<![CDATA[Ara Balears - Centralisme]]> 10 <![CDATA[La cultura sense xarxa: el Consell de Mallorca oblida barris i pobles]]> Les polítiques culturals del Consell de Mallorca s’han caracteritzat darrerament per un clar centralisme. La major part de les actuacions tenen lloc als espais culturals i religiosos de Palma –concretament el triangle traçat entre la Misericòrdia, el convent de Santa Magdalena i el teatre Principal–, mentre els barris de Ciutat i municipis de l’illa es veuen desatesos. 

]]> <![CDATA[Madrid, una versió positiva de 'Blade Runner'?]]>

Cada entrevista a Fernando Caballero sobre el seu llibre Madrid DF és una exposició descarnada de la ideologia de les elits de la capital espanyola, ideologia hegemònica a la ciutat i impregnada a tot l'espanyolisme a través de la centralitat que la mateixa capital té a l'Estat. A l'entrevista publicada a l'ARA, Caballero diu que el projecte de Madrid DF és convertir la capital en la versió positiva de Blade Runner; és a dir, una megaurbs construïda sobre l'esperança dels perifèrics de trobar-hi una via d'escapament al seu destí de ser usats com a bestiar humà global. Caballero està tan alienat amb el seu projecte que ni s'adona que el que ens vol vendre és precisament la ciutat de Los Angeles a Blade Runner, una megalòpolis miserable on tota via d'escapament està trampejada i el triomf personal és pura simulació.

]]> <![CDATA[Fitur(ibles)]]> Com si fos una consigna, durant la setmana que es duia a terme Fitur, els informatius dels mitjans audiovisuals estatals, públics i privats, quan tenien oportunitat, insistien a valorar l’impacte en doblers de qualsevol tipus d’activitat que atragués públic de fora, com si això formàs part de l’‘esperit del moment’. La realitat és que la fira del turisme que es du a terme a Madrid ha transcendit l’àmbit sectorial i, a hores d’ara, podria dir-se que la identifiquen com la fira d'Espanya, cosa que no passa amb altres fires de més transcendència tecnològica i repercussió internacional, fetes a altres ciutats de l’Estat. La fira madrilenya va pel camí de convertir-se en la primera neofesta nacional espanyola, en què el turisme, com els trens, forçosament ha de passar per la capital. Madrid central.  

]]> <![CDATA[Prohens, presidenta fracassada]]> Dèiem a l'article anterior que aquest Govern que presideix Marga Prohens perd aviat les formes, i no tan sols això, sinó que en fa ostentació al Parlament. Aquesta setmana ha donat exemple la presidenta, Marga Prohens, qui ha fet el ridícul aixecant la veu i un parell de fotografies, una de Carles Puigdemont i l'altra de Josu Ternera. No va ser un moment d'acalorament, perquè venia amb l'atrezzo preparat. Aquesta casta de xous en parlaments són la fugida endavant dels polítics mediocres de la pitjor dreta. Albert Rivera hi tenia tirada, també Inés Arrimadas. I naturalment, també Ayuso, referent de l'actual primera autoritat de les Balears.

]]> <![CDATA[Sant Miquel se’n va a viure a Lleida]]>

Avui dia Girona encara no ha pagat tots els deutes que té amb Lleida. Només una xifra d’aquest dèficit fiscal i neuronal. Feu comptes... Hem d’anar als dies de la Primera Guerra Mundial. Un xicot de Palafrugell que no tocava ni quarts ni hores arriba a Barcelona. I es va topar... mira que podia fer-ho amb qualsevol persona, animal, o mineral... però va ser un paio de Lleida el que fa néixer de cop a Josep Pla.

]]> <![CDATA[Amb el centralisme vivíem millor?]]>

Una de les primeres intencions declarades pel nou president del Parlament, Gabriel Le Senne, ha estat la d’“anar veient les competències que s’han de tornar a l’Estat, d’on es pot gestionar millor de manera centralitzada”. Així fou com ens governaren, al llarg de més de dos segles i mig, fins que fa 40 anys es va constituir la nostra autonomia. Va ser positiu, aquell període, per a les Illes Balears? Vivíem millor, amb el centralisme?

]]> <![CDATA[La nova Galeria del superàvit fiscal]]>

La inauguració de la Galeria de les Col·leccions Reials, a Madrid, al costat del Palau Reial, ens ofereix un exemple de manual del càlcul de les balances fiscals. L’Estat, mitjançant l’entitat Patrimonio Nacional, ha gastat 172 milions d’euros per valoritzar col·leccions reials, propietat de l’entitat Patrimonio Nacional, exposant-les en un marc arquitectònic d’altíssima qualitat. A l’hora de passar comptes de les balances fiscals constarà com a despesa feta per l’Estat en benefici de tots els ciutadans espanyols. En conseqüència, no comptarà com superàvit fiscal de Madrid, com tampoc compten tots els elements patrimonials i de despesa derivats de la capitalitat de Madrid.

