia guanyat el 2014 per '10.000 km'. Els bons presagis d’aquells somriures es van fer realitat ahir quan Els dies que vindran, una ficció sobre una parella a punt de ser pares, va ser guardonada amb tres premis: millor actriu per a Maria Rodríguez, millor direcció i millor pel·lícula. “La Bisnaga és un impuls per seguir treballant”, deia Marques-Marcet aquest dissabtea Màlaga, sorprès perquè no s’esperava tornar a guanyar i alhora especialment “il·lusionat” pel premi a Rodríguez.

]]>

El Festival internacional de Cinema de Rotterdam, que tindrà lloc del 23 de gener al 3 de febrer, portarà a la gran pantalla dues produccions de dos directors catalans: 'Els dies que vindran', de Carlos Marqués-Marcet, i 'Love me not', de Lluís Miñarro.

]]>