Fa setmanes que el Regne Unit viu en una emoció continguda esperant la publicació del llibre de memòries de Boris Johnson titulat Unleashed [Desfermat]. Però una filtració ha provocat que ja hagin aparegut alguns dels fragments escrits pel que va ser el primer ministre del Regne Unit entre el 2019 i el 2022, i recordat –entre altres coses– pels escàndols generats pel seu comportament poc exemplar durant la pandèmia de la covid. Els paràgrafs publicats per The Mail on Sunday rememoren l'última trobada amb la reina Elisabet II, en què desvela amb tota mena de detalls la causa de la mort de la monarca de la Commonwealth: un càncer d'ossos.

És el cor de Palma i, curiosament, el va dissenyar un madrileny. El seu nom popular, plaça de les Tortugues, li ve dels quatre exemplars que aguanten pacientment un obelisc des de fa 190 anys, ja que va ser inaugurat el 1834, en honor de la llavors petita reina Elisabet II. El seu nom oficial és plaça de Joan Carles I, si bé abans es va dir de Pius XII. La fotografien els turistes i serveix de lloc de celebració de victòries esportives. L’Ajuntament de Palma ha anunciat recentment un projecte de remodelació i tant l’oposició com l’Associació per a la Recuperació dels Centres Antics (ARCA) han expressat les seves reticències. Gairebé al mateix temps, MÉS per Palma ha demanat que es canviï la denominació actual per aquella amb la qual la coneix tothom.

¿Encara no heu planificat les vacances d'estiu, tot just tornats de les de Setmana Santa? Si sou monàrquics i mitòmans, o si heu seguit fins al cansament totes les temporades de The Crown i us agradaria veure les bambolines de la sèrie, que és com dir les de la casa reial britànica, ara en podríeu tenir una oportunitat.

Des que divendres a la tarda el món va saber que Kate Middleton pateix un tipus de càncer no identificat públicament, la monarquia britànica és molt més forta que no pas abans de la dramàtica revelació de la princesa de Gal·les, de 42 anys. Pensar que la institució està afeblida per la seva malaltia i, especialment, pel càncer que pateix el rei, Carles III, i, en conseqüència, per la disminució del nombre de working royals disponibles per representar la Corona –la princesa Anna, el príncep Eduard, l'hereu Guillem i la reina Camil·la–, és desconèixer la història del Regne Unit i dels Windsor.

Per primera vegada des del 1981, aquest divendres un ciutadà britànic ha sigut declarat culpable de traïció pel tribunal penal d'Anglaterra i Gal·les, Old Bailey, amb seu al centre de Londres. Es tracta de Jaswant Singh Chail, de 21 anys, que el dia de Nadal del 2021, quan en tenia 19, va accedir a l'àrea privada del castell de Windsor armat amb un ballesta i amb la cara coberta per una màscara disposat a matar Elisabet II, segons va confessar en el moment de ser detingut. La reina hi vivia, en comptes del Palau de Buckingham, des que la primavera del 2020 s'hi va traslladar arran de l'esclat de la pandèmia de covid-19. Jaswant Singh Chail coneixerà la seva condemna el 31 de març. Mentrestant, està actualment reclòs a l'hospital psiquiàtric d'alta seguretat de Broadmoor, 67 quilòmetres a l'oest de Londres, des d'on ha comparegut davant de la cort per vídeo.

Amb l’adeu a Elisabet II la BBC ha culminat onze dies de programació especial i retransmissions en directe caracteritzats per un periodisme d’espera. És com si el temps s’hagués quedat aturat a la pantalla en un impàs de cerimònies i gent fent cua. Dilluns, el dia del funeral, la BBC va fer un últim exercici de slow TV, de televisió que respecta el ritme real de la vida. Des de primera hora del matí el presentador estrella, Huw Edwards, feia de mestre de cerimònies de la retransmissió amb entrevistes i connexions en directe. “¿Quin significat té per a vostè aquest dia?”, li preguntava a tothom que s’asseia a la cadira, des del dramaturg Andrew Lloyd Webber fins al biògraf de la casa reial, passant per l’exatleta Sebastian Coe. A partir de les 11.45 hora nostra, quan es va iniciar la processó cap a l’abadia de Westminster, la BBC va emmudir i va saber elevar el silenci a la màxima expressió del seu significat. Un plantejament narratiu insòlit perquè l’absència de narració acostuma a provocar pànic en els mitjans de comunicació que entenen la verborrea com el ganxo per mantenir l’espectador atent.

L'abadia de Westminster ha estat avui el punt de fuga de les mirades de mig món, que ha estat pendents de l'històric funeral d'estat d'Elisabet II. Un servei multitudinari tant presencialment com pel que fa a audiència mediàtica només comparable, segons molts experts, al que se li va oferir a Nelson Mandela. Al llarg del matí, tradició, símbols, moda i qüestions privades familiars s'han anat barrejant mentre oficialment s'estava acomiadant la reina Elisabet després de 70 anys al tron britànic. Els membres de la família reial de la Gran Bretanya al complet han acudit a la cerimònia acompanyats per aproximadament 500 dignataris internacionals, entre els quals hi havia 22 cases reials d'arreu del món.

Sean Lang és especialista en història de l'imperi britànic de la Universitat Anglia Ruskin de Cambridge.