]]> <![CDATA[L’administració central: una xarxa territorial]]> Parteixo de la idea que, siguin les que siguin les competències de l’administració central d’un estat, és millor que s’exerceixin en xarxa territorial que no pas en un lloc únic. La justificació tradicional de la concentració són els avantatges de l’aglomeració per a l’eficiència de funcionament. Però aquests avantatges s’estan reduint dràsticament. La connectivitat telemàtica permet una coordinació eficaç a distància. En canvi, la dispersió pot facilitar la presència d’una diversitat de talents i la no preponderància de cultures recloses. Si un ministeri (miro a l’atzar el de Transport, Mobilitat i Agenda Urbana) té 29 alts càrrecs i, d’aquests, 21 han fet els estudis (grau) en universitats madrilenyes, no serà estrany que això acabi acolorint la visió del món de l’administració.

]]> <![CDATA[Buidor d’Espanya]]> Fa dècades que es parla, a Espanya, dels centenars, o potser ja milers de pobles deshabitats. Delibes en va fer fins i tot una novel·la, El disputado voto del señor Cayo (1978), en què se’ns mostrava l’absurd d’una nova classe política que anava a pescar vots a aquesta Espanya buida, on hi trobaven un últim home carpetovetònic, que tant feia riure com plorar. Cayo fins i tot era el batle d’un llogaret on només hi vivien tres persones: ell, la seva dona muda i el seu enemic, amb qui tampoc no parlava mai. Els protagonistes progres de la novel·la es disputaven el vot de Cayo amb els dretans, amb els quals acabaven esbatussant-se...

]]> <![CDATA[La Llei de canvi climàtic: entre la poca ambició del PSOE i el negacionisme de Vox]]> El canvi climàtic és en boca de tothom. Una part important de la joventut, ja abans de la pandèmia, ha pres consciència del problema. Quan en parlam a molts ens ve al cap una imatge ben gràfica que els mitjans de comunicació internacionals han esbombat darrerament: determinats microestats insulars del Pacífic patiran el segle que ve per la pujada del nivell de la mar. Un fet d’una magnitud bestial que no cal ser científic ni activista ecologista per comprendre’l. Davant això, què fa pensar a Espanya que les Illes Balears o les Canàries no passaran pel mateix tràngol? Algú imagina una llei brasilera de canvi climàtic sense pràcticament referències a l’Amazònia? Una hectàrea de posidònia –el bosc submarí de la Mediterrània– captura tres cops més CO₂ que una de selva amazònica. A la llei espanyola de canvi climàtic, que acabam de discutir aquesta setmana al Senat, sense la fiscalització de MÉS no hi hauria cap esment al respecte. Madrid, definitivament, ni mira a la mar ni ens mira a nosaltres.

]]> <![CDATA[L’efecte Iceta]]>

Amb 35.943 persones vacunades amb les dues dosis administrades, em sorprèn que tothom parli de l’efecte Illa, perquè no sembla que les dades l’acompanyin en un moment crític en què urgeix la vacunació. Però jo voldria parlar de l’efecte Iceta. Tenir un ministre català a la cartera de Política Territorial ha de ser una qüestió central en la campanya del 14-F. Com seran les àrees metropolitanes de Madrid i Barcelona d’aquí deu anys? Com s’utilitzaran els fons de recuperació per posicionar la xarxa de municipis catalans dins del sistema de ciutats i regions europees? ¿Barcelona ha de ser una petita rèplica del model de la capital o hi haurà un projecte propi? ¿Madrid impulsarà el trasllat de sectors productius cap a Catalunya? Descentralitzarà la funció pública? ¿Madrid seguirà marcant l’agenda global i turística de Barcelona o ajudarà a crear un model productiu basat en la ciència i el coneixement? ¿L’Estat seguirà impulsant un model d’infraestructures radial amb l’epicentre a l’altiplà? Amb quins plans concrets arriba el nou ministre català a Madrid?

