Els pedagogs Gregorio Luri (Azagra, 1955) i Miquel Francesc Oliver (Palma, 1958) no parlen de l’educació en abstracte. Aprendre, llegir, escriure i connectar amb el coneixement són per ells camins per ser ciutadans amb criteri, i això va més enllà de les novetats tecnològiques i de les necessitats del mercat laboral. Perquè del que es tracta aquí és de les persones i de la seva felicitat.

Els informes de recerca que són notícia han substituït el sentit comú, alimentant un pedagogisme ambiental segons el qual l’educació es redueix a una maquinària de processos cognitius orientats a resultats: arribat el cas, serien perfectament reproduïbles amb un bon sistema d’intel·ligència artificial. Estudiar per a treure bones notes forma part d’aquests processos cognitius. Es tracta d’identificar els mecanismes que permetin un encaix entre una sèrie de premisses inicials amb uns resultats d’aprenentatge. El  darrer informe publicat al Cognitive Research: Principles and implications, amb una mostra de 3.400 estudiants de Secundària a Catalunya, conclou que “només els mètodes que permeten entendre el que s'estudia (i no només replicar-ho) es relacionen amb un nivell més alt d'aprenentatge i unes millors notes a l'ESO.” Aquesta notícia ens tranquil·litza sobre mesura (ho dic amb to de fina ironia), tenint en compte que, al capdavall, les dites evidències demostren empíricament el que la intuïció i l’experiència ens havien ensenyat tradicionalment i històrica: és a dir, pel fet de ser-hi i de pensar-hi, a mesura que els problemes reals anaven sorgint en contacte amb el teixit humà educatiu, conformat per la vida diària dels nois i noies que coneixem i amb qui hem establert un vincle formatiu irreductible a cap encaix, però sí obert a les possibilitats del que podem explorar junts.

Ara que es parla de PISA i l'avaluació del pensament creatiu, convé recordar que l'any 2006 Sir Ken Robinson es va fer mundialment famós defensant en una xerrada TED la bajanada que «les escoles maten la creativitat». Si això fos cert, la creativitat només podria existir en una societat sense escoles, però aquest supòsit no compta amb gaire evidència a favor. El que sí que és evident és la monumental manca de creativitat de Sir Robinson, que no feia més que repetir fil per randa allò que als anys 50 del segle passat havia sostingut el psicòleg Paul Guilford, en una conferència titulada «Creativity».

Ana Rodríguez Ávila (Palma, 1985) parla de pressa i amb paraules esmolades. De manera relaxada, mirada tranquil·la i somriure murri, s’il·lusiona quan explica els detalls de la seva feina o quan enumera els ocells que ha vist en la seva darrera excursió. És pedagoga de professió, però arrossega una llista d’aficions interminable que van des del gravat a l’observació d’aus. “Acostum a obsessionar-me amb les coses; quan prov un hobby, m’hi obsession... fins que em començ a obsessionar amb un altre”, reconeix amb certa resignació.

Els mals resultats de Catalunya a l’informe PISA no són un toc d’atenció sinó una trompada, la constatació definitiva que alguna cosa molt profunda està afectant negativament l’ensenyament al nostre país. La pandèmia no ho explica tot. La baixíssima nota en comprensió lectora és especialment alarmant. Si un nen no entén el que llegeix no entendrà res que li vulguin ensenyar després, per no parlar de les conseqüències per al seu desenvolupament personal i professional. Són xifres que no fan per un país que ha tingut una gran tradició pedagògica i que no fa gaire jugava a la categoria de motor d’Europa.

"¿Hem de continuar promovent una visió de l'anglès basada en cultures i models lingüístics anglosaxons, quan aquesta eina comunicativa ha esdevingut una llengua internacional, global… una lingua franca?" Aquesta pregunta em va perseguir molts anys, fins que amb la tesi doctoral vaig decidir investigar la noció english as an international language i la connexió amb les identitats dels aprenents de l'anglès. Una contradicció em generava moltes preguntes: si la gran majoria de persones del món parlen l'anglès com a llengua no nativa, per què les aules seguien obsessionades amb el model nadiu? Per la pròpia experiència com a docent, sabia que aquesta realitat semblava molt connectada amb la manca d’interès envers l’anglès a casa nostra. 

Investigador i escriptor francès, especialista de les ciències de l’educació i de la pedagogia, va ser gran amic de Marta Mata i és un dels grans referents dels Moviments de Renovació Pedagògica a Catalunya. Philippe Meirieu (Alès, Gard, 1949) va visitar aquesta setmana Salt per celebrar els 40 anys d’independència del municipi amb la conferència "Què pot fer l’educació per la democràcia?" L’entrevista va tenir lloc a l’Escola Pia, un centre concertat atípic que va néixer el 2012 davant de la necessitat de més places de primària i ara ofereix també ESO.

