Ja no som una nació: ara som una perifèria. El divendres 16 de maig, el president Salvador Illa feia una conferència a Pamplona organitzada per Diario de Noticias i El Periódico. El president, en una de les etapes del pelegrinatge que fa pel territori espanyol en les quals explica el seu projecte polític de concòrdia i reconciliació –i de passada es fa perdonar el pecat sobiranista que altres havíem comès–, va considerar Navarra i Catalunya com un exemple de l’Espanya perifèrica. Literalment –els matisos sempre són importants– va dir: “Avui, Catalunya és garantia de lleialtat i de cooperació institucional. [...] Si ampliem una mica el focus, el radi, avui és l’Espanya plural, alguns parlen de l’Espanya perifèrica, inclosa Navarra, la que garanteix l’estabilitat, la prosperitat i la solidaritat davant dels que tenen un concepte, segons el meu parer, erroni, d’una Espanya hipercentralista”.

De molt jove li vaig sentir o llegir a l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte una frase que, per la seva lucidesa, em vaig guardar a la butxaca. Deia Ainaud que la relació entre Catalunya i Espanya era un empat d’impotències: la impotència històrica del poder espanyol d’acabar amb la diferència catalana, i la impotència de Catalunya de treure’s de sobre el poder espanyol. Probablement, Ortega y Gasset pensava en el mateix quan va formular allò de la “conllevancia” com a única estratègia possible davant de l’irresoluble “problema catalán”. Seríem, doncs, davant d’una relació basada en la resignació, on cap de les parts és mai feliç.  

Pedro Sánchez ha afirmat aquest dijous que "l’amnistia no era el pas següent" que volia fer, però és coherent amb la política de normalització a Catalunya”. Entesos, però què és el “normal”, aquí?

La tardor del 17, els meus amics que estaven a favor del referèndum, però no veien gaire clar que no ens estiguéssim adreçant a un estimball, m’advertien que, si les coses no sortien bé, el país cauria en una gran frustració col·lectiva. Els he de donar la raó. Vivim una ressaca de desànim i, el que m’amoïna més, crec que això ens ha portat a una paràlisi total. Ens hem tornat mesells (més). 

En les gairebé quatre dècades que ja acumulo escrivint als diaris i polemitzant sobre la qüestió catalana, he vist als adversaris intel·lectuals interns de la reivindicació nacional invocar tota mena de causes i teories per explicar-se la contumàcia, la tossuderia d’aquella reivindicació. Eugenio Trías, per exemple, considerava que l’esca del pecat era “el dogma del nacionalismo lingüístico”, l’afany d’imposar el català, ja s’ha vist amb quin zel... Félix de Azúa i d’altres, en canvi, recorrien a la sociologia: per a ells, tot el mal venia d’una classe mitjana-baixa (mestres, empleats, petits funcionaris...) ressentida en la seva insignificança i que utilitzava el nacionalisme com a vehicle per ascendir socialment i escalar posicions de poder...

La gran victòria política de Vox és haver condicionat del tot l’agenda del Partit Popular. Això ha quedat certificat en la convenció feta el cap de setmana passat a la plaça de bous de València, que han volgut aprofitar per entronitzar Pablo Casado com a aspirant a la Moncloa, amb permís de la nova musa dels populars, Isabel Díaz Ayuso.

Seria de molta ajuda aclarir quina és la naturalesa profunda del marc conflictiu en què es desenvolupa la relació entre Espanya i Catalunya. I això inclou de les expressions més greus, com ara la repressió del sobiranisme, a les d’efectes més limitats i aparentment de caràcter administratiu. Penso en la recent decisió de retirar unilateralment la inversió a l’aeroport del Prat per una suposada baixa disposició del nostre govern a sotmetre’s, sense piular, a les condicions imposades. Seguir atribuint aquests conflictes a incompetències individuals, governamentals o partidistes com fa l’establishment patronal i mediàtic és propi d’una actitud còmplice amb allò que els causa.

1. Necessitat. El principi de l’humanisme és reconèixer l’home com a fi i no com a mitjà. I aquest és el sentit de la democràcia: el ciutadà com a fi, portador de drets i deures, i no com a súbdit d’un poder emparat per una creença superior, teològica, identitària o ideològica. Per això, en democràcia s’aspira que els conflictes es resolguin per la via del diàleg i de la negociació i no per la confrontació violenta (sigui amb coartada legal o sense).

1. Oportunitat. El govern espanyol semblaria (tractant-se de Sánchez sempre s’ha de parlar en condicional) decidit a emprendre una reforma urgent del delicte de sedició. El ministre del ram, Juan Carlos Campo, parla d’adaptar-lo a la legislació d’altres països europeus. Però tots sabem que va d’una altra cosa. Per fi, sembla com si el govern es decidís a posar fil a l’agulla al que fa temps que molts diuen en privat però ningú s’atreveix a dir públicament: que és indispensable per entrar en una nova etapa en la qüestió catalana que els presos estiguin el carrer i els exiliats trobin la porta de retorn entreoberta. Probablement Sánchez ha vist una finestra d’oportunitat per intentar-ho.

La notícia d'una possible repetició de l'esperit del 27 d'octubre de 2017 en forma de nou partit polític ha generat un visible alleugeriment en el govern de Pedro Sánchez. Ara ja respiren tranquils: no hi ha cap perill real a l'horitzó. Amb les restes de CiU dividides –de fet, desarticulades– l'únic núvol fosc potencial per als interessos de l'Estat seria una victòria clara d'ERC, és a dir, de l'independentisme amb possibilitats de fer política més enllà de la rutinària roda de hàmster de les performances mediàtiques, mobilitzacions, etc. L'enèsima versió del laportisme, o carreterisme, o lopeztenisme, o com en vulguem dir, refà de nou el mateix discurs abrandat i alhora completament inofensiu. Són poc més de 100.000 persones (102.921 són els vots que va obtenir l’expresident del Barça en els comicis al Parlament de Catalunya de 2010). El fet que una part considerable estigui formada avui –i ho dic amb tot el respecte– per jubilats hiperactius tant a les xarxes com als comentaris dels diaris digitals crea una imatge il·lusòria del seu volum numèric real.

És força probable que fa dos segles, el 1822, el llibreter Joseph Lluch, establert, com no podia ser d'una altra manera, al carrer de la Llibreteria de Barcelona, es fes un tip de vendre el romanç Dialogo entre Feliu y Jaumet abitants en Barcelona: refereix cada qual com que li succehí durant la epidemia en la ciutat lo any 1821. El total de morts passan de 9500 [sic], la il·lustració del qual acompanya aquest article. Feliu i Jaumet són dos joves que comenten el gran desastre de l'epidèmia de febre groga que va patir la fètida i insalubre ciutat, encara emmurallada. Es tracta d'un full a quatre columnes escrit en un català estrambòtic, que reflecteix la putrefacció de la llengua a la Barcelona de començaments del segle XIX. Té un gravat a la part superior, d'un realisme ingenu però alhora impactant. El paper va sorgir de la impremta de Joseph Torner. L'exemplar, que el lector pot consultar aquí, es troba en un estat de conservació força precari i –aviso– costa de llegir. Paga la pena, però, i ara veuran per què.