]]> <![CDATA[Ja ho va escriure Maragall]]> Com va declarar oportunament la presidenta Díaz Ayuso, Madrid és Espanya. I per això, per rebre el president Sánchez, va muntar una escenografia en plena coherència amb el missatge: 24 banderes espanyoles i madrilenyes, en una fusió simbòlica que no ho podria expressar millor. La moto que els comercials de la Constitució del 78 ens volen vendre com “un dels estats més descentralitzats del mon” és, en realitat, el mateix de tota la vida. Madrid radial. Puerta del Sol, quilòmetre zero. Per això Ayuso pot dir que tothom passa per Madrid, perquè l’Estat ha treballat incansablement perquè així sigui. L’engany descentralitzador és tan evident que fins i tot un socialista, el president valencià Ximo Puig, defineix Madrid com “una gran aspiradora que absorbeix recursos”. L’alcalde Maragall (encara no era president) ho va escriure el 2001 a El País: “Madrid se’n va”. El 2003 va escriure “Madrid se n’ha anat”. Amb la capacitat visionària que sempre va demostrar, va escriure: “Espanya està formada per un conjunt de punts a distàncies diverses de Madrid”.

]]> <![CDATA[8/9: Si Madrid s’enfonsa]]> La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, ha dit en una entrevista: “Si Madrid no es reactiva, Espanya s’enfonsa”. I té tota la raó. Ayuso constata que l’aposta radical de l'Estat per Madrid com a capital de tot ha generat un grau de dependència perillós. Com a mínim en les dues últimes dècades, i molt especialment després dels Jocs Olímpics del 92, els governs espanyols tant del PP com del PSOE han volgut convertir Madrid en l’únic motor econòmic d’Espanya. Al preu de desactivar, castigar i desaccelerar altres zones de l'Estat que també ho podien ser. S’han concentrat a Madrid recursos, infraestructures i poder polític, econòmic i mediàtic per aconseguir aquest objectiu. I si decideixes que una capital ha de ser la locomotora de tot i la locomotora no tiba, tot va malament. Durant un temps va semblar aquesta gran aposta política podia sortir bé. Però la suposada efervescència econòmica de Madrid tenia els peus de fang. Ara, PSOE i PP no aturaran la seva aposta per Madrid, sinó que el convertiran en el seu camp de batalla polític. I per fer-ho hi abocaran tot allò que faci falta. Que d’algun altre lloc haurà de sortir. Com bé diu Ayuso, la dependència de Madrid és un problema i un gran risc. I surt molt cara.

]]> <![CDATA[Centralisme per a tothom]]> Fa l'efecte que el centralisme ha acabat per tornar-se una trava també per als seus defensors més recalcitrants, o si més no per a alguns. “Entramos juntos y saldremos juntos”, adverteix Pedro Sánchez, recordant que les decisions, a Espanya, es prenen en format radial i des del quilòmetre zero de la Puerta del Sol. Ho diu com si “en esto” (una pandèmia) hi haguéssim entrat per pròpia voluntat, com si haguéssim decidit entrar-hi junts, separats o de qualsevol altra manera i, sobretot, com si hi haguéssim entrat sabent on ens ficàvem: que cadascú provi de recordar on era i què pensava fer els passats dies 11 i 12 de març, per exemple.

]]> <![CDATA[El centralisme coronavíric]]> Tinc un bon amic que treballava (Abans del Coronavirus, A.C.) de muntador en una empresa d’aire condicionat. Una vegada li va tocar anar a instal·lar-ne a la Unió Soviètica. “¿Aire condicionat a la Unió Soviètica?”, li vaig demanar jo, ben sorpresa. I em va explicar que allà hi passava una cosa: la calefacció era un bé comú i, per tant, l’estat la subministrava a tothom. Però vet aquí que l’estat de la mateixa manera que subministrava també decidia, segons els criteris del comitè científic que pogués tenir, un dia concret de posada en marxa i un dia concret d’apagada. I llavors el que passava (d’aquí la feina del meu amic) és que el clima feia el que volia i quan l’engegaven podia passar que fes una calor de mil dimonis i que es torressin. És per això que els que podien es posaven aire condicionat. Per contrarestar aquell regal de l’Estat.

]]> <![CDATA[La veritat a mitges de l'estat de les autonomies]]> La societat espanyola no ha sigut capaç d'enfrontar-se pràcticament mai al problema de la descentralització política d'una manera directa. La Primera República és l'única ocasió en què s'ha intentat definir un estat federal a la Constitució. Però és sabut que aquella Constitució no va arribar a entrar en vigor.

