La pandèmia i el context global dels darrers mesos han estat potenciadors d’un estat d’ànim d’ansietat i esgotament que plana damunt nostre des de fa més temps i que, de manera molt genèrica, s’ha descrit en més d’una ocasió com la sensació, individual i col·lectiva, d’absència de futur. Aquesta expressió resumeix la convergència de múltiples crisis que situen l’individu contemporani en un estat de precarietat vital social i ecològica que ens confirma que, en el moment actual, molts dels pressupòsits i les expectatives que van ser motor d’un imaginari col·lectiu de progrés s’han esvaït. Aquesta incapacitat per poder veure el futur com un lloc millor és un sentiment perillós perquè tendeix a replegar-nos en la por i, en una societat com la nostra, a posar la prioritat en la mera protecció del que tenim individualment. La vida en aquest context deixa de ser propositiva i alliberadora i es converteix en un acte defensiu i, sobretot, es converteix en un caldo de cultiu perfecte d’actituds excloents i autoritàries. Si avui tenim una tasca interessant, és la de ser capaços de revertir aquest procés i generar noves formes de pensament i de vida que ens permetin estar en el món, en aquest món en crisi que és ara el nostre, de manera constructiva i sense sentir-nos paralitzats per la sensació de catàstrofe imminent.