Per fi ha arribat el gran dia, el de “l’esdeveniment més gran que el món veurà mai”, com va dir diumenge un excitat president de la Cambra dels Comuns, Lindsay Hoyle. A les onze del matí ha començat a Londres el servei religiós a l'abadia de Westminster, amb 2.000 assistents –des de Joe Biden fins al pòquer de reis espanyols–, per acomiadar Elisabet II. Després d'onze dies de dol per decret –i l'oficial encara s'allargarà més, fins al 26 de setembre–, els actes s'han tancat al vespre, a la capella de Sant Jordi del castell de Windsor, on la reina difunta ha sigut enterrada al costat del seu marit i dels seus pares en un acte estrictament privat.

Des que el 8 de setembre la casa reial britànica va comunicar la mort de la reina Elisabet II, el Regne Unit col·lecciona imatges històriques dia rere dia. Però la mort de la monarca n'ha forçat una altra amb repercussió a l'estat espanyol: la primera fotografia conjunta de Joan Carles I i Felip VI des que l'emèrit va marxar als Emirats Àrabs Units acorralat per diversos casos de corrupció. Pare i fill no han pogut evitar la imatge plegats, perquè el protocol britànic ha dissenyat que tots quatre s'asseguessin de costat: Felip VI, Letícia, Joan Carles I i Sofia, per aquest ordre. Feia més de dos anys que els quatre monarques no apareixien conjuntament en públic: va ser el gener del 2020 a El Escorial, en el funeral de la infanta Pilar, la germana gran de Joan Carles I. Des de llavors que la Zarzuela i la Moncloa han teixit una estratègia de distanciament de l'emèrit per intentar salvar la monarquia espanyola i han evitat qualsevol imatge conjunta de Felip VI amb el seu pare.

La Casa Reial britànica ha enviat més de 500 invitacions a caps d'estat i dignataris de gairebé tots els països del món. I la immensa majoria havien confirmat l'assistència. Des del president dels Estats Units, Joe Biden, amb la primera dama Jill Biden, fins a l'emperador del Japó, Naruhito, i l'emperadriu Masako, passant pels reis espanyols Felip VI i Letícia –i la polèmica inclusió del rei emèrit en les invitacions oficials–, l'últim adeu a la monarca que ha representat el Regne Unit durant 70 anys ha reunit més líders polítics que moltes cimeres internacionals.

És evident que ens ho hem de fer mirar. No és normal que s’adori una reina com també és inconcebible que es veneri un papa o un dictador o totes tres coses alhora, encara que uns hagin hagut de posar alguna cosa més que la partida de naixement per arribar al seu destí. No té cap sentit que hagin existit i que encara existeixin famílies que representen un anacronisme tan recalcitrant com les famílies reials. Una colla de pijos que es pensen que estan per sobre dels altres només perquè tenen més noms i més cognoms i un vestidor en forma de persona que els estreny el cinturó en el sentit més literal del terme. En el metafòric, la casa és gran. I els palaus, encara més. Qui paga no mana. És evident que ells sols no sostindrien els seus regnes, necessiten la complicitat dels representants de l’ordre establert que els atorga aquest poder i l’estratègia, que porta segles funcionant, de fer que la submissió i les reverències siguin una virtut. Es nota que no tenen mal de genolls. Però com és que aquestes famílies de vividors no només no desapareixen sinó que es reprodueixen prou perquè les dinasties s’allarguin de generació en generació? Es nota que arriben amb tranquil·litat a final de mes. I que els seus acòlits també es reprodueixen, com si l’educació consistís a transmetre als seus fills aquesta adoració de les divinitats mortals. Algú ha de mantenir l’ordre. Això és evident. Però que sigui una minoria és sempre molt xocant. És una minoria? 

He rebut el correu electrònic de confirmació tard, dimecres passades les 22.00 hores. Em convoquen dijous al matí a l'accés de premsa del Westminster Hall. Puc visitar-lo sense fer les cinc o sis hores de cua que ja cal superar per desfilar –de mitjana 3 minuts i 15 segons– davant el taüt de la reina. M'insten a dur un vestit adequat per mostrar respecte, corbata fosca o negra en el cas dels homes. M'afanyo a desenterrar-la del bagul dels meus morts, que només jo recordo.

Des que va morir Elisabet II, cada una de les fases i detalls del seu comiat són analitzats amb lupa, com ara les enrabiades de Carles III amb els bolígrafs. L'escrutini constant ha comportat que personatges que abans passaven inadvertits hagin agafat una dimensió mediàtica. És el cas del major Jonathan Thompson, cavallerís de Carles III que ja va estar al servei de la reina Elisabet II durant molts anys. El nou guardaespatlles del monarca britànic, a qui els amics i la família anomenen Johnny, ha revolucionat les xarxes pel seu atractiu i a Twitter es poden trobar perfils dedicats a lloar-ne les bondats físiques.

L’any passat, Barbados es va convertir en el primer país de la Commonwealth que va decidir abandonar l’herència institucional “del seu passat colonial”, com va proclamar. No serà l’únic. El govern laborista australià, que va guanyar les eleccions el mes de maig passat, va anomenar un viceministre per la República, encarregat de preparar una hipotètica transició.