]]> <![CDATA[Espanya buida... o radial?]]> El fenomen de la despoblació territorial i el del desequilibri demogràfic entre determinades zones d'un mateix país (estem parlant de dues coses diferents) no són precisament nous. Siguin deguts a circumstàncies naturals o bé, sobretot a partir del segle XIX, relacionades amb la industrialització, Espanya ha estat un territori amb disfuncions demogràfiques considerables. En tot cas, aquesta no és l'excepció, sinó més aviat la norma. En aquest sentit, el suposat descobriment, en ple segle XXI, de la sopa d’all de l'"Espanya buida", constitueix una mena de broma atribuïble potser a la manca d'idees per mantenir viva la flama d’un regeneracionisme, que, si més no des de Joaquín Costa, sempre ha tingut alguna cosa de victimisme hidrològic. El PP, Cs i, amb un altre llenguatge, el PSOE han fet bandera d'aquesta obvietat, que hereta la ressentida melancolia de generació del 98, quan Espanya era essencialment Castella i Castella era constitutivament Espanya. Això de l'"Espanya buida" té molts ressons dramàtics sobreactuats, però també deixa entreveure valors tan ambigus com la 'adustez' (és a dir, el rictus d'Aznar, per entendre'ns).

]]> <![CDATA[Predicar el que no es practica]]> Es curiós observar què explica 'The Economist' parlant de qüestions espanyoles. El corresponsal a Madrid del setmanari de referència sembla pugnar per aconseguir l’elevat premi monetari que el ministeri d’Exteriors ofereix per parlar bé d'Espanya. I no ho té fàcil per continuar callant temes vergonyosos relatius a corrupció i a les clavegueres de l’Estat, o per mantenir biaixos tan evidents contra el secessionisme català –ben al contrari del que s’esperaria d’un bon liberal–. Doncs bé, 'The Economist' recull en un dels seus últims números un article ('Why governments move civil servants out of national capitals') en què predica una cosa que es troba als antípodes del que practica: la conveniència de la descentralització de l’administració, i dels funcionaris públics en particular. Vet aquí una vella reivindicació de la qual molt pocs estats fan cas (els nòrdics en serien l’excepció). Es tracta d'ubicar millor els sensors de la realitat sobre el territori, d'aconseguir més qualitat de vida a un cost inferior, de trobar el reequilibri regional gràcies als elements tractors del consum públic sobre el treball privat, d'assolir polaritats més competitives, de fer una 'desesferificació' de la corrupció –que diríem en termes culinaris– per entendre les seves arrels... Són algunes de les virtuts valorades per l’article esmentat. El federalisme, efectivament, pot comportar molts d’aquests ingredients beneficiosos, i contraris a la inèrcia administrativa, a les rutines funcionarials i al fet de donar per descomptat que quan diem ‘estat’ volem dir la seva capital. Però quan sento parlar de federalisme a Espanya, tenint en compte la genètica política dels polítics actuals i la tradició del nostre funcionariat, el meu escepticisme creix. Un Madrid capital federal legitimaria el centralisme actual i potser fins i tot faria bo tant l'horrible (i criticada pel mitjà esmentat) Ciutat de Mèxic com la col·lapsada capital londinenca, que queden molt lluny de realitats com Washington / Nova York; Sacramento / San Francisco; Bonn / Berlín / Frankfurt; Sydney / Melbourne / Canberra, o Toronto / Ottawa.

]]> <![CDATA[Madrid, les Castelles i l'Aragó: l'Espanya que vol fer marxa enrere en l'estat autonòmic]]>

El programa electoral de Vox, en el seu punt 6, reclama: “Transformar l’estat autonòmic en un estat de dret unitari que promogui la igualtat i la solidaritat en lloc dels privilegis i la divisió. Un sol govern amb un sol Parlament per a tot Espanya. Com a pas previ: devolució immediata a l’Estat de les competències en educació, sanitat, seguretat i justícia, i limitar en tot el possible la capacitat legislativa autonòmica”. Fins fa molt poc aquestes posicions unitaristes i antiautonòmiques eren marginals en el debat públic espanyol perquè cap partit important les defensava, però, arran de la irrupció de Vox, l’última enquesta del CIS detecta que en territoris com Madrid, les dues Castelles, Cantàbria i l’Aragó el centralisme s’ha fet fort i ja és pràcticament majoritari.

]]> <![CDATA[L'independentisme i el centralisme afluixen, segons el CIS]]> Tant els partidaris de la independència com els que defensen un estat centralista sense autonomies s'han reduït en els últims sis mesos, segons el darrer baròmetre del CIS fet públic aquest dimecres. Les dades corresponents al mes de desembre assenyalen que un 8,5% de ciutadans de l'estat espanyol voldrien que es reconegués a les comunitats autònomes la possibilitat de convertir-se en estats independents, el mateix percentatge que un mes abans però per sota del 9,7% registrat al juliol.

]]>