La Conselleria d'Educació ha entregat als centres educatius de les Illes Balears 200 carpetes de propostes didàctiques per treballar la llengua catalana, especialment en relació amb l'expressió oral. En un comunicat, la Conselleria ha explicat que l'objectiu d'aquesta iniciativa és fomentar i treballar la llengua amb els alumnes "d'una manera dinàmica, amb suport visual i objectes relacionats amb diferents temàtiques".

La salut mental i la primera infància centraran les XIV Jornades d'Educació Infantil que promou el Consell de Menorca, que es faran a la sala multifuncional del Mercadal els dies 10 i 11 de març. La temàtica genera molt d'interès entre la comunitat educativa d'aquesta etapa que en els últims anys, tant infants com famílies, s'han incrementat significativament les dificultats per trobar el benestar.

Els éssers humans som individus que convivim en societat i ens movem en una comunitat en la qual amb molta freqüència sorgeixen situacions que poden portar a un conflicte, a causa de diferents opinions, valors, interessos, necessitats, etc., la qual cosa ens porta a generar unes certes emocions que tal vegada no són apropiades en algunes situacions.

"Si volem ciutadans crítics que impulsin canvis socials, hem de començar a promoure-ho a la primera infància", diu contundent la professora del grau de Formació Professional en Educació Infantil a l'IES Antoni Maura, Carme Manrique. Ella forma part de la comissió Erasmus +, que organitza viatges formatius tant per a alumnat com per a professorat del centre a escoletes d'Emilia-Romaña, una regió al nord d'Itàlia que és referència mundial en l'atenció a la primera infància.

La bona docència necessita la pedagogia, la branca de les ciències socials nodrida per totes les branques del coneixement. Sense la pedagogia, potser la intel·ligència de l’alumnat encara s’estaria estudiant amb l’IQ (quocient intel·lectual). “La pedagoga Maria Montessori va tenir la convicció que els infants són diferents entre ells, que calen aproximacions a l’aprenentatge que els donin resposta a tots”, i va ser així perquè la pedagogia va apuntar que “tots els alumnes tenen potencialitats úniques, que poden ser complementàries”, afirma el doctor en ciències socials Eduard Vallory, que acaba de publicar el llibre Aprendre (Columna Edicions).

Hilda Agostini (1890-1976) va ser una mestra catalana republicana, protestant i maçona, una combinació explosiva que encarnava els fantasmes del dictador Franco. No és estrany, doncs, que morís a l’exili parisenc. S’ha escrit prou de la tasca pionera de moltes mestres a la Catalunya del primer terç del segle XX. És menys habitual, en canvi, posar el focus en la maçoneria femenina, un dels aspectes que tracta la biografia que Cèlia Cañellas i Rosa Toran han dedicat a aquesta figura fins ara desconeguda, un llibre guardonat amb el primer premi d’assaig humanístic de la Reial Acadèmia de Bones Lletres i publicat per Edicions 62.

Fa cent anys, el 26 de gener de 1922, es va inaugurar, a la platja de la Barceloneta, l’Escola del Mar. Una escola municipal que encara existeix, malauradament ara lluny d’aquella platja, perquè el preciós edifici de fusta que va construir Goday va cremar el gener de 1938 a causa de les bombes llançades per l’aviació italiana. Amb el temps, és l’escola que s’ha convertit en el símbol de la gran obra pedagògica que va dur a terme l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1908, quan es va aprovar el famós pressupost de cultura. Un pressupost que va impulsar un projecte educatiu formidable del qual van sorgir escoles com les del Bosc, Baixeras o Ramon Llull, algunes de les quals es va apropiar l’Estat al final de la guerra. I que ningú ha retornat a la ciutat.  

Les cinc escoles que apareixen en aquest reportatge tenen el mateix punt en comú: treballen amb infants de diferents edats a les aules. I totes elles coincideixen en el mateix diagnòstic: agrupar diversos cursos en un espai potencia l’escola inclusiva, perquè permet atendre els nins i les nines d’una manera més personalitzada. El fet que siguin centres petits –des de 15 fins a 162 alumnes– facilita molt aquesta manera de funcionar. No són els únics: cada vegada n’hi ha més que aposten per aquesta organització. “No parlam de cursos, cicles, nivells... xerram d’infants”, diu la directora del CEIP Gabriel Palmer, Francisca López. És l’escola pública d’Estellencs i, amb una quinzena d’alumnes, és el centre més petit de l’illa. Des que va néixer és una escola unitària i, ara com ara, té un grup d’Infantil amb alumnes de 3 a 5 anys i un de Primària, des dels 6 fins als 9 anys. López conta que no s’han d’esforçar per “canviar la mirada a un aprenentatge més individualitzat”, perquè “flueix de manera natural”. “T’hi trobes fent educació inclusiva sí o sí”, subratlla.